Trencaré tots els miralls
per barrar portes als fantasmes
d’antigues misèries.
Viuré sense prejudicis…
Vull descobrir-me a cada instant.
Trencaré tots els miralls
que em van dur a l’infern
i em llançaré de cap
a les aigües verges
d’una vida nova .
Ja en tinc prou de laments,
de records pesarosos,
de llàgrimes de planyença,
de fatics i de tristors.
Ja en tinc prou !
Sí, trencaré tots el miralls,
els faré miques.
Vull renéixer
abans de morir
i ,si és possible encara,
cercar la felicitat.
“ i penseu que no és pas el
sol que surt,
ans són els núvols que se’n
van. El sol sempre és allà “.
2013©joan abellaneda
Molt maco
ResponEliminaTot i que estem a la tardor i ja comença el fred i l'aparença del teu blog és també de tardor, amb les fulles que van caient, el poema és, al meu parer, un poema de primavera, de renaixença, de lluita, de crear-se nous objectius cap a on caminar. Un bon missatge, Joan! Tot un plaer passejar-se per aquest raconet teu tan cuidat! Una abraçada.
ResponEliminaMOLTES GRÀCIES MERCÈ ! UNA ABRAÇADA BEN GRAN ! ;-)
EliminaMOLTES GRÀCIES ROSADA !! ;-)
ResponEliminaGràcies, Joan! Em ve molt bé aquest poema just ara. La darrera estrofa és plena d'esperança i bellesa. El sol sempre hi és!
ResponEliminaa tu sílvia, celebro que la poesia et pugui donar una mica de comfort
Eliminauna abraçadeta ;-)
Aquest és un bon moment!!! Que fa de bon compartir...
ResponEliminagràcies Carme ! petonets !! ;-)
EliminaSí, hi ha un mment en la vida de les persones que decidim de fer el que veritablement volem fer, potser la llengua de mon pare estiga perduda ja ací al meu país, però jo la parlaré sempre i potser amb la meua mort se n'anirà amb mi i moriré dient he fet, he pensat, he sentit allò que volia, no vull mai penedir-me de no haver-ho fet.
ResponEliminaUna abraçada
Vicent
gràcies vicent, i no pateixis no morirà pas la llengua de ton pare ! abraçades ;-)
Eliminasí.., endavant....
EliminaAquest diumenge vaig a buscar el 2n premi de poesia a Calafell..
ja ho veus, seguim en línia.....
visca!!!!
ets una " crack " ! ;-)
EliminaÉs massa, aquest poema! Quin optimisme que transmet!
ResponEliminagràcies helena ! petonets i abraçades !! ;-)
EliminaLa catarsi personal demana trencar amb moltes coses, i en aquest poema que destil·la pur optimisme ens mostra que la intenció del primer pas ja hi és, ara sols ens queda el caminar. Força Joan!
ResponEliminagràcies ferran !! Una forta abraçada i molts records !! ;-)
EliminaCuriós aquest vull néixer abans de morir, tot una declaració de principis optimistes i ben segur que sempre és possible intentar buscar la felicitat...
ResponEliminaI tant, el sol sempre hi és...Per això no ens ha d'angoixar que alguna vegada el tapin els núvols, tard o d'hora se n'aniran! i la claror s'imposarà.
Petonets optimistes, Joan.
gràcies m roser per la visita i els bons desitjos ! Records !! ;-)
EliminaUn poema amb ritme i olors positives.
ResponEliminaMolt bo, com sempre.
Una abraçada, bon amic meu.
gràcies gabriel !! fins aviat company poeta ! ;-)
EliminaMolt bé Joan, un poema per reflexionar i pensar que val la pena acabar de trencar algun mirall que a lo millor només està escardat!
ResponEliminaDesprèn optimisme i això és molt bo.
Una abraçada.
Gemma
si gemma, tens raó l'optimisme és bo i cal lluitar per mantenir-lo
Eliminauna abraçada ! ;-)
Siempre es tiempo de empezar nuevamente Juan.
ResponEliminaUn poema lleno de motivación y digno de reflexión.
Abrazos amigo, y feliz semana.
muchas gracias betty, empezemos todos bien la semana, pues !! un saludo ! ;-)
Elimina