BLOG DE POESIA I RELATS CURTS
- un espai de temps de joandemataro-


( MATARÓ) joan abellaneda i fernández © 2016

29 de jul. 2012

A l'escorça de l'albada



D’un temps encà  percebia que hi havia furtives mirades que insinuaven quelcom més que amistat. Ella estava enamorada feia molt de temps.  Però no, no era possible… Es coneixien de tota  la vida i mai no se li havia passat pel cap que un somni es fes realitat.
L’Anicka tenia aquells trets físics que la feien diferent i especial. Els pares eren emigrants txecs que van arribar a finals del 67 , fugint de les revoltes contra el règim comunista, poc abans de la Primavera de Praga. Llavors ella tenia  tres anyets. Però d’allò feia molt;  ara a Catalunya  s’acabava d’aprovar l’Estatut d’Autonomia i tot just s’encetava la democràcia.  Era molt tímida però les amigues de l’institut l’animaven a sortir amb el grup; especialment a l’estiu, aprofitant les Festes Majors dels pobles, quan les nits s’afeblien i podien assaborir la seva màgia.
Aquell Sant Joan acabaren la revetlla banyant-se a la platja. Al primer badall de sol, ella  es despertà al  costat d’aquell cos nu que tant desitjava; no hi havia ningú més… Sense pensar-ho, oblidant la seva timidesa, li va dibuixar els llavis amb el tou dels dits i , suaument, els va humitejar amb els seus . En obrir els ulls, la Marta no va fer cap gest de rebuig, ans al contrari li va regalar el més bell dels somriures .
S’entregaren les dues en cos i ànima ; i ,dins un núvol ensucrat, compartiren l’amor per primera vegada.
El temps havia passat; feia  anys que vivien juntes i havien adoptat dues criatures. Sovint, després de donar-se plaer i proclamar en veu alta el seu amor, l’Anicka recordava  aquell primer dia a la platja, orgullosa d’haver tingut el valor de deixar gravats els seus noms, amb aquell  primer petó,  a l’escorça de l’albada.


28 de jul. 2012

PREMIS BLOCS CATALUNYA 2012


 

Hola AMICS/AMIGUES,

Avui us vull demanar cinc minuts , si us agrada el meu blog  ,  perquè em doneu el vostre vot ja que enguany participo als

Premis Blogs Catalunya 2012. Cal entrar al web STIC.CAT: http://www.stic.cat/  , registrar-se en un minut, anar a la categoria " Literatura " que és on hi ha el meu bloc i votar a ." 2012 Esquitxos d'una vida "

Els que usem les xarxes socials encara és més fàcil votar als premis blocs
no cal inscriure's al web de la STIC,  has d'anar a sota d'on posa registra't i clicar a sobre la pestanya on posa " facebook" o " Twitter ", aleshores vas directe a l'aplicació, cliques a votar, busques categoria "literatura" i votes al bloc, si t'agrada, " 2012. Esquitxos..."

I de premi vosaltres tindreu una abraçadeta o un petonet, a escollir.

joan


Procés de votació Premis Blocs Catalunya 2012

El procés de votació dels Premis Blocs Catalunya 2012 està obert, fins al 10 de setembre, a qualsevol persona que vulgui participar-hi. Per fer-ho, primer caldrà registrar-se com a usuari a la web de STIC.CAT. El registre és molt senzill i es pot fer amb un email i password, o també amb l’usuari personal de Facebook o Twitter. Totes aquelles persones que es van registrar per inscriure el seu bloc ara poden utilitzar el mateix usuari, sense necessitat de registrar-se de nou.
Un cop registrat, s’accedeix al panell d’usuari STIC.CAT des d’on poder veure el taulell de votació del Premis Blocs 2012, on hi haurà les 15 categories temàtiques. Quan l’usuari selecciona una categoria, apareixen els blocs que hi ha inscrits, ordenats alfabèticament i per perfils (personal, professional i corporatiu).

27 de jul. 2012

Què no t’adones que la història et necessita ? ( una mica d'història i un poema de lluita social )

La bandera estelada  o simplement estelada és considerada la bandera que simbolitza la independència de Catalunya .

