I
Em dic Joan Abellaneda
i , ara mateix, potser no sóc aquí
doncs sovint, massa sovint, no sé ben bé qui sóc.
Us ho he de confessar, als qui em creieu conèixer,
tan sols sóc la imitació d’aquell qui penseu que sóc,
d’aquell qui espereu que sigui…
II
I si em voleu descobrir, busqueu dins el meu mirall
doncs aquest, no sap mentir
quan m’aguanta la mirada, mentre s’obre l’escenari
on campen les meves pors i actuen les meves vergonyes
amb un públic entregat, que s’empassa les mentides.
III
Sovint, abans que pugi el teló, tanco els ulls
i , amb l’alè, obro finestres dins l’espill difuminat.
Però avui tampoc m’he trobat,
potser neix dels meus ulls aquesta boira…
A voltes, corprès per l’angoixa, trenco els murs de vidre
però darrere, no hi ha res.
Potser cal buscar més enllà…Demà , potser.
IV
Avui, estic cansat, millor marxar.
Potser no plou i sóc jo; que , sense adonar-me, ploro…
Em dic Joan Abellaneda
i , ara mateix, potser no sóc aquí
doncs sovint, massa sovint, no sé ben bé qui sóc.
Us ho he de confessar, als qui em creieu conèixer,
tan sols sóc la imitació d’aquell qui penseu que sóc,
d’aquell qui espereu que sigui…
II
I si em voleu descobrir, busqueu dins el meu mirall
doncs aquest, no sap mentir
quan m’aguanta la mirada, mentre s’obre l’escenari
on campen les meves pors i actuen les meves vergonyes
amb un públic entregat, que s’empassa les mentides.
III
Sovint, abans que pugi el teló, tanco els ulls
i , amb l’alè, obro finestres dins l’espill difuminat.
Però avui tampoc m’he trobat,
potser neix dels meus ulls aquesta boira…
A voltes, corprès per l’angoixa, trenco els murs de vidre
però darrere, no hi ha res.
Potser cal buscar més enllà…Demà , potser.
IV
Avui, estic cansat, millor marxar.
Potser no plou i sóc jo; que , sense adonar-me, ploro…
Sigues com ets, i els que et vulguin veure de veritat t'hi veuran, a pesar de les pors i amb angoixes.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Penso com la Ventafocs has de ser tu, mirat al mirall nu de pors,d'incerteses,de nostàlgies,de nits buides,de llàgrimes tèbies o de freds silencis.
ResponEliminaNomés el Jo mes autentic es reflexa si abans es despulla l'ànima.
Una abraçada
Tota la vida és un "mirall". Tota la vida és "pluja"....Tots som miralls...I el mirall, NO es pot veure ell mateix, però nosaltres sabem, pels teus poemes, que no et pots amagar ni fugir: perquè "les paraules, l'emoció", et delaten...
ResponEliminaPer a moooooooolts, anys, Joan
de la lluna de Mataró....
Felicitats per "ploure" damunt nosaltres, POESIA!!!
Deia un amic meu que buscar-se a sí mateix era com desgranar una ceba, anàvem llevant capes i finalment ens quedàvem amb res, amb el no-res en el cas de mirar-nos a l'espill de l'altre que en el fons som nosaltres mateixos.
ResponEliminaUna forta abraçada a tu i a tots els teus en el dia de Tots Sants o Halloween, que com explica la meua amiga Isabel Laso, amant d'allò celta ve d'un mateix costum, cosa que m'ha fet acceptar aquesta paraula tan celta per a mi.
Mira el bloc "Isabellaso.blogspot.com"
Joan, un bon autoretrat, molt crític, però. De tota manera, la imatge del mirall és també enganyosa i contradictòria com som nosaltres
ResponEliminaEl mirall no sap mentir, és la nostra mirada la que falseja la relitat (a vegades, quan més ens convé)
ResponEliminaPer això mai ens veuran com som, ni tan sols com ens creiem que som
salut i peles
Hi ha dies en què ens sentim esgotats.., i.., sense esperar-ho surt el plor.
ResponEliminaEl plor que arranca des de les profunditats de l'ànima,
Però el plor ha de donar pas a la dolçó, un dolor dolç que ens posa de manifest que som vida, que som sentiment...
Hi ha dies...,
Gràcies Joan
Segur que deu ser el baf del mirall que, avui, fa que tot sigui tèrbol.
ResponEliminaUna abraçada de mirall clar.
Gràcies a tu CONCE per la teva visita al meu blog i pel teu comentari, tan encertat... He anat a visitar el teu blog però no he pogut contestar-te allà, com acostumo a fer amb tothom, així que ho faig aquí
ResponEliminauna abraçada
joan