I
La teva por és ara la meva ràbia.
Ràbia, sí; tinc ràbia
per no tenir l’amagatall on puguis defugir el dolor,
per no tenir les paraules que voldries sentir.
II
Ràbia, tinc ràbia
per sentir-me dolorit i amagar-t’ho,
perquè tinc por per tu,
perquè voldria plorar a la teva espatlla, però m’empasso els sanglots.
Tinc ràbia, sí.
I si tingués les urpes dels predadors
t’esquinçaria les sofrences,
però jo també sóc botí.
I, sí ; tinc ràbia.
Una ràbia que m’esquerda per dins
quan et presentes al meu judici.
III
Ràbia, per trencar-me en aquest poema.
Ràbia, per saber-me dèbil i trair-te.
Ràbia, per no ser digne de la teva fe.
Ràbia, ràbia, ràbia…
IV
Però ara sóc amb tu
i et miro als ulls, sense llavis;
i t’ho dic tot.
Si vols el meu braç,
t’acompanyaré en aquest camí incert
on t’ha dut la profecia.
V
Si tu poses el cor, jo posaré la sang.
Quan vegis davant la foscor; si cal, tiraré del sol
i quan sentis la feblesa, et daré suaus somriures.
Si tu poses l’horitzó, jo el pintaré de verd.
Dons res de rabia Joan i si molta força per plantar cara, jo tinc una amiga meva lluitant des de fa un any i es una gran batalla perquè no li donaven mes de tres mesos,el tenia molt estes, però buscant alternatives esta lluitant i feliç i sobretot abrigada per tots nosaltres.
ResponEliminaM' agradat el poema,les paraules precioses i els sentiments immensos, i no et trenquis mai perque l' unica lluita que es perd es aquella que s' abandona.
Molta força
Joan, com diu l’amiga Marta, la ràbia no hi té lloc en aquest indret. Seràs el que vulguis ser, pensant que el destí és savi i ens porta pel camí adient.
ResponEliminaGràcies per pintar de verd l’horitzó, per qui necessiti aquest color. Tots hem d’escollir i anar per allà on el cor ens diu.
Una abraçada de papallona blava amb les meves ales de paraules.
Un poema magnífic!! Trist, desesperant... però amb la força per combatre'l.
ResponEliminaMe l'aplico!!
Una abraçada, Joan
ResponEliminaEl cancer con sólo nombrarlo ya hiere el alma de cualquier ser humano aún sin haber tenido contacto con este enemigo tan cruel...
Un placer encontrar sus huellas en uno de mis jardines, sera siempre bien recibido y yo haré lo propio.
Un abrazo amigo y un hermoso fin de semana!!
María deel Carmen
Amigo, tu poema me ha llegado al alma, me ha puesto los pelos de punta y la piel de gallina por como has recitado tus versos.
ResponEliminaHay que sacar fuerzas para vencer al cáncer, y no perder las esperanzas, hoy en día, hay muchos medios para combatirlo si se coge a tiempo, y aunque nos asuste la palabra cáncer, no todo puede estar perdido ya que la mayoría de casos tiene cura cuando se coge a tiempo.
Un abrazo lleno de energía.
Voy a poner de seguidor tu blog y enlazarte en mi lista de blogs, no quiero perder tu huella.
Acabo de comprobar que tenía tu blog puesto como seguidor y enlazado en mi lista.
ResponEliminaHola Joan. És un poema colpidor. Entenc que algú proper a tu està passant aquest tràngol. Mira, jo en vaig tenir un, de càncer, i et puc dir que quan estàs malalt et tornes vulnerable físicament però et fas fort emocionalment, si tens gent- amics, família- al voltant que t'estimen. Et ben juro que un malalt beu la força de l'estima dels seus, i així pot aguantar i fer-se valent. No fingeixis emocions que no tens davant un malalt: ho capten tot. Si ell nota la teva estima,és el més gran i bo que li pots donar. Una abraçada.
ResponEliminaMoltes gràcies a tots i totes, als que ja us he visitat al blog i a la maria teresa i la sílvia per les seves paraules de suport
ResponEliminaabraçades
joan
El dolor al cor i la impotència en sentir el sofriment de qui estimem, es manifesta dins nostre i ha d'esclatar, com el teu preciós poema, carregat de ràbia, de plors interiors... però l'amor és poderós i dóna forces per compartir aquest magnífic horitzó que tu pintaràs de verd.
ResponEliminaQuè afortunada és la persona que t'estimes tant!
Una abraçada,
Núria Niubó de RC
compartir el dolor, compartir l'esperança, compartir l'amor...
ResponEliminaAquest és l'únic camí....Sembrar de llum, amb la llum de les paraules, aquesta foscor tan, tan intensa:
felicitats, joan...
H i h
ResponElimina;-)
Què la ràbia és transformi en força!.
ResponEliminaUn poema colpidor, que dibuixa un paisatge d'emocions intenses i alhora pintes un horitzo verd.., quan amor!.