El seu origen data d'inicis del segle XX i es considera Vicenç Albert Ballester com el creador o l'inspirador. Nasqué de la fusió dels quatre pals tradicionals amb el triangle amb estrella del tipus que tenia la bandera de Cuba, país on Ballester residí temporalment i n'admirà la lluita contra l'Imperi espanyol.
Els colors tenen una simbologia que es relaciona amb els ideals de la revolució francesa i la seva bandera tricolor, que va adoptar de la bandera dels EUA independents , com la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al bell mig llueix l'estel blanc de la llibertat.
L'any 1968, amb la fundació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional escindit de l'FNC, es canviaren els colors de l'estelada per tal d'adaptar-ne la significació a la ideologia pròpia, usant l'estel roig – socialista – i el fons del triangle blanc primer i finalment groc, per tal de ressaltar-ne l'estel mateix.
Quant al disseny i significació de l'estelada roja, el «Petit llibre Roig del/la jove independentista»[2] (MDT) ens indica el següent: «El símbol general del conjunt del moviment independentista és l'estelada, composta de les quatre barres sobre fons groc de la bandera catalana (que simbolitza la nació) i l'estel roig de cinc puntes (que simbolitza la idea d'Estat, de lluita contra l'opressió [roig de la sang dels explotats], de socialisme, d'humanitat tant individual [5 puntes: 4 extremitats + el cap] com global [5 continents habitats]), emmarcat en un triangle rectangle groc (que representa la idea de república [inicialment era equilàter]).



Què no t’adones que la història et necessita ?

I

Desperta amic,
desperta i obre els ulls.
Així veuràs que no estàs sol,
que som un poble,  i ens hem d’unir
per a lluitar pels nostres drets.
Què no t’adones ?
Aquesta història no està escrita !

Desperta amic,
desperta el poble.
Què no t’adones que la història et necessita ?
Som les persones que la fem, som les persones !


II

Desperta amic,
desperta i alça el puny.
Així veuràs que no estàs sol,
que som un poble, i ens hem d’unir
per a lluitar pels nostres fills.
Que ara ens toca a nosaltres
començar un nou relat, ens ha tocat !

Desperta amic,
desperta el poble.
Què no t’adones que la història et necessita ?
Som les persones que la fem, som les persones !



III

Desperta amic,
desperta i crida al vent.
Així veuràs que no estàs sol,
que som un poble, i ens hem d’unir
per a lluitar contra el poder.
Que les regles s’han trencat,
ja no val aquest taulell.
Que els diners els ha encegat
i les peces cal canviar !

Desperta amic,
desperta el poble.
Què no t’adones que la història et necessita ?
Som les persones que la fem, som les persones !


26 de jul. 2012

A QUÈ ES REFEREIX ?


Uploaded with ImageShack.us

MÉS MÚSICA CLÀSSICA AL CARRER, recomanació de la Gemma

L'Himne de l'Alegria interpretat meravellosament per la Simfònica del Vallés, Lieder Càmera, Amics de la Opera i Coral Belles Arts. Com explica més avall, va ser gravat a la Plaça Sant Roc, la plaça on dona la porta principal de l'Ajuntament, al bell mig de la ciutat.

Crec que us agradarà!

Gaudiu-lo!!!

25 de jul. 2012

ESCOLTEU AIXÒ VAL MOLT LA PENA recomanat per la Clara

N'HI HA QUE PARLEN CLAR, NO COM LA MAJORIA DELS POLÍTICS CATALANS AQUESTS VASCOS SÓN LA ÒSTIA !
 ÉS COM SI HO HAGUÉS DIT UN MATEIX, ET QUEDES RELAXAT I TOT. SI FUMÉS EM FUMARIA UN !!

Temps de llepades



Em regalimava tot,
i ella, amb ulls vius,
amb mirada picardiosa
llepava amb llengua àvida,
empassant-se el líquid
amb deler incansable,
insaciable…

Em regalimava
i ella, enjogassada,
esperava el seu torn.
Per sort, era estiu,
temps de llepades.
 ......
000
00OO
%
..
.
.


La imatge al poema podria ser aquesta... eh ! 
Segur que heu estat una mica "  benpensats ",  com m'agrada dir a mi !!



23 de jul. 2012

L'home que cantava als ocells

N.A.- Basat en una persona real del bloc del davant de casa.


