BLOG DE POESIA I RELATS CURTS
- un espai de temps de joandemataro-


( MATARÓ) joan abellaneda i fernández © 2016

30 de maig 2012

I tan sols et puc somiar.




I

No puc dir-t’ho sense fer-te mal,
però et somio tan intensament
que em dessagno
sabent que no ets pas meva.

Sí, tan clara i  entregada et somio,
tan nua i perfecta,
que no dubto llepar-te
mentre et conformo amb mans primitives.
Sí, m’invento el teu cos
i alliso les dunes camí de l’oasi
que serva el teu sexe
preciós i suau.


II

No puc dir-t’ho sense fer-te mal
ja que tot canvia quan desperto
i et veig a través dels vels,
en aquesta comèdia del món real
on res no és el que sembla.

No puc dir-t’ho sense fer-me mal
però sento que et traeixo a cada somni
sabent que no ets pas meva.
Si sabessis com et somio !

III

Et somio tan feliç i desinhibida
resseguint impúdica el meu sexe,
refregant-lo perquè bulli la sang
abans no te l’empassis
com una vampiresa insaciable.

Sí, et somio tant
que a voltes, m’enganyo creient que ets real
i et faig l’amor i tu me’l fas, junts fem l’amor
mentre ens acollim inebriats de plaer.

Però no t’ho puc dir, no et vull fer mal.
I sabent que no ets pas meva
no goso mirar-te...
                                                                       I tan sols et puc somiar.


26 de maig 2012

si teniu un nen/a a dins, deixeu que jugui a fer música

Aneu al següent enllaç i cliqueu sobre els personatges, per activar i desactivar.





HOMENATGE A ROBIN GIB,( recomana en Toni )

Val la pena escoltar-la, de debò...



24 de maig 2012

Per què t’entestes en agafar-me la mà ?

N.A.- ( Sobre la imatge) I no és pas la mà de Déu...



La fosca de la nit m’encega;
petita és la meva ombra,
dins el buit infinit
que s’empassa les vanitats
i els orgulls, també.

Les llampades dels estels,
avui no són pas per mi
si només deixen reflex
a les pells de les aigües calmes,
on els calfreds desperten
-          crits d’esperança-

Gotes humils de rosada
cauen al fang dels pantans,
allà on perdo les forces.
L’amargor a la llengua em fastigueja...

Per què t’entestes en agafar-me la mà ?


NA.- Aquest poema ve d’un sentiment pregon que sempre hi és present, i el puc explicar per això... perquè tu  t’entestes en agafar-me la mà.

21 de maig 2012

UN NOU REGAL PER MI !!!! AL PREMI GODEPOESIA

VEREDICTE DEL 1r CONCURS GODEPOESIA

 El poema " Espais íntims " ha estat escollit entre els 30 primers i formarà part del llibre que s'editarà, estic orgullós i ho vull compartir amb vosaltres. Què bé !!!



18 de maig 2012

fRUits dOlÇOs aLS llaVis




Quan l’arrel és tan vella, tan bella,
que ja és, de la terra, essència,
no té por de les ventades
ni de les tempestes,
ni tan sols li té por a la mort,
sabent que  ningú ni res
la pot arrencar del passat.

Quan el tronc duu a la pell
els cors dels amants, fixats amb sagetes,
no té por de les ombres
ni del camí,
ni tan sols li té por a la llum,
sabent que ningú ni res
 li pot arrencar l’esperit.

Quan la flor s’entrega i ofrena el nèctar,
gest d’amor suprem,
no té por del present ni del futur,
sabent que a cada instant
maduren fruits dolços als seus llavis;
llavis de polpa,
polpa d’amor,
amor de mel,
de mel i mató.


16 de maig 2012

No perdem mai l'autoestima ni la humilitat !


Defensa la teva identitat,
des del respecte.
No et deixis dessagnar
pels talls de les crítiques,
ni et deixis inebriar
pels perfums de les lloances.

14 de maig 2012

PoEma De fER peTonS





N.A.- Aquest poema surt a partir d’una frase suggerida pel bon amic Quimet que, després de tastar un bon vi , va descriure les sensacions que li va desencadenar tot dient: “ aquest és un vi... de fer petons”.



Creu-me, si et dic que tu ets l’alè del meu desig.
Desig d’amor assuaujat, de fer petons...
Petons frescos sota un plugim d’aigua clara ,
mentre els nostres cossos nets s’atravessen.

Creu-me, tu ets el cos del meu desig.
Desig de carícies afruitades, de fer petons...
Petons madurs sota una pluja d’estels,
mentre ens devorem a mossades, delicadament,
volent desenterrar els tresors més preuats.

El sexe del meu desig, ets tu.
Desig de carn rosada, de fer petons...
Petons calents sota llençols de seda,
mentre ens alliberem en l’abraçada íntima
on neix l’ofrena del plaer.

