He vist lliscar
el meu reflexe errant
per l’ànima d’un vidre indigent
que ni tan sols demanava caritat…
Li he refusat la mirada,
estic cansat d’escoltar sempre veritats !
Ara, la meva consciència jeu a terra, desficiada,
entre estropells de vidre…
Dóna molt a pensar el poema d'avui...
ResponEliminaTu creus que hi ha veritats? o és simplement la veritat de cadascú la seua manera de comunicar-se?
ResponEliminaPensa-ho, m'ha agradat el poema, perquè grata allà on a mi m'agrada gratar.
Salutacions des de València.
Vicent.