 
Cada matí, a les nou del matí, amb puntualitat anglesa ( – on time! , com diuen ells ) se sent el seu cant, el mateix cant suau i alhora trencat, gairebé és un plany, mentre va netejant les gàbies que té penjades al balcó, sempre en el mateix ordre: de dalt a baix i d’esquerre a dreta; seguint la mateixa rutina: despenja una gàbia, la col.loca amb cura a la taula trotinada que hi ha sota l’ampit de la finestra, li canvia el paper de diari de la base, bufa les menjadores i les reomple amb escaiola; i,  per últim, canvia l’aigua dels abeuradors.

Els ocells no piulen, ara és l’home qui canta i ells escolten admirats com aquell pobre ser que hi ha rere les reixes plora per dins; amb el seu instint ho capten ben clar, és el lament d’un home empresonat, engarjolat per la vida, per la rutina, pel passat, per l’apatia del present.

Quan acaba la feina, l’home seu a la tumbona vella i castigada pel temps que té al costat de les gàbies, ara netes, a l’ombra dels edificis que l’engàbien . Estira les cames, s’encaixa els dits de les mans a tocar de la boca, com si estigués pregant, qui sap potser en el fons ho fa, i tanca els ulls. A l’instant, els ocells comencen el seu cant com volent alleugerir el patiment d’aquell home, un home buit , que ara abstret es transforma en ocell i somia que pot volar i , durant uns segons, se sent lliure, viu.

Per un instant, tot torna a tenir sentit, si pogués no  obriria els ulls mai més; tanmateix, els crits que venen del menjador de casa, on es barallen cada dia la seva filla i la dona, el desperten, i els seus somnis , com cada dia, s’esberlen de nou.


22 de jul. 2012

UN CANTANT DE LA TERRA QUE TÉ MOLT DE FUTUR, US EL RECOMANO !

" QUE NO ET FALLI MAI LA SORT "
ATocats pel foc , el nou disc del Cesk Freixas,  germà del poeta Marc Freixas.


21 de jul. 2012

MALEIDA !




I

Segueixo colpejant , - ai desesper !,  portes de marbre
amb  els ulls emboirats i els punys adolorits;
mentre l’ànima , en carn viva, se’m dessagna
i , en silenci, em tortura amb el dolor.
Maleida por ,
angoixa maleida,
maleida !

I la cova és un engany,
és un parany.

Enyoro tant el color de les flors
i aquella brisa suau, marinada, dels capvespres,
aquella que em feia estremir…
Enyoro tant l’emoció de la incertesa,
la il.lusió d’allò inesperat, tan esperat alhora.
Enyoro tant la descoberta de la mirada fonda,
del somriure regalat d’una cara sense nom.
Maleida indecisió,
covardia maleida,
maleida!

I miro al cel, es fa tard
i encara no sé si tinc forces per sortir.

Enyoro tant el risc de l’amor,
els banys compartits en aigües gelades,
els cims a tocar dels somnis…
Enyoro tant els llavis dolços,
les carícies amb dits tremolosos.
Maleida debilitat,
compassió maleida,
maleida!


II

Si ja no em queden llàgrimes,
no serà millor sortir?

Sí, sortiré. Despullat sortiré
i tornaré a passar fred.
Sí, m’arriscaré. A pèl m’arriscaré
i guanyaré de nou i dubtaré i perdré;
qui sap, potser fins i tot, tornaré a riure.


III

I el dia que deixi morir el meu cos
només demano que no em faci queixa el pensament.


“ La decepció no ha de néixer pas de l’errada,
sinó de la falta d’intenció”  joandemataro


EL COLOMET S'ESTÀ EMPRENYANT !!!!

AI, AI, AI.... QUE EL COLOMET DE LA PAU S'ESTÀ EMPRENYANT !!!
il.lustració ©joandemataro2012 


14 de jul. 2012

NO M'AGRADA EL PAÍS ON VISC...

Il.lustració: joandemataro ( joan abellaneda i fernández © 2012 )


NO M'AGRADA EL PAÍS ON VISC. LA INDEPENDÈNCIA SEMBLA SER JA L'ÚNICA SOLUCIÓ. JA NO ÉS TEMPS DE POLÍTICA, ÉS TEMPS DE REVOLTES.





12 de jul. 2012

MÚSICA: " LA MÀQUINA D'ESCRIURE " recomanació de l'amic Toni

Mireu i escolteu, val molt la pena !!