I és dins teu que ho sé...Tu ets el meu poema,
poema  de fer petons...

EL PLANETA MART S'APROPA A LA TERRA

13 de maig 2012

PREMI LIEBSTER: eLS MEUS 5 BLOCS EScollits...

El premi Liebster és una iniciativa que consisteix a premiar de forma simbòlica cinc blogs, reconeixent així el seu esforç i treball en aquest món. No puc més que donar les gràcies al bon amic Vicent Llémena i Jambet, autor del blog La reconciliació, que ha considerat el meu blog com a mereixedor del mateix premi , m’ha fet molta il·lusió  !!!



La dinàmica es força senzilla, i us passo les normes a seguir en cas que rebeu un d’aquests premis:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho va atorgar.
2. Nominar als teus 5 blocs preferits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que van rebre el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.

I només em queda la meva elecció, d’entre tots els que segueixo són molts els  que s’ho mereixen, però com només puc escollir cinc, em guiaré pels sentiments i premiaré a cinc blocs de persones que sempre m'han fet sentir que val la pena compartir:

1. Interessant, de Ventafocs. Per ser un bloc dinàmic i com diu el seu nom interessant i enriquidor, elaborat per una persona amb una gran sensibilitat, amable i propera.

2.  La ploma rovellada, el llapis i el pinzell, de Toni Arencón. Per ser un bloc elegant i ric de contingut, elaborat per un artista complet a part de ser un gran treballador i compromès amb la cultura i les persones.

3. Ales de paraules, de Papallona blava . Per ser un blog ple de llibertat i agradable, elaborat per una  persona que vola màgicament pel món virtual i apareix en qualsevol moment.

4. Més enllà..., de Marta. Per ser un blog que convida al lliure pensament i a la reivindicació, elaborat per una dona compromesa, propera i reflexiva.

5. Dietari de sensacions, de Violant d'Atarca. Per ser un bloc que convida a les reflexions, a sentir la natura i els sentiments de ben aprop , fet per una dona sincera,  culta i planera alhora.

I als amics i amigues blocaires que no he posat en aquesta selecció, que són molts, i que admiro també, rebeu la meva abraçada més cordial.
joan.
mataró 2012




6 de maig 2012

SENTO VEUS !!

Què bonic seria sentir-se valorat, sincerament, per qui hauria de fer-ho… Què bonic seria viure en un món sense hipocresia ni prepotència… Què bonic seria…”



I
El meu àngel * :

Com es pot ser tan innocent
de voler compartir , amb una transparència gairebé nua,
l’èxit o la sort no compartides,
en un món ple de voltors. Voltors !
Com es pot ser tan innocent
d’esperar respecte i agraïment
per la feina ben feta, per la intenció posada,
en un món ple de mancats. Voltors mancats !
Com es pot ser tan innocent
de voler rebre sense interessos
per simple bondat, per mèrit,
en un món ple d’hipòcrites envejosos. Voltors, mancats hipòcrites !
Com es pot ser tan innocent
de pensar que Rousseau s’equivocava
per la simple excepció, d’un simple dia d’un simple instant,
en un món ple de porucs insignificants. Voltors, mancats, hipòcrites insignificants !
Com es pot ser tan innocent
de voler canviar aquest món de prepotents,
buits per dins de tant vomitar misèries.
Com es pot ser tan innocent
si l’ésser humà no és més que un necròfag de la natura, d’ell mateix,
i no és malvat, és eficient.
Com, com es pot ser tan innocent
de pensar que l’autodestrucció es pot evitar…
INNOCENT !


II
El meu dimoni * :

Millor calla, que és el que s’ha de fer !

(*) N.A.- Ui, ara no sé si m’he equivocat de personatge o de diàleg…


1 de maig 2012

Una trempera fora de control





Tinc disset anys, tres germanes i un inusual problema que he hagut de soportar en silenci per culpa del meu malaltís caràcter introvertit. Descartant ja d’entrada explicar-ho a uns pares que mai s’han preocupat massa per mi, la veritat; i essent un problema massa delicat per poder tractar amb les meves germanes, només em quedava l’alternativa de desfogar-me amb un bon amic, llàstima que no en tingui cap. 

Us explico doncs i així  em descarrego una mica. Al principi eren episodis curts i passatgers; la primera vegada va ser en plena classe de mates quan, de sobte, va desaparèixer el sostre i van caure a plom,i alhora, les quatre parets de l’aula. Mentre el meus ulls creixien, adquirint el tamany de dues taronges, el meu astorament augmentava en veure que on abans hi havia una pissarra ara es veia una immensa mar blava en calma; i la professora, que ara estava en topless es posava protecció solar acariciant, provocativament, els mugrons dels seus pits perfectes. Després de tancar els ulls fortament alhora que sacsejava el cap, tot va tornar a la normalitat i vaig deixar anar una aspiració sorollosa per airejar la xafogor que m’havia posseït.

