BLOG DE POESIA I RELATS CURTS
- un espai de temps de joandemataro-


( MATARÓ) joan abellaneda i fernández © 2016

3 de set. 2012

LA MANTIS . Un relat de novel.la negra. El més llarg que he escrit fins ara...




LA  MANTIS
L’aigua argilosa llisca per la seva pell bruna formant petites torrenteres que recorren les seves corbes. Després d’una meravellosa erupció  de plaer, que li ha tallat la respiració i li ha  encès les galtes, necessita retornar a la freda normalitat. Mentre es frega el cos, cantusseja inconscientment… “ Maria naná nananána ..”, una cançó de Pasión Vega que li porta vells records.
Ell segueix al llit, els seus cabells llisos dispersats anàrquicament li cobreixen gran part dels ulls però no poden amagar la blavor apagada d’una mirada absent. El seu cos nu descansa en una estranya posició sobre el llençol mullat . Al coll hi té un gran trau per on encara vessa un fil de sang; la jugular i la caròtida que portaven vida al seu pensament han estat seccionades. El cor, ja aturat, entossudit en bombejar, no havia fet més que esquitxar les parets de la cambra. Sobre el capçal del llit algú ha escrit unes lletres amb sang. Tot plegat és un malson, un quadre macabre.
………………..
És el quart crim , amb la mateixa empremta,  és evident que un assassí múltiple campa perillosament per la comarca  . Porta el cas l’inspector Vidal, de criminalística. Ara pren declaració a un dels testimonis.
- Ella era alta i ben proporcionada, amb ulls clars,  els cabells llargs i negres i portava un vestit vermell ben cenyit que li marcava... Estava boníssima , vaja ! - En Dídac, que fa el torn de nit a la pensió, amb les parpelles mig vençudes per la son , descriu així  la noia que s’ha allotjat durant nit a l’habitació 11 .
L’agent Marc, de la científica, que fa una bona estona que  examina l’escenari del crim, està introduint uns pèls negres dins una bossa que enviarà al laboratori. Mentrestant, la metgessa  forense  examina el cos de la victima; es tracta d’un home de mitjana edat, col.locat al llit com si estigués dormint. El cobrellit li embolcalla el cos deixant només al descobert el cap. Té els ulls tancats, tanmateix la seva pell cèria, freda i blanquinosa, delata la presència de la mort. Les parets, que sempre havien estat blanques, ara són plenes de nebuloses vermelles i sobre el capçal del llit la paraula “ MANTIS” regalima , com a les millors pel.lícules de terror.
………………..
 La família Ferrer viu de lloguer a una antiga casa d’estiueig situada en un barri residencial, aixecat als anys quaranta sobre un turonet, proper al nucli antic de Teià; des d’allà hi ha unes belles vistes de la mar Mediterrània i de les muntanyes litorals que abracen el poble.Un dels molts privilegis dels pobles maresmencs, mar i muntanya a tocar.
La mare, com cada matí,  desperta  la seva filla amb la seva dolça veu : “ Bon dia , vida meva. Has dormit bé avui? “ . Com li passa sovint,la petita ha mullat el llit però no rep cap retret de la seva mare. La petita Marta acaba de fer els cinc anyets, no té germans.  És una nena rosseta amb uns gran ulls negres que, estranyament,  arrosseguen  una mirada trista.“Vinga amor meu ,anem a fer una dutxadeta que fem tard !”.
Camí de l’escola, la mare condueix absorta i li venen al cap punxades en recordar l’infern que ha viscut la passada nit. Ha estat la primera vegada que el seu marit li aixeca la mà tot i que no ha arribat a pegar-la. Ara, mira afligida a la seva filla pel retrovisor, mentre una llàgrima s’amaga silenciosa per la galta , volent  silenciar la por i la vergonya.
El pare de la petita Marta fa uns mesos que es mostra apàtic i deprimit,  la  crisi que s’ha estès a tots els sectors , per culpa de la cobdícia ,  li ha tret sense pietat tot el que havia construït fins aleshores. Ara, ha tornat a una antiga afició que semblava tenir oblidada, la beguda. Els retrets de la seva dona, acusant-lo d’immadur i d’egoista, li retrunyen al cap . Quan arriba a casa i veu l’enuig de la seva dona, es descontrola i munta en còlera,  i és llavors que comencen els crits , els insults i les sacsejades . La dona ja és conscient que ell sempre ha tingut un caràcter un xic violent però mai abans havia patit per la seva integritat física.
………………..
La temperatura als pobles de la comarca més propers a muntanya és ben bé dos o tres graus més baixa que als que estan arran de mar i això sempre és d’agraïr a les xafogoses nits d’estiu maresmenques. Asseguda a la terrassa de casa seva, la Júlia assaboreix un Bourbon,  mentre  decideix on  anar avui de cacera.
