Quan l’arrel és tan vella, tan bella,
que ja és, de la terra, essència,
no té por de les ventades
ni de les tempestes,
ni tan sols li té por a la mort,
sabent que ningú ni res
la pot arrencar del passat.
Quan el tronc duu a la pell
els cors dels amants, fixats amb sagetes,
no té por de les ombres
ni del camí,
ni tan sols li té por a la llum,
sabent que ningú ni res
li pot
arrencar l’esperit.
Quan la flor s’entrega i ofrena el nèctar,
gest d’amor suprem,
no té por del present ni del futur,
sabent que a cada instant
maduren fruits dolços als seus llavis;
llavis de polpa,
polpa d’amor,
amor de mel,
de mel i mató.