La máquina de escribir. L. Anderson
Concierto "Voces para la Paz" (Músicos Solidarios) 2011 Auditorio Nacional de Música de Madrid Madrid, 12 de junio de 2011

11 de jul. 2012

I miro el que ensenyes, el que insinues, el que amagues…



Il.lustració: La Brune endormie au Miroir
André Hambourg


 
Et miro ,
amb el respecte de l’admiració
per la bellesa més pura.

Ho podria dissimular,
reprimir els instints, com m’han ensenyat,
sóc dòcil de mena,
però  no puc ignorar tanta bellor
no sé renunciar als regals.


Et miro, sí,
amb el respecte de l’admiració
perquè m’atreu el teu elegant caminar,
el so enèrgic de les teves passes,
el dibuix del teu cos elevat,
el relleu de les teves cames brunes.
Perquè m’atreuen el teus colors,
la teva figura , la teva fragància;
tal com la flor atreu l’abella fins el calze.

I t’imagino nua , amb galtes enceses,
i el somriure dels teus llavis oberts…


Et miro i admiro,
amb el respecte del desig
perquè m’atreu el balenceig dels teus cabells
quan voleien al vent capriciosament
i descobreixen les teves espatlles lluents;
perquè  m’atreu l’olor que deixes a l’aire,
el volum dels teus pits recollits;
perquè m’atreu el que ensenyes,
el que insinues, el que amagues…

I t’imagino, sí,
davant el mirall t’imagino
fent lliscar els tirants del teu vestit
fins que et cau als peus nus.
I t’imagino acariciant-te
mentres et mires i t’admires.


Et miro, sí,
amb ulls tancats et miro
sabent que no ets  un somni.
I ,amb respecte, amb mans banyades de plaer,
somio que et puc abastar
sota els llençols fidels de la intimitat.

10 de jul. 2012

El final no té relat versió bloc a petició de sa lluna

  N.A.- com sé que alguns/es de vosaltres no podeu llegir el meu relat a través del mòbil-tablet, i a petició de la benvolguda " sa lluna" aquí teniu el relat... gràcies pel vostre interès !

 

El final no té relat.


N.A- Potser no tots els relats han de tenir per força “un final”...

     En Nick es despertà sobtadament, entre llençols rebregats i xops de suor. Feia nits que tenia malsons i durant el dia no se’ls podia treure del cap. El cor li bategava accelerat i gairebé encara podia veure la sang que es vessava en aquell infern de somnis. Va mirar el despertador, era aviat per ser dissabte però es va llevar, necessitava una dutxa d’aquelles llargues que li arrossegava les angoixes pell avall, fins el desguàs.
     Tenia un nus a l’estómac que li treia la gana feia dies... Es va fer un cafè ben llarg, després va seure a la taula de la cuina i amb el braç lliure va apartar la brossa que s’hi acumulava fent espai per poder deixar la tassa de cafè, massa calenta encara. Entre un glop i altre el cap no li parava de rumiar, sabia que havia d’acabar amb aquell neguit que sentia des que la Jane li va dir que se n’anava a viure amb en Peter.
     Recordava quan els tres anaven junts a l’institut, amb la resta de la colla. En Peter era el seu millor amic, un estudiant brillant. En Nick en canvi no destacava gaire, com gairebé en tot a la vida; això sí, quan es tractava de lligar amb les noies tenia un punt d’espontaneïtat i de simpatia que les atreia.
     Acabat l’institut cadascú va escollir el seu propi camí en els estudis però van continuar sortint junts els caps de setmana. Al cap d’uns anys en Peter s’havia convertit en informàtic i ocupava un lloc important dins l’empresa Google, a Silicon Valley. La Jane, com el seu pare, va acabar la carrera de Medicina i treballava al Medical Center de Mission Bay. Ell, en canvi, necessitava més acció i finalment va estudiar a l’Acadèmia de Policia, especialitzant-se en explosius.
     Una vegada integrats al món professional de manera estable i amb uns bons sous, la Jane i en Nick decidiren anar a viure junts a un apartament situat al barri de Nob Hill. Van conviure durant cinc anys, s’estimaven i intentaven aprofitar al màxim els pocs moments que passaven junts... Els dos s’adonaven que els horaris i les guàrdies que tenien no ajudaven gaire a mantenir una relació gaire “normal” de parella.
     Feia un any que les coses no anaven bé. La Jane estava poc comunicativa, no tenia ganes de sortir, la relació es refredava mica en mica... Fins que arribà aquell maleït dia en què la Jane li digué que es volia separar, que allò no anava enlloc i que se n’anava a casa d’en Peter. Això últim, especialment, va fer que li caigués l’ànima als peus, el cor li va esclatar en mil bocins i va quedar profundament ferit en l’amor propi. Se sentia traït, enganyat i defraudat per dues de les persones més importants de la seva vida.