A partir d’aquell dia em van passar experiències molt similars (  només canviava el paisatge de fons) a l’ascensor amb la veïna imponent del 2n 2ª, amb la mare del meu millor amic , amb la mosso d’esquadra mentre em posava una multa, amb la infermera que em va treure sang… i una tan llarga llista, que més val que pari. El més preocupant però no era l’escena en sí mateixa, sinó la dolorosa erecció que em provocava, i dic dolorosa perquè podia durar més d’una hora,  a part dels problemes que tenia per poder dissimular-la , fins que vaig descobrir que la fera només s’amansava a base d’exercici manual.

No sé si us he dit que la meva angoixa era creixent,  mai millor dit,  i és que el tema es complicava més cada dia que passava, es pot dir que gairebé vivia en una trempera contínua i no us podeu ni imaginar la quantitat de malentesos i embolics que em provocava. Us n ‘explico un dels més sonats… Estava jo a la llitera quan la metgessa d’urgències em va demanar que em despullés per fer una exploració de la zona afectada, tot apuntava a un atac d’apendicitis aguda… No sóc creient, però vaig donar les gràcies a Déu quan la doctora va demanar a la meva mare que esperés fora al precís moment que jo començava a notar que el meu membre creixia en veure els pits de la doctora tremolant davant meu com dues porcions enormes de gelea  amb una cirereta al capdamunt i per acabar-ho d’adobar entraven per la porta dues infermeres. En fi, em vaig haver de rendir al destí, sabent que no podia fer res per evitar la meva erecció davant la mirada de les tres dones que hi havia amb mi i que evidenciaven una admiració poc dissimulada, i no és per bravejar però sempre he tingut fama de tenir una bona tranca. El fet és que l’escena era la que era i jo instintivament vaig intentar deixar anar una disculpa però la metgessa va reaccionar abans que jo i em va demanar que m’estirés i,  amb una ganyota de sorna als llavis, em va tapar les parts amb un petit llençol blanc, pensant que així quedaria tot solucionat. Però, ja sabeu, novament una habitació tancada es va transformar en un paisatge paradisíac on les infermeres s’acaronaven els pits l’una a l’altra i la doctora es descordava la bata blanca amb lascívia… Amb tot allò la meva verga va tenir un rampell i d’una sacsejada es va desprendre del llençolet que la cobria quedant a l’aire lliure, de nou, i movent-se com un pèndol d’aquests que fan servir els músics per seguir el compàs. La sacsejada em va tornar al món real i la doctora, que estava palpant la zona de l’apèndix, no va tenir més remei que aguantar-me-la com si estigués agafant el fre de mà del cotxe. No recordo res més ja que vaig perdre el coneixement entre els nervis i l’inaguantable dolor del meu intestí afegit al del meu penis , lluent i vermell, que estava a punt d’esclatar.

Em vaig despertar a l’habitació , l’endemà al matí, després d’haver estat operat d’urgències. Sembla ser que la “ llegenda” de la meva erecció havia corregut com la pólvora arribant a totes les plantes de l’Hospital de Mataró, per això el trànsit al passadís era inusual, les infermeres passaven com si fos una jura de bandera mirant cap al meu llit i caminant a pas ferm conduint un carret, per la qual cosa va haver més d’un accident; fins i tot una infermera va atropellar un pobre avi que caminava arrossegant el seu barrot ple de bosses de medicaments penjant.

No us puc amagar la vergonya que vaig passar, res comparada però amb la que patia de la meva mare a cada visita que teníem; tot i que el metge li hagués explicat que no era culpa meva, que era una reacció involuntària, poc corrent, això sí,  producte del descontrol hormonal propi de l’adolescència i que se’m passaria aviat, especialment gràcies a la medicació.

Bé, de to això que us he explicat ja fa uns mesos i ara començo a tenir controlat el tema, encara que només sigui per esgotament. Gràcies a la fama que vaig adquirir des de la meva estada a l’hospital ara ja no he de fer tants exercicis manuals ja que tinc l’agenda prou plena entre les amigues de l’institut i, perquè no dir-ho, algunes de les seves mares.

El fet és que la medicació no acaba de fer el seu efecte, sobre tot des de que vaig decidir deixar de prendre-la…

Arxiu del blog

Entrades populars

Total de visualitzacions de pàgina:

SALUTACIÓ

Les aferradetes de " Sa lluna"

COM ESTÀ EL MÓN ARA...

WHAT'S THE WEATHER LIKE ?

QUI HI HA ARA MATEIX...

lomqe

lomqe
així no es fan les coses senyor Wertgonya !!

plantilla



....