N.A.- ( Sobre la imatge) I no és pas la mà de Déu...
La fosca de la nit m’encega;
petita és la meva ombra,
dins el buit infinit
que s’empassa les vanitats
i els orgulls, també.
Les llampades dels estels,
avui no són pas per mi
si només deixen reflex
a les pells de les aigües calmes,
on els calfreds desperten
-
crits
d’esperança-
Gotes humils de rosada
cauen al fang dels pantans,
allà on perdo les forces.
L’amargor a la llengua em fastigueja...
Per què t’entestes en agafar-me la mà ?
NA.- Aquest poema ve d’un sentiment pregon que
sempre hi és present, i el puc explicar per això... perquè tu t’entestes en agafar-me la mà.
On hi ha ombra, hi ha claror... Em quedo amb les llampades d'estels, amb la rosada, amb qui s'entesta en agafar-te la mà...
ResponEliminaAbraçadetes!!!
Si hi ha algú que s'entesta en agafar-te la mà és perquè val la pena, segur. Una abraçada!
ResponEliminaSom tan infinitament menuts que, sovint, ens perdem en la immensitat de la vida.
ResponEliminaQuina sort Joan, tenir qui s´ entesti en agafar-te la mà per sortir dels pantans!
Una aferradeta.
Quan estem sols i perduts en la foscor, i tenim algú que ens agafa la mà, som afortunats...
ResponEliminaPetons .
Serà un bon xic el que t'agafa la mà, la veritat és que tots volem una persona així al nostre costat.
ResponEliminaVicent
Perquè, potser, no gosem demanar-ho i per això allarguem la nostra, a la recerca de trobar aquesta mà que sempre hi és i que mai mancarà.
ResponEliminaque bonic!! Sona com una melodia delicada, profunda que ens penetra com un perfum dubtil i ens commou profundament....
ResponEliminaLa vida, tramesa, comunicada amb la mà que ens salva. Així ens cal, doncs, allargar-la...generosament, humilment, com tu dius.....i ens salva, felicitats!!!