     Un últim glop de cafè, pres inconscientment, el va retornar al present. Feia dies que li voltava pel cap una idea i va prendre per fi una decisió... Aquella ofensa no quedaria així.
     Es va posar dret, va baixar amb determinació al soterrani, on tenia el seu petit racó de pràctiques, va remenar per totes les capses i calaixos fins a recopilar tot el que necessitava. En poc menys d’una hora havia muntat aquell artefacte explosiu, aniria perfecte.
     Va pujar al menjador i va fer una trucada a l’empresa de paqueteria exprés. Mentre esperava l’arribada del repartidor va posar l’artefacte dins una capsa, la va embalar i precintar amb molta cura i va enganxar unes etiquetes fetes a l’ordinador.
     Van picar al timbre de la porta, en obrir es trobà un noi alt i fornit, vestit amb uniforme i amb cara d’anar molt atrafegat. El Nick li va pagar totes les despeses del servei i a part li va donar una propina de cinquanta dollars mentre li deia que anés amb molta cura amb el paquet perquè a dins hi havia unes peces de ceràmica molt delicades i que era imprescindible que l’entrega es fes aquella mateixa tarda. El noi va assentir, agraït per tan generosa propina i va agafar la capsa com si fos un tresor dels faraons. En Nick va quedar tranquil, sabia que el noi seguiria les instruccions que li havia donat.
     Ara calia passar a la segona part del seu pla, així que va anar al dormitori, es va vestir amb roba elegant, va ficar quatre coses a una maleta de mà i va sortir als carrers de San Francisco. Era un dia gris, molt gris.

     En Nick es dirigí al banc per retirar els pocs diners que li quedaven. Després, caminant capcot, es va endinsar cap el centre de la ciutat en direcció a l’Hotel Nikko; un dels hotels més luxosos i alts de la ciutat, gairebé gratava el cel.
     En arribar, va anar a Recepció i va demanar l’habitació més alta i més cara que tinguessin. Seguidament pujà amb l’ascensor fins l’última planta. Va entrar a l’habitació, ni tan sols se la va mirar, va anar directe al dormitori, es va despullar i es va cobrir amb una tovallola de bany; amb compte que no el veiés ningú pel passadís, va anar a cercar la porta de serveis que el deixés accedir al terrat de l’edifici.
     Va caminar fins la cornisa, allí va inspirar ben fort, va deixar la tovallola a terra i hi pujà. Ho tenia tot ben calculat. Primer cridaria ben fort: “Sóc lliure!!” i després es deixaria englotir pel buit.
     Però obrí els ulls i veié que el cel, ennuvolat fins aleshores, s’esquerdava deixant passar potents raigs de sol que l’enlluernaren. Baixà de la cornisa un xic desconcertat per aquell inoportú imprevist que li havia desmuntat els càlculs tan fredament estudiats.

     En sentir el timbre, la Jane va mirar per l’espiell i veié un noi de l’empresa FMS amb un paquet a les mans. Obrí la porta i el noi li va entregar el paquet dient-li que anés amb compte perquè el contingut era molt fràgil; després de signar el justificant de recepció, tancà la porta i portà la capsa fins el menjador. En Peter estava a la taula treballant amb l’ordinador.
     –Què és aquest paquet, Jane? –preguntà amb curiositat.
     –És un obsequi del banc, cada any ens envien algun detallet. El pots obrir si us plau, vaig un moment a veure com està el menjar del forn. Vigila, que m’han dit que era molt fràgil!
     En Peter agafà unes tisores i resseguí per sota el contorn de la tapa de la capsa. La Jane tornava de la cuina quan el Peter l’obria... Desconcertat, va sentir un “clic” i va veure un estrany artefacte amb un temporitzador que marcava un compte enrere: ..8,7,6,5... Instintivament, en Peter va cridar “A terra Jane!” i es va llançar a sobre d’ella; van caure els dos darrere el sofà, en Peter la va abraçar fortament per darrere per protegir-la...


