No sé què ho fa…
Que en mirar per la finestra em trobi el dia de cara,
quan a la meva cambra ja fa estona que és de nit i el fred m’acovardeix.
No sé on sou i estic perdut.
No sé que ho fa…
Que el teu jardí em sigui tan encisador,
quan, a casa, les meves plantes moren de set.
No sé on sou i m’abandono.
No sé que ho fa…
Que sovint em facin sentir estimat,
quan el miratge del mirall em nega la mirada.
No sé on sou i visc de l’engany.
No sé què ho fa…
Que només trobi l’amor fora de mi,
fins i tot, quan ja no hi sou al meu costat.
No sé on sou i em faig por.
No sé què ho fa…
Que senti que la mort se’m rifi
quan truco a la seva porta
amb rams de flors a les mans.
No sé, no sé què ho fa.
M'ha agradat molt...
ResponEliminaAquests dies grisos embolcallen l'esperit amb sensacions tristoies... sort que aviat -diuen- tornarà a lluir el Sol.
S'ha perdut el comentari anterior meu, és una llàstima, el cas és que ja no me'n recorde, però de totes les maneres dir-te que m'ha agradat com sempre el teu poema.
ResponEliminaSalutacions des de València
Vicent
No sé què ho fa...
ResponElimina...que el teu blog no para de fer-nos esquitxos de versos molt bells.
Una abraçada amb ales de paraules.
A mi també m'ha agradat Joan, com sempre. Una abraçada molt forta!
ResponEliminaHo deu fer que la melangia s'apodera de l'esperit i et deixa regalar-nos aquest poema de desconsol.
ResponEliminaHo deu fer que trobes a fora l'amor que tu has donat envoltat de jardins en un dia clar.
Un bell poema Joan, tots ens sentim així algun dia, sembla que en tenir-ho tot no podem entendre el perquè d'aquest estat d'ànim, però també són moments bells de reflexió interior.
No sé què ho fa, que els teus poemes sempre remouen quelcom dins meu.
Una abraçada,
Núria Niubó de RC
Ho fa.. que estàs viu!! Ho fa que tens el cor que batega...Ho fa que estimes amb una força titànica...Ho fa que ens estens la ma per acollir la nostra companyia que, SÍ, tens al teu costat malgrat, a cops, el silenci li fa ombra..
ResponEliminaSom aquí, som aquí, Joan!! Ben a prop teu perquè necessitem de la teva escalfor, del teu caliu que ens vivifica i omple de JOIA!!
( Aquest comentari de l'amic Vicent s'havia perdut per l'espai sideral de la informàtica i l'he repescat. Gràcies Vicent, com sempre)
ResponEliminaDe tant en tant en tot sistema, ens o persona ens ve una crisi, deguda a que el sistema, ens o persona no pot anar-hi cap amunt sempre i és en aquests moments que la mort se'ns rifa, però ja deien els hindús:
És quan arribem a la més gran de les foscors quan pot arribar novament la llum.
I hem d'enganyar-nos i passejar el nostre símptoma, la nostra creu, la nostra ànima, el que som en definitiva i defendre'l amb totes les nostres forces en moments de joia com de crisi.
Endavant Joan, i dir-te que t'has superat amb aquest poema, de fet el fet d'haver viscut ens dóna més possibilitats d'escriure, i tu has viscut.
Vicent
Gràcies per tot, a mi també em va passar amb un comentari, són els follets de l'informàtica, i em fa goig que l'hages recuperat.
ResponEliminaUna forta abraçada des del barri de Sant Marcel·lí de València.
Vicent
M'han colpit les teves paraules 'No sé que ho fa…Que sovint em facin sentir estimat,quan el miratge del mirall em nega la mirada'.
ResponEliminaEstimar-nos per estimar, un camí a recórrer.