RENEGO I PATEIXO AVERGONYIT...
Pateixo…
Pateixo per tantes llàgrimes amargues,
que cauen d’un cel enfosquit,
plor de les ànimes espantades
pel terror de les bombes.
Pateixo per cada gota de sang
avocada a terra , bassals vermells,
de tants amors esberlats.
Per tantes esperances espunyides
per poderoses mans
curtides d’odi.
Renego…
Renego de tants cossos engreixats
d’apatia,
que suen misèries,
buits de pensaments.
Renego , davant el meu altar,
de la meva condició humana
per tantes bondats trepitjades
per la prepotència cruel,
per l’abús del poder
de la violència.
Renego del plaer de l’assassí.
De tantes vides malbaratades,
per manca d’escrúpols,
escanyades pels llardosos braços
dels avars.
Renego de l’espècie més salvatge…
La que abandona els seus infants,
la que arracona la vellesa,
aquesta espècie superficial i conformista
que es comunica virtualment sense mirades ni olors
sense gestos ni sentiments,
mancada de mots, que tanca els ulls
davant l’espill.
M’avergonyeixo de tantes humiliacions…
Tanmateix, no em busqueu
entre els que resten en un racó plorant
d’impotència, no.
Doncs sé que hi ha moltes veus
ennuegades de prudència.
Les veus dels justos
que no gosen cridar.
Penseu però que no hi ha millor aliment
per a les injustícies que els silencis
d’una bondat malentesa.
Així doncs, si unim les veus
segur que esdevindran
un clam poderós.
Heu pensat
quin llegat deixem als nostres fills?
la foto és com jo veig l'ésser humà ara, és en general més semblant en els seu comportament a un homo erectus que al Sapiens, fins i tot no seria d'estranyar que l'homo erectus tingués més bons instints que l'ésser humà del segle XXI...
ResponEliminaM'ha agradat el poema tant formalment com en el fons, jo també renegue de tants plors i pistoles que no ens deixen caminar plegats, en llibertat i en pau.
ResponEliminaCaldrà fer alguna cosa, si més no parlar, doncs la paraula és més que simples mots, és el tot.
Una forta abraçada de Vicent i ara et pose pel que he llegit en els favorits dels meus blocs.
Carai, Joan! Quin crit més contundent. Jo també t'acompanyo en aquest crit, no hi estàs sol.
ResponEliminaM'ha agradat moltíssim, m'ha commogut i m'ha sacsejat. Em quedo en aquest tros...
Tanmateix, no em busqueu
entre els que resten en un racó plorant
d’impotència, no.
Doncs sé que hi ha moltes veus
ennuegades de prudència.
Les veus dels justos
que no gosen cridar.
Una abraçada molt forta,
Bell poema, ple de bones intencions que mostra els sentiments a flor de pell.
ResponElimina