     El Nick va repensar-se la situació. Tornaria a pujar al relleix, amb compte, es posaria d’esquena al sol, tornaria a cridar a la llibertat assolida i es deixaria caure. Inspirà ben fort i decidit, però en obrir els ulls va veure davant seu l’immens oceà blau, i un parell d’ocells planant amb l’aire, i després batent les ales.Plens de vida i llibertat.
     Novament baixà, però aquest cop es va tornar a tapar amb la tovallola i va tornar a l'habitació. Plorava en entrar-hi, però en un racó dels ulls, una espurna d’esperança s’albirava. Després d’uns minuts d’incertesa,  es va alçar del llit amb determinació. Mentre es vestia li va sonar el mòbil, era en Peter cridant com un boig " malparit, no ha tingut cap gràcia aquesta broma del paquet " ; la Jane ,amb cara d'astorament, tenia la capsa a la mà. Poc abans, quan el compte enrere havia arribat a zero, va explotar un petit detonador deixant anar a l'aire confetti de coloraines.

Amb un somriure als llavis  agafà el mòbil i marcà el número de la Kate, una bona companya de feina, separada feia poc, amb la qual tenia molt bona relació. Qui sap, potser aquells ocells...


9 de jul. 2012

" El final no té relat " ja és a Binibook

ep i és totalment graatis !!!! DES DEL PORTAL BINIBOOK, et pots descarregar al teu mòbil o tablet aquest relat del joan abellaneda... què me dises !
Has de descarregar-te al mòbil l'aplicació de Binibook, gratis també, i descarregar sense límit... Després de llegir, el pots valorar, compartir a la xarxa...




Un relat de relacions que es trenquen, on es barregen les emocions més fondes: l'amistat, l'odi, la fidelitat, l'amor... La Jane, en Nick i en Peter entrellaçats per la vida i fins la mort, potser...

I si algú s'anima us podeu registrar i penjar els vostres propis relats i poemes..  BINIBOOK


:-)) joan

UN QUADRE

L' ORIGINE DU MONDE


Avui volia compartir un quadre que m'ha fet descobrir l'amic Raül de RC, és impactant ho sé però forma part de la meva descoberta de l'erotisme al món de l'art, en general.
És de GUSTAVE COUBERT, pintat el 1866. Exposat al Museu d'Orsay




5 de jul. 2012

ÒPERA DEL POBLE I PER AL POBLE

MOLT RECOMANABLE. Recomana en Toni.

UNA LLIÇÓ- US EL RECOMANO

Un CV en format de video d'una mestra que s'acaba de quedar sense feina per culpa de les retallades.
Només una gran professora podria haver-ho fet

3 de jul. 2012

UN VIDEO MUSICAL PER ASSABORIR: UN BON VIOLÍ I UNA VEU AL RECORD

RECORDEU: " My way " ?
AND NOW, THE END IS HERE, AND SO I FACE THE FINAL CURTAIN. MY FRIEND, I´LL SAY IT CLEAR, I´LL STATE MY CASE, OF WHICH I´M CERTAIN. I´VE LIVED A LIFE THAT´S FULL, I TRAVELLED EACH AND EVERY HIGHWAY. AND MORE, MUCH MORE THAN THIS, I DID IT MY WAY. REGRETS, I´VE HAD A FEW BUT THEN AGAIN, TOO FEW TO MENTION. I DID WHAT I HAD TO DO AND SAW IT THROUGH WITHOUT EXEMPTION. I PLANNED EACH CHARTED COURSE, EACH CAREFUL STEP ALONG THE BYWAY. AND MORE, MUCH MORE THAN THIS, I DID IT MY WAY. YES, THERE WERE TIMES, I´M SURE YOU KNEW, WHEN I BIT OFF MORE THAN I COULD CHEW. BUT THROUGH IT ALL, WHEN THERE WAS DOUBT, I ATE IT UP AND SPIT IT OUT. I FACED IT ALL AND I STOOD TALL, AND DID IT MY WAY. I´VE LOVED, I´VE LAUGHED AND CRIED. I´VE HAD MY FILL, MY SHARE OF LOSING. AND NOW, AS TEARS SUBSIDE, I FIND IT ALL SO AMUSING TO THINK I DID ALL THAT. AND MAY I SAY, NOT IN A SHY WAY, ´OH, NO, OH, NO, NOT ME, I DID IT MY WAY´. FOR WHAT IS A MAN, WHAT HAS HE GOT? IF NOT HIMSELF, THEN HE HAS NAUGHT. TO SAY THE THINGS HE TRULY FEELS AND NOT THE WORDS OF ONE WHO KNEELS. THE RECORD SHOWS I TOOK THE BLOWS AND DID IT MY WAY. YES, IT WAS MY WAY.
I si voleu la traducció en castellà:
 
