MAR(es)M(e)UNTANYA
Ressò
de la mar
-la
mar-
que duu
tants records
-records-
d’escuma
i de joia,
de
plors i de sal
-records…
Ressons
de la mar
que
venen i van.
[ I quan t’arriba
que res és tot
i tot és res…
Quanta grandesa la vida,
quanta misèria ! ]
Si creixen
les boires
per què no
bufar?
-bufem-
Podem treure pit,
ara és el moment.
Si el cel és al cor
s’ofega la pena
i enllà la carena
potser hi ha l’amor
- amor…
[ Quanta misèria la
vida,
quanta grandesa ! ]
2014@joan abellaneda
Quanta misèria la vida
ResponEliminaquanta grandesa!
Quanta raó que tens... aquest poema m'agrada molt, amb el ritme que té i aquestes repeticions de paraules tant ben trobades.
Si trobes l'amor
d'enllà la carena
assenyala'm el cel
amb núvols de seda.
Si trobes l'amor
pujaré camins
vessaré carenes.
Els peus se n'hi van
l'amor
les mans s'hi apropen
l'amor
i els dits insegurs
l'amor
que de poc el toquen.
moltes gràcies Carme per la teva aportació al poema, és un regalet per mi !
Eliminauna abraçadeta ! ;-)
Así es la miseria y la grandeza del mar.
ResponEliminaBonito poema Joan, un abrazo.
muchas gracias Mari, abrazos y buen finde ! ;-)
EliminaQuanta grandesa, aquest poema, Joan...! La seva musicalitat és com les ones del mar, que van i venen...
ResponEliminaUna abraçada!
Moltes gràcies Montse ! una abraçadeta ! ;-)
EliminaM'agrada molt, perquè té molta musicalitat, podria ser perfectament la lletra d'una cançó...Sento el ressò del mar!
ResponEliminaPetonets, Joan.
;-) petonets M Roser ! ;-)
EliminaLa vida, com tu dius molt acuradament, és grandesa i misèria, grandesa quan veiem que estem condemnats a viure i a morir i misèria quan l'amor se'ns fuig i pensem que som com mixtos que se'n van i la seua llum és efímera com un segon, com l'instant en que encenem la cigarreta.
ResponEliminaVicent
grandesa i misèria, la cara i la creu, ens ha tocat viure en la dicotomia contínua... complicada és la vida, amic Vicent !
Eliminaabraçades ;-)
Un poema amb molt de ritme, molt musical. I molt bonic!
ResponEliminagràcies Glòria per la teva visita i comentari
Elimina;-)
Un poema molt bonic dels que et fa parar a pensar mentre gaudeixes llegint-lo, no és per passar de llarg.
ResponEliminaCom sempre, molt bé Joan!
moltes gràcies Gemma i aprofito per felicitar-te pel teu sant, se'm va passar !!! ;-)
Eliminael mar és la cara visible d ela vida que ens acull i alhora ens amenaça.....
ResponEliminaEndavant, Joan..
Segueix navegant....SEMPRE....
sí Tresa, seguirem navegant i espero veure't també a tu per alta mar !! ;-)
EliminaEntre el grotesc i el sublim. A mi també m'agrada molt!
ResponEliminaGRÀCIES HELENA ! ;-)
Eliminaquina grandesa la vida quan tot és res i res és tot, estimat Joan, un paler llegir-te, una abraçada
ResponEliminaGRÀCIES MONTSE IGUALMENT ! ;-)
EliminaAmic, et llueixes. Un poema prciós i ple de vida.
ResponEliminaEncantat sempre de llegir-te company!
MOLTES GRÀCIES GABRIEL ! ETS UN CRAK ! ;-)
EliminaEn aquest poema sembla que es vegi i se senti el vaivé del mar, de la vida!
ResponEliminaMOLTES GRÀCIES SÍLVIA, UNA ABRAÇADA ! ;-)
Elimina