COM SI FOS L'ÚLTIM...

I

Cau la nit sobre les teulades, calmosament,

mentre els carrers descansen.

Les llars s’encenen

i les finestres parpellegen en despertar-se.

A la ciutat,  s’escampen les guspires

com un màgic plugim de purpurina.

II

Al caliu de les estances,

els arbres de Nadal revifen

i aquest misteri de la renaixença

se’ns presenta de nou, en silenci.

Els infants obren les parpelles ,

de bat a bat,

com fan davant els miratges,

mentre els llumets esdevenen sospirs de colors.

III

I de sobte, cada arbre es transforma en tendre homenatge

d’on pengen records i carícies,

enyorances i alegries…

Tots, a l’abast dels estels.

IV

I quan la nit tanca els ulls,

els infants, esgotats d’emoció,

obren la porta dels somnis.

I allà, on també és Nadal,

dormen en una establia,

 bressolats amb la innocència,

mentre esperen els regals.

I la màgia, que mai descansa,

viatja fins el firmament.

Allà on el Vell Estel

 va escriure, amb foc, l’inici de la Llegenda.

V  ( Epíleg )

I al matí , quan s’acomiadin els somnis

i ens trobem de nou aquest món de cara,

amb les seves mancances

i els seus misteris,

entomem cada dia com si fos l’últim,

 com un gran present, agraïts.

No oblidem mai quin és el més preuat dels regals…