Y AHORA, EL FINAL ESTÁ AQUÍ,
Y ENTONCES ENFRENTO EL TELÓN FINAL.
MI AMIGO, LO DIRÉ SIN RODEOS,
HABLARÉ DE MI CASO, DEL CUAL ESTOY SEGURO.
HE VIVIDO UNA VIDA PLENA,
VIAJÉ POR TODOS Y CADA UNO DE LOS CAMINOS.
Y MÁS, MUCHO MÁS QUE ESTO,
LO HICE A MI MANERA.
ARREPENTIMIENTOS, HE TENIDO UNOS POCOS
PERO IGUALMENTE, MUY POCOS COMO PARA MENCIONARLOS.
HICE LO QUE DEBÍA HACER
Y LO HICE SIN EXENCIONES.
PLANÉE CADA PROGRAMA DE ACCIÓN,
CADA PASO CUIDADOSO A LO LARGO DEL CAMINO.
Y MÁS, MUCHO MÁS QUE ESTO,
LO HICE A MI MANERA.
SÍ, HUBO OPORTUNIDADES,
ESTOY SEGURO QUE LO SABÍAN,
CUANDO MORDÍ
MÁS DE LO QUE PODÍA MASTICAR.
PERO AL FINAL,
CUANDO HUBO DUDA,
ME LO TRAGUÉ TODO Y LUEGO LO DIJE SIN MIEDO.
LO ENFRENTÉ TODO Y ESTUVE ORGULLOSO,
Y LO HICE A MI MANERA.
HE AMADO, HE REÍDO Y LLORADO.
TUVE MALAS EXPERIENCIAS, ME TOCÓ PERDER.
Y AHORA, QUE LAS LÁGRIMAS CEDEN,
ENCUENTRO TAN DIVERTIDO
PENSAR QUE HICE TODO ESO.
Y PERMÍTANME DECIR, SIN TIMIDEZ,
´OH, NO, OH, NO, A MÍ NO, YO SÍ LO HICE A MI MANERA´.
PUES QUE ES UN HOMBRE, ¿QUÉ ES LO QUE HA CONSEGUIDO?
SI NO ES A SÍ MISMO, ENTONCES NO TIENE NADA.
DECIR LAS COSAS QUE REALMENTE SIENTE
Y NO LAS PALABRAS DE ALGUIEN QUE SE ARRODILLA.
MI HISTORIA MUESTRA QUE ASUMÍ LOS GOLPES
Y LO HICE A MI MANERA.
SÍ, FUE A MI MANERA.

1 de jul. 2012

D'esQueRdes i mAtOlls






Il.lustració: Francesco Clemente
Museum für Moderne Kunst. Frankfurt am Main.


 
Amb l’erecció de la descoberta
m’hi adentro a l’aventura, entre matolls,
cercant meravelles sucoses.
-les esgarrapades, sàdicament, m’esperonen-

Se m’accelera el cor i retruny dins el pit;
apunta la calor, em manca l’aire, m’ofego,
però tant se val, sé que arribo a la clariana.

Paisatge meravellós de munts suats,
al fons l’oasi del desig
i al bell mig, el cau de les nimfes.
I jo, que em despullo,
llisco entre les esquerdes
i entro, per fi,
al teu cos,
 entro…
Mm
!



Arxiu del blog

Entrades populars

Total de visualitzacions de pàgina:

SALUTACIÓ

Les aferradetes de " Sa lluna"

COM ESTÀ EL MÓN ARA...

WHAT'S THE WEATHER LIKE ?

QUI HI HA ARA MATEIX...

lomqe

lomqe
així no es fan les coses senyor Wertgonya !!

plantilla



....