I
Amb l’ànima freda em consumia,
-desablamat-
tot ballant danses de mort.
Però tu m’escudares
i a recer de les muralles,
passaren de llarg les tempestes.
II
Havent lliurat crues batalles en camps tenebrosos;
amb l’esma trencada despertava dels insomnis,
fent del jaç el meu taüt..
Però tu m’arrencares de la tomba
i amb fils de seda, em vas cosir les ferides.
III
Avui, que la distància em regala fulls en blanc,
gràcies a tu,
allibero un llarg sospir cap el demà…
IV
No em deixis sol, però,
em sé fràgil i ho accepto.
No em deixis sol
que et necessito.
6 comentaris:
una llum d'esperança, entre tant de dolor, és ben bonic, Joan.
Una abraçada
Bailas con tus letras sentimientos despertados en lecho de tus letras, muy bonita entrada.
Un beso.
és de valents reconèixer que un necessita d'un altre. S'ha de ser, valent i humil.., i fort.
Tots, tots!!, necessitem urgentment dels altres, però pocs ho saben, ho poden reconèixer: felicitats!!!
Es com un crit a la vida, demanes companyia, no vols estar sol, vols compartir tot lo teu amb algú, amb algú molt estimat per tu a qui te'l hi ofereixes humilment. Vols seguir sent lluitador però vols un suport, un recolzament, NO VOLS ESTAR SOL.
Un gran poema Joan.
I parlant del "sol", et convido a llegir el conte que he presentat al concurs de RC "va de estrelles".
L'he anomenat, L'Arnau i la seva amiga estrella (sinó recordo malament).
Una abraçada Joan, ei, i molt maco el teu bloc. Ja he anat en compte amb el gat, no creguis...
Gemma
Tots som fràgils quan ens sentim sols pero tu no ho estàs.
bellas y esperanzadoras tus letras.
Un gran abrazo.
Publica un comentari