S’acosta l’hora de marxar, es vesteix i s’acaba de pintar els llavis per fer-los més desitjables .“ Ets tan bonica !- li diu sempre la mare “. Amb el tou dels dits, es toca suaument el petit tatuatge que duu a l’espatlla des dels divuit anys ; la seva preciosa Mantis, un animal que sempre li ha fascinat per la jerarquia de la femella, capaç fins i tot de cruspir-se el mascle després de l’aparellament.
Ja entrada la nit, l’ambient al bar musical de moda a Mataró arriba al seu punt més àlgid . Hi ha tanta gent que es fa difícil moure’s pel local; la música i els efectes de llum et fan sentir com un personatge dins els fotogrames d’una pel.lícula muda. Tot això barrejat  amb l’alcohol porten a la massa a un estat generalitzat de catàrsi. La Júlia seu a un dels tamborets de la barra, on semblen haver aparcat en bateria les ànimes solitàries de la nit que s’hauran de conformar amb la companyia de la noia de la barra que per molts serà la nova protagonista a les properes fantasies eròtiques.
Ella ja ha localitzat l’home que li farà arribar a l’orgasme aquesta nit. Després d’un flirteig amb mirades insinuants es deixa convidar a una copa per acompanyar la conversa. Ell es diu Toni, té trenta-dos anys i està celebrant el comiat de solter d’un amic. “ És perfecte”- pensa la Júlia.
La presa ha caigut al parany, només manca portar-lo a un lloc solitari on poder acabar la feina. Finalment el convenç per agafar un taxi, està massa begut per conduir. El cau que la Júlia té escollit per aquesta nit no és gaire lluny, per autopista arribaran en quinze minuts; es tracta d’una petita pensió situada a l’entrada d’un poblet proper.
 ····
El sol ja fa estona que ha caigut rere les siluetes difuminades de les mutanyes més llunyanes però l’escalf de la seva abraçada segueix sent insuportable. La petita Marta és al seu llitet, la porta de l’habitació és entreoberta i  sent aquells crits que venen del menjador , que massa sovint la desvetllen .
La mare plora, se senten cops d’objectes que cauen a terra, corredisses,  portes que es tanquen violentament… La Marteta s’aixeca,  sense fer soroll,  i camina espantada pel passadís, per una escletxa de la porta veu com el pare li alça la mà  a  la mare . Els crits de la mare es tornen precs però el pare no escolta i , en pocs segons, es desferma la tempesta. La petita s’eixuga les llàgrimes i quan torna a mirar veu que la mare té clavat un objecte al coll i sagna tant per la boca que se li ofeguen els crits. El pare panteixa, té les mans vermelles i la mirada tacada. No s’adona que la seva filla és darrere la porta, immòbil; els camals del pijama li regalimen.  L’horror li eixuga el plor; el rellotge, per ella, s’ha aturat per sempre .
···
En Toni ,  comença a ser una mica més conscient  del que fa, és al llit amb aquella noia de la discoteca, que gemega de plaer. Ell, amb llengua experta li llepa els pits i baixa lliscant per la pell sedosa fins arribar a l’escalf del  sexe. Ella obre les cames i nota com lentament la penetra. El plaer es va tornant gairebé incontrolable, el zenit és a tocar… És llavors que ella l’agafa pel bescoll i l’apropa al seus pits mentre amb l’altra mà li travessa tot el coll  amb el ganivet . La sang li inunda la gola i esquitxa les parets, en Toni no té temps d’entendre què ha passat, perd la vida en pocs segons i cau mort sobre el seu propi botxí. Ella,  resta immòbil ;  i  , mentre saboreja l’escalfor d’aquell líquid vermell que es va buidant sobre el seu cos,  arriba a l’orgasme…
….
Una llàgrima de Sant Llorenç cau del cel, inadvertida, quan la Júlia aparca el seu cotxe davant de casa seva.El mirall del bany li torna una mirada orgullosa , estira de  la perruca i veu com apareixen els cabells rossos de la petita Marta, després es treu les lents de contacte , que li han camuflat la mirada durant la cacera, i es refresca la cara. Seu al tocador de la seva habitació, es posa les ulleres, obre lentament el calaixet i mira amb enyorança la foto: “ …una nena de mirada trista agafada de la mà de la seva mare; de fons la façana d’una antiga mansió .“
La Júlia i la petita Marta fins ara han conviscut a la mateixa ment però comença a haver desavinences entre  l’una i l’altra;  la Júlia, que és molt més forta, és qui porta la iniciativa: ” M’és igual el que diguis, no permetré que cap home et torni a fer mal mai més, Marta ! “.  
….
 A la nit, des del turó, on hi ha les ruïnes del Castell de Burriac, es respira el misteri que la mar , difuminada, regala.  En Blai és allà, assegut entre les pedres centenàries, com feia sovint a l’adolescència . Ara està passant una mala temporada amb la dona, avui s’han discutit de nou per gelosia , i ell ha marxat de casa, ha agafat el cotxe i ha conduit fins el turó.La nit és clara i sota el bell mantell d’estels ha pogut inspirar la pau que necessitava. ” Té raó la Núria, ha de confiar en ella, la seva gelosia no té cap fonament… “. Mentre pensa això ploren, alhora, els seus ulls i el cel .
