De l’aire és la vida, que s’obre pas en un esclat innocent que res no vol més que la felicitat nascuda en el si del compartir.

 

I.

És de l’aire la ploma que acarona les subtils brises

acompanyant el vol reial de l’au

que plana pel temps alentint l’espai

mentre escull la presa que serà esquinçada en vida.

És de l’aire la gota de pluja que el neteja

amb una transparència que arrenca admiració

mentre xopa les petites ànimes

bandejades d’un Paradís on regna la severitat.

I és de l’aire cada raig de llum que el fa invisible

destapant els estels de les nits solitàries

que encongeixen els cors mancats d’esperances

mentre els enamorats s’entreguen a les palpentes.

II.

           De l’aire és  cada sageta que el travessa en frec punyent

que cerca el cor de l’existència inútil

de la carn de canó nascuda per morir

ofegada en bassals de sang.

I de l’aire és l’alè que surt del cor

emboirant un mirall que no sap mentir

per disfressar un engany que a ningú no enreda

tot i que dóna conhort.

III.

És de l’aire cada explosió de veu que cerca un aplec

on el plant sigui escoltat amb franca mirada

des del silenci de les gotes de sal

que alliberen els sentiments en xocar amb el desencís.

I és de l’aire la mirada que obre la porta al món

a cada ser atrapat en les carns d’un cos

que s’entesta en esberlar en l’ànsia del temps

tota una vida viscuda en la incomprensió.

IV.

De l’aire som tu i jo quan l’abraçada ens uneix

i la mateixa brisa embolcalla el nostre goig

que vola eteri en un miratge incomplet

car la voluntat, que hem fet nostra, creu en llegendes.

V.

És de l’aire aquest poema que vol ser lliure

com l’angelet que ara mateix bufo

perquè faci giravoltes en la brisa capriciosa de l’existència

i trobi el seu destí.