“ Què bonic seria sentir-se
valorat, sincerament, per qui hauria de fer-ho… Què bonic seria viure en un món
sense hipocresia ni prepotència… Què bonic seria…”
I
El meu àngel * :
Com es pot ser tan innocent
de voler compartir , amb una transparència
gairebé nua,
l’èxit o la sort no compartides,
en un món ple de voltors. Voltors !
Com es pot ser tan innocent
d’esperar respecte i agraïment
per la feina ben feta, per la intenció
posada,
en un món ple de mancats. Voltors
mancats !
Com es pot ser tan innocent
de voler rebre sense
interessos
per simple bondat, per mèrit,
en un món ple
d’hipòcrites envejosos. Voltors, mancats hipòcrites !
Com es pot ser tan
innocent
de pensar que
Rousseau s’equivocava
per la simple
excepció, d’un simple dia d’un simple instant,
en un món ple de
porucs insignificants. Voltors, mancats, hipòcrites insignificants !
Com es pot ser tan
innocent
de voler canviar
aquest món de prepotents,
buits per dins de tant vomitar misèries.
Com es pot ser tan
innocent
si l’ésser humà no és
més que un necròfag de la natura, d’ell mateix,
i no és malvat, és
eficient.
Com, com es pot ser
tan innocent
de pensar que
l’autodestrucció es pot evitar…
INNOCENT !
II
El meu dimoni * :
Millor calla, que és
el que s’ha de fer !
(*) N.A.- Ui, ara no sé si m’he equivocat de personatge o de
diàleg…
Molt bon diàleg... per a sords, però?
ResponEliminaPenso que, a nivell individual, els nostres alats àngels mantenen aquest tipus de monòlegs, però com que som éssers socials i això deu ser una selva, a nivell global, sempre acaben guanyant les ordres dels banyuts dimonis...
Fixa't com, per exemple, van evolucionar les comunitats hippies... els que s'ho van creure, avui dia, estan destrossats i, en canvi, els que s'ho van prendre com un joc, han estat els que han sobreviscut venent-se al sistema que maleïen... De fet, tots som uns perdedors... malgrat els somriures i les alegries que poblen les nostres vides.
Salut i coratge!
Que bonic seria que ens respectéssim els uns als altres...
ResponEliminaSi perdem la innocència i creiem que res és possible, que tot són utopies, què ens queda???
Potser sinó la perdem, algun dia...
Bona nit.
Que hi ha res més dolç que la innocència?
ResponEliminaOn ha anat a parar?
Us recordeu amb pocs anys?
Serà que els nens tenen la fórmula de la felicitat?
Això és un monòleg...però és que jo sóc molt innocent!!
Nanit!
Quan jo vaig obrir el darrer bloc, l'anterior a aquest tenia eixa mateixa sensació, de autodestrucció, de la profecia que s'autorealitza, però ara intente sobreposar-me i anar endavant.
ResponEliminaNo sé si m'entens Joan, potser estem limitats, molt limitats els homes.
Vinga una abraçada i endavant
interessant, bonic, divertit,curiós, genial...bravo, Juan!!
ResponEliminaAixí m'agrada: la rebel.lia fluint per tots els porus--Per totes les paraules desfermades...
No sé si coneixes la història del valor de l'anell, de'n Bucay... en tot cas, la recordaré:
ResponElimina- Vinc, Mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc gans de fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc maldestre i força ruc. ¿Com puc millorar? ¿Què puc fer perquè em valorin més?
El Mestre, sense mirar-lo, li va dir: “Ho sento molt, noi. No puc ajudar-te, perquè abans he de resoldre el meu problema.
Potser més tard…”. I, després d´una pausa, va aferir. “ Si tu em volguessis ajudar a mi, jo podria resoldre aquesta questió amb més rapidesa i després potser et podria ajudar...”.
- E... encantat, mestre –va vacil.lar el jove sentint que, novament, se´l desvalorava i es posposaven les seves necessitats.
- Bé –va continuar el mestre. Es va treure un anell que portava al dit petit de la mà esquerra i, donant-lo al noi, va afegir-: Agafa el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que n´obtenguis la major quantitat possible, i no acceptis menys d´una moneda d´or. Vés i torna amb la moneda tan de pressa com puguis.
El jove va agafar l´anell i se´n va anar. Així que va arribar al mercat va començar a oferir l`anell als mercaders, que se`l miraven amb un cert interès fins que el jove deia el que en demanava.
Quan el noi mencionava la moneda d`or, uns reien, altres li giraven la cara i només un ancià va ser prou amable per prendre`s la molèstia d`explicar-li que una moneda d`or era massa valuosa per donar-la a canvi d`un anell. Amb l`afany d`ajudar, algú va oferir una moneda de plata i un recipient de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d`una moneda d`or i va rebutjar l`oferta.
Desprès d`oferir la joia a totes les persones amb qui es creuava al mercat, que van ser més de cent, i abaut pel seu fracàs, va pujar al cavall i se`n va tornar.
Com hauria desitjat el jove tenir una moneda d`or per donar-la al mestre i alliberar-lo de la serva preocupació per poder, finalment, rebre el seu consell i ajut.
Va entrar a l`habitació.
- Mestre –va dir-, ho sento. No és possible aconseguir el que em demanes. Potser hauria pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar ningú sobre el veritable valor de l`anell.
- Això que has dit és molt important, jove amic –va contestar el mestre sonrient-. Hem de saber, abans que res, el veritable valor de l`anell. Torna a pujar el teu cavall i vés al joier. ¿Qui ho pot saber millor que ell? Digues-li que voldries vendre l`anell i pregunta-li quant te`n donaria. Però no importa el que t`ofereixi: no l`hi venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l`anell sota el llum d`oli, el va mirar amb lupa, el va pesar i després li va dir al noi:
- Digues al mestre, noi, que si el vol vendre ara mateix no puc donar-li més de cinquanta-vuit monedes d`or pel seu anell.
- ¿Cinquanta-vuit monedes? –va exclamar el jove.
- Sí –va explicar el joier-. Sé que, amb temps, podríem obtenir-ne gairebé setanta monedes, però si la venda és urgent...
El jove va córrer emocionat cap a casa del mestre per explicar-li el que havia succeït.
- Seu- li va dir el mestre després d`escolar-lo-. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I, com a tal, només pot avaluar-te un autèntic expert. ¿ Per què vas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?
I, dient, això, es va tornar a posar l`anell al dit petit de la mà esquerra.
Vull que et sentes una mica millor i et nomene per a Blocs Liebster, si no vols pots declinar la responsabilitat, de totes les maneres passat pel meu bloc, una abraçada
ResponEliminaVicent