I
Les ones, esgotades, expiren en silenci
a la vella cala dels absents,
on un mar desgastat, sense colors,
es fon ignorat en cegues mirades.
II
La quietud atura les brises
mentre la fonda tristor s’ancora .
Vaixells envellits s’esquerden
sabent-se enfonsats en l’angoixa.
III
S’acumulen plors al cel,
cossos cremen prop les bombes,
aguts esgarips que no aturen
mil “ per quès” sense resposta.
IV
Uns segons de compassió i la brossa caducada.
L’infant de mirada trista s’haurà d’empassar les pors…
No pateixis, que ja és mort !
molt dur.., realment "de desconsol".
ResponEliminaun crit agut, penetrant de dolor i rebel.lia: molt bé, Joan. i.."petons % petons", per tu. No m'agraden ni el petonets ni els petonassos....(Jo també protesto, je, je...)
Que fort, que trist, que desesperant i al mateix temps la contradicció del conformisme, la impotència...: és boníssim, Joan!!!!
ResponEliminaEts el meu poeta preferit!, saps com arribar als sentiments!
Una abraçada,
Maria Teresa
De vegades Joan no sabem que fer amb la vida, la imperfecció d'aquesta.
ResponEliminaPerò bé, mira-t'ho d'aquesta manera, fes el que pugues als teus i sempre mira endavant, si hi ha Déu ens perdonarà que no hagem pogut fer tant com volíem o si més no, ens perdonarà que no ens llevem allò nostre per a donar-lo als altres, perquè primer som nosaltres, hem d'estimar-nos a nosaltres mateixos per a estimar el món, i només estimant-nos a nosaltres podem estimar.
Una abraçada i perdona si he estat pessat.
Uns versos durs i directes. M'ha agradat
ResponEliminasalut i peles