“ A voltes ho veig tot tan clar que tinc por de quedar encegat “
2013©Joan abellaneda
A la platja infinita em
desperto
entre petjades alienes .
Al meu davant, la terra
espera…
Somric - el sol m’acarona
-
ja no hi ha ombres al meu
davant
i vull escriure el meu camí…
Preciós poema ple de sentits agradables.
ResponEliminaM'ensumo la flaire d'aquesta platja infinita.
Una abraçada, Joan.
gràcies Gabriel, ja saps que és un plaer rebre les teves visites i comentaris
Eliminauna abraçada
;-)
Pues sigue aprovechando este sol que te acaricia y del poco verano que queda.
ResponEliminaLo foto es graciosa, un abrazo.
así lo haré mari, un fuerte y caluroso abrazo ;-)
EliminaEt serà difícil escriure el teu camí, en aquesta platja, tan atapeïda de petjades...Una foto ben curiosa.
ResponEliminaEl sol t'acarona i tu somrius, Ja t'havies posat protecció? he, he...
Petonets.
sí m roser és difícil escriure el propi camí, aquí hi ha la paradoxa i la metàfora d'aquest poema
Eliminauna abraçada, sense protecció ;-)
A voltes estic tan encegada que ho veig tot tan clar!
ResponEliminaque bo helena !!! ;-) gràcies per la visita i per compartir la teva aguda intel.ligència, que ens enriqueix a tots i totes
ResponEliminasempre podrem trobar lloc per la nostra petjada, i el que es millor : cada dia el mar, el vent o les gavines s'encarreguen d'esborrar-les... així doncs, toca posar-se de nou. Preciós poema.
ResponEliminamoltes gràcies Kira per la visita i pel teu comentari tan enriquidor i amable
ResponEliminasalutacions des de mataró
;-)
Joan,
ResponEliminaM'estic convertint en una fan teva, gràcies per les teves reflexions.
Mercè.
moltes gràcies a tu mercè per la teva visita i per ser tan amable amb mi
Eliminauna abraçada des de mataró ! ;-)
Joan, quan un s'allibera d'aquesta manera no hi ha més camí que l'avanç, l'acte que duu a posar en pràctica el pensament i el sentiment.
ResponEliminaUna abraçada
Vicent
després d'una aturada llarga, necessito avançar i vèncer les pors.... així ho faré
Eliminagràcies vicent de nou !! ;-)