BLOG DE POESIA I RELATS CURTS
- un espai de temps de joandemataro-


( MATARÓ) joan abellaneda i fernández © 2016

Calaix desastre

BARREJA DE POEMES DE DIFERENT TEMÀTICA



L'INDIGENT

-Guaita tu,  quina pena!
Murmura la gent al passar
tot posant cara de fàstic,
mostrant desaprovació
i poca sensibilitat.
Assenyalen a un “farcell”
que tot brut i esparracat
jeu arraulit en un banc.
Com si deshumanitzat
tan sols fos un tros de carn
que al carrer havia deixat
un ànima despietada.

Ja començava a enfosquir,
casa seva era aquell banc,
un cartró, el matalàs
i un drap vell tot estripat,
el millor que havia trobat
a “ Litter”, la seva boutique,
avui li faria de coixí.
La làmpada, la llum de la lluna
i el sostre, tot l’univers...

I allà al terra havia deixat
aquella ampolla de vi
de marca vulgar, com ell,
que li faria companyía
i  li daria escalfor
per passar la freda nit.

I a l’endemà al matí
brut, pudent i tot deixat
sense passat ni present
es tornarà a aixecar,
vagarejant pels carrers
amb desídia, sense rumb…
Vivint, buscant un sentit…
si és que té sentit la vida.





SI FESSIN OLOR ELS POEMES

Si els poemes fessin olor.
aquest faria olor de pluja,
de fonoll, de farigola, de matolls,
de terra humida,
de cargols i romaní.

Si fessin olor els poemes,
aquest faria olor d’il.lusió
de present…
D’infantesa, faria olor.





SALA DE DESESPERA

I van caient els minuts
i s’acumula el retard.
Comença l’avorriment:
badalls, canvis de postura,
converses vanals,
llargs silencis…

I els minuts que van caient
i comença el ball de tics:
copets rítmics amb els peus,
corda i descorda el rellotge,
mira el mòbil, que no sona…

I cauen i cauen minuts
cada vegada més lents
se’n riuen de la gravetat.
I comença la impaciència:
suspirs, mirades, ganyotes…
La paciència que s’esgota.

I els ulls, que ja han repassat,
cada racó de la sala:
els quadres, plantes i seients,
la sanefa a la rajola,
les cares dels altres, pacients,
que ja són vells coneguts…

I es barregen a l’estança:
xiuxiuejos i converses,
nens que no paren quiets,
mares desesperades…
Així és la sala d’espera,
on tota la gent desespera.




CAMINS DEL PIRINEU 

( Escampant records per la Vall de Núria )

Xino-xano es fa camí,
no hi ha camí sense petja…
I agraïda a l’andarec,
que l’engradeix amb esforç,
s’ofereix servil la senda.
Mai serà igual el camí…

En aturar la mirada
veu el feliç caminaire
com s’allargassa el corriol,
s’esfilagarsa
i doblega, en arribar als  revolts.

I en l’explosió de natura
les dimensions s’atorrollen
i confonen els paisatges
i els transformen en miratges…
I aquella petita roca
ara és un gran turó.
I aquell cim inabastable
ara és un esglaó.
I entre tot aquell rocam
el muntanyer esdevé
la formiga que trepitja.

I a la plana de la vall
hi ha murmuri de rierols
que van repartint la sang
que regala la natura…
Mentre el vent pentina els prats
on el bestiar estiueja
abans no es congeli el temps.
Les àligues obren les ales
I engrandeixen el cel blau,
Regne de quietud i pau.





DE MATARÓ A MONTSERRAT A PEU I DE NIT


Cada any, un grup d’amics:
homes, dones, joves, grans...
Surten a mitja tarda
d’una petita capella
de l’església de Santa Anna
 posant  fita  a  Montserrat.

A pas ferm,
-          Que ja fem tard!-
criden els de darrere...
Tot fent gresca i xerinola,
a tot el grup estalonen.

Pas a pas,
passen les hores.
Hora a hora,
 passen camins.

