Masoquisme existencial... ?!!¡¡¿

masoquisme

I

Fou la por qui vingué en silenci,

per darrere, punyal en mà

per clavar-me’l al cor;

i en un simulacre de mort

em deixà al clatell un rastre geliu.

II

Fou aquest dolor qui em despertà

quan, inebriat pels miratges,

badava en braços dels somnis

amb un somriure estúpid.

III

Sí , fou la mateixa por qui m’empenyé a la vida

i em féu esberlar els vidres de les finestres

perquè hi entressin la brisa i la llum

i l’horitzó,

i les misèries també…

IV

Fou el dolor, sí, qui em traié les benes

i em recordà sense pietat,

sense enganys,

que el reflexe del mirall

no és pas infinit als nostres ulls.

                                                

                                                   

                                                          I és així com creixé la meva ombra…