És tard quan aparca el cotxe  davant de casa, apaga els llums i el motor, però abans de pujar al pis decideix fumar-se l’última cigarreta. És llavors quan veu en la penombra aquella noia que duu un vestit cenyit , de color vermell sembla. Se la mira perquè és molt atractiva ; el que li queda gravat, però,  és el número de la matrícula del cotxe que s’acaba d’ il.luminar :  2481-CCC, la data del seu naixement. Casualitats de la vida!
……
Finalment en Blai ha fet les paus amb la seva dona i han signat fent l’amor amb passió demostrant-se així que estan disposats a lluitar l’un per l’altra,  s’estimen. Es lleva content, sent que s’ha tret un bon pes de sobre demanant perdó; es dutxa i surt a comprar uns croissants a la forneria del davant ; a la Núria, que encara dorm, li encanten.
Un cop al carrer la curiositat el porta fins la pensió on encara hi ha les restes del que ha estat de matinada un cordó policial.  Un  grupet bastant nombrós  de veïns del barri  es van passant la notícia, els uns als altres: ” Que diuen que han tret un mort de la pensió…”, “ sí, es veu que era un jove…”, “ a la noia que anava amb ell no la troben… “, “ que malament que estem, senyor… on anirem a parar… “.
En Dídac i en Blai són amics del poble de tota la vida, quan el veu en mig d’aquest galliner se li acosta , mentre amb un lleu gest d’espatlles li pregunta què ha passat. En Dídac li’n fa cinc cèntims  :  “ per mi que aquella noia del vestit vermell se l’ha carregat perquè … “.
En sentir aquestes últimes paraules al Blai li ve al cap la noia que ha vist la passada nit  pujant al cotxe amb matrícula del seu aniversari - CCC, per casualitat o no… El fet és que se’n va corrents cap a casa seva deixant al Dídac amb la meitat de la frase a la boca i amb cara de “ què passa Blai? “.
…………….
Parat, esperant que el semàfor canvii al verd, en Blai intenta recordar més detalls de la noia que va veure la nit passada,  mentre es dirigeix cap a la comissaria dels Mossos. Encara absort , posa primera de forma automàtica i li dóna cop de gas a la seva  Yamaha X-Max 125.  Malauradament, no s’adona que un turisme que s’incorpora per la N-II, un dels punts negres de la xarxa viària catalana, ha accelerat per evitar el seu semàfor, més en vermell que ambre, i envesteix la seva moto violentament.
….
En Blai segueix a l’ UCI de  l’Hospital de Mataró, en estat de coma des del dia que va patir l’accident a la N-II. La Núria, la seva dona, no perd l’esperança tot i que els metges diuen que difícilment despertarà…
Una mica més a munt de l’Hospital, les pinedes sobreviuen tot i les torres que han anat brotant com males herbes pels turons. En una d’elles hi viu en Pep, Inspector Josep Vidal quan està de servei. Ara mateix seu al porxo de casa seva, com fa sovint quan el sol s’acomiada.
Ja fa temps que no dorm gaire bé i sovint està de mal humor. El seu cap no para de donar voltes al maleït cas de l’Assassina del vestit vermell, com el va batejar la premsa, ja fa més de mig any. Mentre perd la seva mirada més enllà dels límits del jardí,  al seu roser preferit, que dóna les roses vermelles més boniques que ha vist mai, una mantis resta estàtica, camuflada entre el verd, i observa pacientment una vespa que vola a prop. Amb un hàbil moviment desplega les fortes potes del davant i caça l’innocent insecte al vol, en pocs segons li xucla les entranyes sense pietat, sense esperar que mori.
……………….
La Júlia ja sap on  anar avui de cacera. S’acosta l’hora de marxar, es vesteix i davant el mirall i s’acaba de repassar els llavis per fer-los més desitjables .“ Ets tan bonica !- li diu sempre la mare “. Amb el tou dels dits, es toca suaument el petit tatuatge que duu a l’espatlla des dels divuit anys ; la seva preciosa Mantis…

joan abellaneda i fernández © 2012

3 comentaris:

  1. Espero veure més relats com aquest, m'ha encantat, endavant!

    ResponElimina
  2. Caram Joan, no sabia que també t'agradava el color negre...Ja ho diuen que els assassins en serie ho solen ser a causa d'algun trauma infantil...
    El ball de lletres mentre llegia , també m'ha fet venir ganes d'assassinar algú, he,he...
    Petonets.

    ResponElimina
  3. plas...plas...plas...plas!!!
    M´ha encantat, m´has tingut aferrada al relat fins al final.
    Molt bo Joan, no se´t resisteix res em sembla ;)

    Uns bessets!

    ResponElimina

MOLTES GRÀCIES.

Arxiu del blog

Entrades populars

Curtmetratge : El circ de les papallones

Loading...

Total de visualitzacions de pàgina:

SALUTACIÓ

Les aferradetes de " Sa lluna"

LA MÚSICA ALEGRA LES ÀNIMES ...

Loading...

COM ESTÀ EL MÓN ARA...

WHAT'S THE WEATHER LIKE ?

QUI HI HA ARA MATEIX...

lomqe

lomqe
així no es fan les coses senyor Wertgonya !!

plantilla



....