Em sé fràgil

I

Amb l’ànima freda em  consumia,

 -desablamat-

tot ballant danses de mort.

Però tu m’escudares

i a recer de les muralles,

passaren de llarg les tempestes.

II

Havent lliurat  crues batalles en camps tenebrosos;

amb l’esma trencada despertava dels insomnis,

fent del jaç el meu taüt..

Però tu m’arrencares de la tomba

i  amb fils de seda, em vas cosir les ferides.

III

Avui, que la distància em regala fulls en blanc,

gràcies a tu,

allibero un llarg sospir cap el demà…

IV

No em deixis sol, però,

em sé fràgil i ho accepto.

No em deixis sol

que et necessito.