BLOG DE POESIA I RELATS CURTS
- un espai de temps de joandemataro-


( MATARÓ) joan abellaneda i fernández © 2016

30 d’ag. 2011

Portes tapiades









I
Davant la porta tapiada que allunya anhelades presències
només que queden records, paràsits del temps, cortines de fum
que un sospir s’emporten, si a l’arbre la saba ja no pot saciar.


II
El pes del dolor fa tancar els ulls que aguanten el plor per no veure-ho tot,
la fúria que crema no es pot extingir, inútils esforços,
fins que es faci cendra en la tardor dels temps.


III
A cada silenci del vell panteó sagnen ferides per la incomprensió,
l’absència es presenta sense invitació en solemne homenatge.
Als llavis fruits dolços i al cor amargors, la vida segueix.



27 d’ag. 2011

Esperances de colors





Del desencís…

Amb peus desgastats camina aplanant viaranys
entre abocadors de vidres que fereixen enllà del dolor
                                   - miralls de miratges esberlats-

A la determinació.

La voluntat del viure amb mirada clara, dignament,
no permet detura i s’empassa la sang per refer-se
mentre el plor de la ràbia guareix les nafres de la dignitat.

De la renaixença a…

Saluda la llum per l’esquerda del cel en brotar un nou dia
travessant la frescor de la verge rosada que llepa les crostes
i en la màgia de la vida esclaten esperances de colors
                                       - arcs de Sant Martí en mons diminuts-

La il.lusió s’obre pas, floreix i es reencarna eternament
camí de la felicitat desitjada…


23 d’ag. 2011

La cala dels absents




I
Les ones, esgotades, expiren en silenci
a la vella cala dels absents,
on un mar desgastat, sense colors,
es fon ignorat en cegues mirades.

II
La quietud atura les brises
mentre la fonda  tristor s’ancora .
Vaixells envellits s’esquerden
sabent-se enfonsats en l’angoixa.

III
S’acumulen plors al cel,
cossos cremen prop les bombes,
aguts esgarips que no aturen
mil “ per quès” sense resposta.

IV
Uns segons de compassió i la brossa caducada.
L’infant de mirada trista s’haurà d’empassar les pors…
No pateixis, que ja és mort !



18 d’ag. 2011

Somnis des de la finestra

                                                                                                                        



                                                                                                                         Com imaginar és de franc,
em demano una finestra !



Em demano la finestra del més llunyà dels estels
per poder contemplar, recolzat al seu ampit, fora del temps
la presó on vaig néixer  sense adonar-me’n, i sentir-me alliberat
doncs no renuncio a lavida, car encara lluito per ser comprès.

Em demano   la finestra del darrere de la Lluna
per somiar un nou Paradís que sacsegi els meus designis
i així gosi destapar els baguls plens de rampoines
amarades d’aire rancis que només que arrenquen basques.

Em demano la finestra dels teus ulls, per tancar-los
i  descobrir des de dins a qui estimo en realitat,
sense tels i sense pors ; sense jutges que no poden ser jutjats.

I sí, em demano, la finestra del teu cor
per obrir-la de bat a bat i esperar fins que noves brises
escampin  la gaudiosa música que el mou
i així, sense demanar permís,
                                                                      atrevida,  ens alegri la vida.



què bonic seria poder jugar amb la lluna !!!!














16 d’ag. 2011

Errant



He vist lliscar
                                        el meu reflexe errant
per l’ànima d’un vidre indigent
                                                      que  ni tan sols demanava caritat…


Li he refusat la mirada,
 estic cansat  d’escoltar sempre veritats  !


Ara, la meva consciència jeu a terra, desficiada,
                                                           entre estropells de vidre…





13 d’ag. 2011

De l’aire és la vida, que s’obre pas en un esclat innocent que res no vol més que la felicitat nascuda en el si del compartir.

 

I.

És de l’aire la ploma que acarona les subtils brises
acompanyant el vol reial de l’au
que plana pel temps alentint l’espai
mentre escull la presa que serà esquinçada en vida.

És de l’aire la gota de pluja que el neteja
amb una transparència que arrenca admiració
mentre xopa les petites ànimes
bandejades d’un Paradís on regna la severitat.

I és de l’aire cada raig de llum que el fa invisible
destapant els estels de les nits solitàries
que encongeixen els cors mancats d’esperances
mentre els enamorats s’entreguen a les palpentes.

II.

           De l’aire és  cada sageta que el travessa en frec punyent
que cerca el cor de l’existència inútil
de la carn de canó nascuda per morir
ofegada en bassals de sang.


I de l’aire és l’alè que surt del cor
emboirant un mirall que no sap mentir
per disfressar un engany que a ningú no enreda
tot i que dóna conhort.

III.

És de l’aire cada explosió de veu que cerca un aplec
on el plant sigui escoltat amb franca mirada
des del silenci de les gotes de sal
que alliberen els sentiments en xocar amb el desencís.

I és de l’aire la mirada que obre la porta al món
a cada ser atrapat en les carns d’un cos
que s’entesta en esberlar en l’ànsia del temps
tota una vida viscuda en la incomprensió.

IV.

De l’aire som tu i jo quan l’abraçada ens uneix
i la mateixa brisa embolcalla el nostre goig
que vola eteri en un miratge incomplet
car la voluntat, que hem fet nostra, creu en llegendes.

V.

És de l’aire aquest poema que vol ser lliure
com l’angelet que ara mateix bufo
perquè faci giravoltes en la brisa capriciosa de l’existència
i trobi el seu destí.






Entrades populars

Total de visualitzacions de pàgina:

SALUTACIÓ

Les aferradetes de " Sa lluna"

COM ESTÀ EL MÓN ARA...

WHAT'S THE WEATHER LIKE ?

QUI HI HA ARA MATEIX...

lomqe

lomqe
així no es fan les coses senyor Wertgonya !!

plantilla



....