A voltes, sento el remoreig de les onades dins l’espill
i , entre teranyines,
endevino el meu reflexe
més enllà d’unes
boires que presumeixo infinites.
Són mormols de
l’ànima que s’empassa les llàgrimes,
com la cala que
abraça i acotxa les ones del mar.
A voltes, sento els
crits de les gavines entre les brises
mentre dibuixen al
cel giratombs de llibertat,
alienes a l’admiració
que em desperten.
És tant el pes que em
clava a terra que em pregunto,
sovint exhaust, si
val la pena tot plegat !
Gavina blanca, deixa’m que pugi al teu llom
i ensenya’m què hi ha enllà de l’horitzó.
Què hi ha… ?
Què hi ha que et fa volar ?
…
Què hi ha... ? Què hi ha que et fa volar ?
....
Que bé si podem aconseguir, traspassar les boires que de vegades ens obstrueixen la visió del paisatge
ResponEliminainterior...
Segurament si li preguntes a la gavina que la fa volar, et contestarà:
la vida, i la il·lusió de sentir-me lliure!!!
és la intenció m roser, traspassar boires i poder veure més enllà.
Eliminagràcies per ser sempre tan positiva !! :-)
M'ho preguntat tantes vegades, Joan... imaginem que volant seríem més lliures, més feliços que clavats a terra però potser els ocells ni ho pensen, ho fan per inèrcia. Un bonic poema, molt.
ResponEliminagràcies sílvia per identificar-te amb el sentit del poema, i tens raó potser alguns ocells tampoc se senten lliure...
Eliminauna abraçadeta !
Volar pel plaer de volar, per anar més enllà, per buscar, per trobar, per descobrir... això m'agradaria a mi... elles les gavines, no sé què pensen...
ResponEliminaés així carme, és la necessitat de buscar sensacions que ens il.lusionin i ens facin sentir vius
Eliminagràcies per la visita !! :-)
Les persones no volem com les gavines, però metafòricament sí, i molt, com aquest poema.
ResponEliminagràcies helena per la teva valoració , desitjo que tu també puguis volar molt i molt lluny :-)
EliminaLa teua pregunta és la pregunta eterna, què vol ma mare? una pregunta que ha fet a la Història i que els poetes intenten i no només els poetes intenten resoldre-la, ara les veritats dels poetes són molt més interessants que la dels científics d'ací a Lima, i en el camí cap a eixa llibertat estem tots, estas tu, estic jo, ara sí que val la pena el que ja tens, perquè sense això no hi viuries ni podries fer adientment o tan bé la pregunta, els teus versos caurien en la grolleria, mantin-lo amic, per sempre si pot ser. ;-)
ResponEliminaVicent
gràcies vicent per la teva interpretació, tan enriquidora i motivadora per mi com sempre, una gran abraçada benvolgut Vicent ! :-)
EliminaOír los ruidos de la naturaleza es como estar en ella, saludos y feliz fin de semana
ResponEliminacierto mari, escuchar la naturaleza, respetarla i admirarla es tomar consciencia de ser parte de ella
Eliminagracias por tu visita mari, buen fin de semana y hasta pronto
un abrazo
joan
M'agrade eaquest poema. És suau i ple d'imatges i descripcions. Jugar amb la mar sempre és plaent i tu brodes paraules meravelloses.
ResponEliminaSalutacions amb admiració i una abraçada.
gràcies amic gabriel ets molt amable, ja saps quue l'admiració és mútua
Eliminauna abraçada i fins aviat !
joan
Il·lusió i esperança donen ales!
ResponEliminaBonic poema, Joan.
gràcies glòria, és així la cerca de la il.lusió que doni ales a la vida !!
Eliminauna abraçada i fins aviat !
joan