ANY 2045: Carta d’un jove indignat a nosaltres, potser …
I ara, mirant un passat que no es pot canviar,
mirant-vos a la cara…
Em dol saber que no vau fer res,
com estàtues de cera, exànimes.
Que vau tapiar les finestres
per no veure qui cridava.
Que no vau aprendre a sumar
que un tu i un jo és “nosaltres”,
que us era més fàcil el plany:
- I què puc canviar jo sol !
I ara,
mirant-vos a la cara…
Em costa entendre que no vau fer res,
com figures de gel, insensibles i fredes.
Que vau tapiar les finestres
per penjar-hi més miralls.
Que us vau deixar tallar la llengua
i vau viure engabiats
sense tan sols perdre el seny.
I ara,
a la cara us dic…
M’avergonyeix saber
que davant vostre moria el mar, el bosc i l’aire;
i vosaltres xiulàveu.
Que morien nadons sense estómac
i vosaltres jèieu farts.
Que als vostres ulls
maltractaven , robaven i mataven
i vosaltres , tan sols, escrivíeu poemes tristos…
Quina passada tio, és fantàstic!!!
ResponEliminaTens un blogger maquíssim, dona gust entrar-hi, el que passa és que sempre vaig malament de temps però m'agrada molt trobar-m'hi a dintre.
Una abraçada i segueix fent coses tan xulis!
Gemma
tu has obert la finestra un poquet,i t'hi avoques.., un poquet..bravo!! A tu, no t'ho podran dir...Potser...
ResponEliminapodem. pots, poden....Lluitar, no rendir-se..., revel.lar-se....Dur la ocntrària...
No plegar-se de mans....Cridar, obrir finstres i mirades..i paraules...
dINS L'ONATGE EMBRAVIT....dir que no!!..amb el cos.., amb l'ànima..amb la terra!!
Potser encara no estam tan indignats com deuríem, però temps al temps...
ResponEliminaM'ha agradat molt el teu poema, Joan.
Una abraçada des del País Valencià!
FRANCESC