I
S’han travessat, a les
palpentes, els cossos de boira
allargant les mans;
obrint finestres per desvetllar les ànimes dorments.
Mirant-se als ulls, han
buidat les velles butxaques
sobre el pacte, lacrat,
de no furgar les ferides.
II
Oberts els fruits, han
creuat barreres al límit de l’ofeg,
Han xuclat les polpes
esdevenint predadors. Extenuats.
Els instints regalimen, triomfals, pels calzes.
Beuratge diví. Ofrena.
III
Sobre el volcà, reposen
les cendres nues. Vives.
Es fan costat els
cossos, entre calfreds
mentre entrellacen el
goig amb les mans.
IV
Per les escletxes de la
cambra s’escola la brisa.Amorosa.
S’ha obert el sostre…
Els amants sospiren,
més enllà del firmament
i les estrelles
bateguen.
us vull agrair a tots les vostres visites i comentaris al meu blog. Especialment al Vicent, la Mari, la Cati, la pilar, elenam, papallona blava, marta i audrey pels últims comentaris i perdoneu que no us hagi pogut respondre aquesta setmana, a veure si em poso aviat al dia.
ResponEliminauna abraçada ben gran i bon cap de setmana
joan
Hola Joan. He rebut l'enllaç i m'encanta aquest poema. L'imatge que l'acompanya és preciosa també. Cada vegada que et visito veig que fas canvis en la teva manera d'escriure, els continguts són, al meu parer, cada cop més treballats i profunds. Una abraçada i moltes felicitats per aquest bloc tan guapo
ResponEliminaallan, Silvia
I, finalment, es produeix l'erupció..
ResponEliminaM'ha agradat força aquests " Cossos entrellaçats"
molt suggerent
salut i peles
Vibren les emocions més profundes... Vibren les paraules...Vibren els cossos...I el més intens de cada instant es fa pell i fibra...i batec..
ResponEliminaFelicitats, Joan: per les emocions, les paraules i els instants que ens ofrenens en aquesta safata refulgent dels teus poemes....Gràcies!!
T'ho dic seriosament Joan, tu has pensat en publicar en paper?
ResponEliminaLa veritat és que he fruït amb un gaudi gairebé infinit amb el teu poema, i no penses malament, ha estat un fruit estètico-intelctual, però l'acte de l'amor és trascendit a allò més alt fins a trobar-se amb Déu.
Una forta abraçada i segix així
Vicent
...al teu poema.
ResponEliminai la passió és encesa i la lluna dibuixa el seu caminet de plata i 'i les estrelles bateguen'.
ResponEliminaPreciós!.
Joan, m'agrada aquest poema de manera especial. Tal vegada sigui pel ritme que manté des del principi fins al final, o potser per la visualització que permeten les metàfores de la boira, la ofrena, les cendres...
ResponEliminaÉs un esclat de sentiments i un gaudi dels sentits.
No puc més que felicitar-te.
Ara t'ho puc dir, m'agrada més aquest format que el que vas posar.
ResponEliminaJa t'he contestat al meu article, vés què t'he dit una cosa sobre Bubok.