Quan l’arrel és tan vella, tan bella,
que ja és, de la terra, essència,
no té por de les ventades
ni de les tempestes,
ni tan sols li té por a la mort,
sabent que ningú ni res
la pot arrencar del passat.
Quan el tronc duu a la pell
els cors dels amants, fixats amb sagetes,
no té por de les ombres
ni del camí,
ni tan sols li té por a la llum,
sabent que ningú ni res
li pot
arrencar l’esperit.
Quan la flor s’entrega i ofrena el nèctar,
gest d’amor suprem,
no té por del present ni del futur,
sabent que a cada instant
maduren fruits dolços als seus llavis;
llavis de polpa,
polpa d’amor,
amor de mel,
de mel i mató.
Quan l´amor és,
ResponEliminala por no hi és.
Bon dia, Joan!
Preciós
ResponEliminaQuan l'amor arriba a les nostres arrels o a la relació amb el que més volem, pàtria, mare, pare, amor, és quan perdem la por a perdre'ls perquè només som amb ells i sense no som res, senzillament no existim.
ResponEliminaVicent
I el cicle de la vida torna a començar...
ResponEliminaPetons.