ODA A L'ALEGRIA

I

Ara, que cada albada és un feliç despertar,

obro els ulls i se’m planta al davant el decorat d’un present cridaner.

I jo em reinvento a l’escenari de la llibertat

mentre baden bombolles de sabó que em regalen esclats d’emoció.

II

I només que vull riure, i ric per riure

sabent que amb mi rius , sense pretensions,

i junts ens embriaguem bevent–nos el goig,

sabent-nos orfes als límits de la llum i les ombres.

No m’importa el que resin els Llibres Sagrats

doncs em sé i m’accepto com a Fill de les Cendres.

III

Agafo embranzida, doncs, i em torno a enlairar amb ales guarides.

I em sento lleuger de nou quan noto el vent a la cara,

i, obrint la gola, em bec l’esperança a galet.

I a l’aire, faig giravoltes sense rumb ni sentit

doncs ja no tinc por del que em diguin els ulls enfosquits del mirall.

I només que vull riure… I ric per riure, sense pretensions.