Oblidar-te ?
Com et podria oblidar
Si en tu s’obrí la paraula
Si tu em donares la saba
Per créixer amb humilitat
Si és per tu que sóc qui sóc.
Com et podria oblidar
Si en tu van volar els estels
Si xopat de llibertat,
Corria amb l’empenta del vent
Entre matolls i pinedes,
Tot amoixant fantasies.
Com et podria oblidar
Si
acollit per les muntanyes
I la veu dolça del mar
M’omplires els ulls de llum .
Si acotxat pel llençol blau
M’ofrenares les estrelles
Que vetllen pels somnis d’estiu.
Obidar-Te? Com Et
podrIa oblidAr
Si en tu neix el meu record.
Com podria oblidar la terra,
Si a la terra he de tornar…
Pd.- dedicat al meu passat i
avantpassat, al meu poble i a les
terres que l’abracen( on viuran sempre les meves arrels ) .
“ La por a la mort es venç plantant-li cara a la vida
“. Joan
Abellaneda©2013
Les arrels formen part del futur. Siguin del tipus que siguin. Aquest poema també arrela en el lector.
ResponEliminaUn poema preciós Joan, segur que som molts els que no volem oblidar...Al cap i a la fi, les arrels, ens han fet com som...
ResponEliminaUna frase molt filosòfica la teva, de vegades potser és difícil posar-ho en pràctica.
Petonets.
Nunca se pueden olvidar las raíces de la tierra de las montañas y de lo que nos rodea si hace parte de nosotros.
ResponEliminaUn abrazo
ResponEliminaÉs un gran poema d'amor a les arrels i a la terra. És impossible oblidar qui som i d'on venim. Els dos versos finals els trobo magnífics! Una abraçada.
La por a la mort es venç com tu bé dius plantant-li cara a la vida, fent una cosa que no t'agrada gens o que t'enerva però que et donarà la llibertat de viure en consonància amb tu mateix.
ResponEliminaLa meua Russafa i el domini lingüístic català-valencià per a mi són irrenunciables, la llengua de mon pare i amb ella faig el que de dia, és a dir, quan sóc despert faig amb la de ma mare, i és treballar i escriure.
Per la terra que ens va veure nàixer, mai no podrem oblidar la que ens donà els noms a cada cosa com diu l'Espriu.
Una abraçada, ara que va d'aferradetes pels blocs que seguisc.
Vicent
Magnígfic.
ResponEliminaI poso un paral.lelisme amb les meves anades i tornades a Mallorca. Sibé jo no sóc d'allí, quan hi vaig sento plenament com la part de sang mallorquina que circula oer dins meu s'estremeix.
Felicitats i una abraçada ben gran.
Bones arrels, Joan!
ResponEliminamoltes gràcies a tots i totes !! passeu un bon estiu i disfruteu molt sisplau !!!
ResponEliminajoan
És un poema sublim! Tots sentim el crit de la nostra terra, però no el sabem expressar com tu saps fer-ho. No puc dir quina paraula o quina frase m'ha agradat més, però potser la que s'ha clavat més fons és aquesta estrofa:
ResponEliminaCom et podria oblidar
Si acollit per les muntanyes
I la veu dolça del mar
M’omplires els ulls de llum .
Si acotxat pel llençol blau
M’ofrenares les estrelles
Que vetllen pels somnis d’estiu.
Una abraçada molt emocionada, poeta de l'ànima
moltes gràcies m teresa ! Ets un sol ! ;-)
Elimina