De tant en tant s’avituallen
Es reagrupen, fan xerrada
i beuen assedegats...
Aquest sol, que ja estiueja,
els ha fet l’esforç suar
-Dos minuts! Que ja fem tard!

I tornen a fer camí,
segueixen a pas decidit,
tot xerrant van compartint:
ara parlen de cuina,
ara desperten records,
ara callen, bons amics...
només s’escolten el pas.

I poc a poc la vesprada
deixa pas a la foscor.
I després d’altra mossada,
segueixen la caminada,
travessant camps i ciutats.

Les estrelles els segueixen;
i , a voltes, saluden brillants,
o juguen a fet a amagar,
i a vegades, fins i tot,
criden a un grup de núvols
que els vinguin a remullar,
que els passi l’acalorada!!

Ja fa estona que alguns peus
es queixen adolorits.
Alguns fins i tot  malmenats,
dins les botes ofegats.
Però el cap, que és qui mana,
no els deixarà pas parar.

A peu i de nit, segueixen...
I quan  més crua és la foscor,
és el cap qui es desanima,
s’adormissa i vol somiar...
Però amb uns peus recuperats
i amb unes nafres bregades,
que entre ells ja s’han curat,
segueixen marcant el pas.

Després d’una marxa en penombres,
a la negror de la nit,
uns cossos atribolats
comencen a desvetllar-se,
doncs la Muntanya Sagrada,
gloriosa davant els seus ulls,
ja els dóna la benvinguda!

I els seus cors esperonats,
il.luminen el nou dia,
i bategant més fort que mai
donen la força als seus cossos,
gairebé extenuats...

Ja són a peu de muntanya,
queda l’última grimpada.
Igual com fem a la vida:
alguns ja van pel davant,
d’altres que fan el seu pas
i d’altres que guarden forces
per ajudar als defallits.

I per fi, al cim arriben
tots joiosos s’aplaudeixen,
s’abracen, encaixen mans...
Orgullosos dels companys
i  d’ells mateixos, clar que sí!
Doncs el grup, ja tot reunit,
ho ha tornat a aconseguir!

Però el més bell de la travessa
ha estat abans d’arribar:
cada mot, cada mirada,
confidències, l’ amistat...

Només ens queda una feina,
saludar la Moreneta.
Vosaltres potser no ho veieu,
ja ho fa això el cansament,
però ella somriu orgullosa
i ja fa estona , està impacient,
doncs ja fa un any que us espera!

Quan li feu el besamà,
tendrament, doneu-li gràcies...
Doncs és ella
qui ens ha unit.


I A L'AIRE DANSEN LES NOTES...

( Dedicat a la Gemma, mestra de música de l'escola MDL i a totes les persones que apropen la música als infants )
I  ja comença el concert,
i dansen les notes a l’aire
i ressonen al nostre endins
i l’esperit tremoleja del gaudi…
Mentre els peus,
sense adonar-nos,
comencen a marcar el ritme
i la boca ens cantusseja
i se’ns relaxa la cara
amb un somriure melodiós.

És la màgia de la música
que ens sacseja, ens excita,
ens alegra, ens agullona
i ens eclipsa les penes.

I els instruments s’esperonen,
s’acompanyen i dialoguen
es contesten i abrigallen
al més deliciós instrument
fet amb veus de l’orfeó,
omplint  l’aire de dolçor.

Sensacions i emocions
ens fan somriure i plorar
embriagats per l’harmonia…

Finalment el director,
que ha bracejat les notes
hàbilment amb suavitat,
amb gest solemne
tanca l’himne.

Breu silenci…
Tothom dempeus, amb enyor,
aplauedeix amb gratitud.

És llenguatge universal,
primigeni,
gènesi i  llavor  espiritual.
La música és encanteri.




Entrades populars

Total de visualitzacions de pàgina:

SALUTACIÓ

Les aferradetes de " Sa lluna"

COM ESTÀ EL MÓN ARA...

WHAT'S THE WEATHER LIKE ?

QUI HI HA ARA MATEIX...

lomqe

lomqe
així no es fan les coses senyor Wertgonya !!

plantilla



....