I
No vaig ser jo qui es va encaixar un cor al pit
i el va fixar amb una fletxa;
ja hi era dins
meu , bategant…
No vaig ser jo
qui va escollir la tornada
de les cançons de bressol,
ni el to melós de la veu que les cantava;
ja hi eren al
vent…
I aquí resten,
burinades sota la pell ,
guardades pel meu
sempre,
entre l’ànima i
el cor.
No vaig ser jo
qui es va inventar
l’arbre, ni el
sol ni els munts
dels dibuixos d’infantesa;
ni els seus
colors vermells i grocs,
colors de terra;
ja hi eren als
reflexes de l’aigua…
Per què em
demanes , doncs,
que hi renegui ?
II
No sóc pas jo qui
ha escollit
la tripulació, ni
la ruta
en la mar
d’aquest viatge.
No sóc pas jo qui
ha encès
un llum al cel de
les nits
ni l’ha esquitxat
amb estels;
i, tan mateix, ja
em perdria,
sense la lluna ,
en la immensa fosca.
Per què em
demanes , doncs,
que hi renunciï ?
III
No sóc pas jo qui
s’ha inventat
els mots d’aquets
poema;
ja hi eren als
vels de les brises,
murmuris de veus ancestrals.
Per què em
demanes que hi renegui,
si tu, com jo, saps que no puc ?
He de seguir el
meu camí,
accepta el que
sóc ,
no em demanis qui
hi renunciï;
tampoc t’ho demano jo.
Els poemes socials sobre Catalunya m'agraden especialment, jo tampoc hi vull renunciar!
ResponEliminaIrrenunciable del tot!
ResponEliminaA mi també m'agraden, em semblen molt difícils ... trobar la mesura justa entre la força, el sentiment ... M'agrada molt!
mesurat,precis i emotiu... que en el fons es el que ha de tenir un poema.
ResponEliminaUna abraçada company!
Fuiste tu quien creó tu poesía de la que llevas dentro de ti en lo profundo de tu ser.
ResponEliminaUna feliz semana,
Magnífic, Joan!
ResponEliminaM'agrada molt aquest poema.
Un poema preciós: sensible, mesurat, ric i rebutjant tots els atacs, tots els retrets...
ResponEliminaCom sempre, les teves paraules tan ben trobades et dibuixen com un gran mestre.
els "altres" tenen por de la "diferència".....Prefereixen robots clònics a persones amb identitat...
ResponEliminafelicitats, Joan...veig que no et rendeixes mai..brav0!!!!!!
Sense renuncies a res del que som, així és el nostre camí.
ResponEliminaEmotiu el teu poema...una aferradeta!
gràcies a tots i totes, tan amables com sempre
ResponEliminauna abraçada i bons setmana !!!
joan
Perdona Joan, no l'havia vist aquest poema tan especial...
ResponEliminaSi no vas ser tu qui ha escollit totes aquestes coses, ningú et pot demanar que hi renunciïs. M'ha agradat molt.
Petons.
Clar, cadascun és un món i hauria de tenir tot el dret de viure com cadascun vulga, i ací està el problema de la Història que es planteja tota la filosofia, la conjunció entre logos i éthos, allò de l'ésser individual i allò de la col·lectivitat.
ResponEliminaJo em decante més per la part individual, jo sóc el món tot i que el món existeix fora i dins de mi, allò fonamental és la llibertat i la individualitat.
Una abraçada
Vicent
Sí!
ResponEliminaPotxons!