CoR dE pAPaLlonA

Sento l’espurna del calfred

en la grandesa de les petites coses.

La sento quan la gota de rosada,

cristal.lina i fresca,

rodola del límbe, com una carícia,

i cau al calze de la flor.

Quan el batec immortal del mar,

serè i cadenciós,

arriba a la cala com un sospir

i em llepa l’ànima per dins.

Quan l’aleteig de les gavines,

juganer i enèrgic,

s’atura entre els pentagrames de la brisa

i musica la llibertat.

Quan l’amor que m’envolta,

espontani i sincer,

m’agafa de sobte, com un regal

i m’empeny a acceptar l’espill.

Sí , sento l’espurna del calfred cada matí

quan em bec d’un glop la rosada

i em deixo gomboldar per l’oreig

mentre escolto la natura amb ulls tancats.

I el meu cor s’emociona i s’eixampla,

tremola i s’estova.

Aquest pobre cor sensible, cor delicat

que es deixa inebriar per les emocions

fins que esclaten , bombolles de sabó…

Aquest cor fràgil, cor de papallona

que queda hipnotitzat amb les meravelles

que s’esfumen a tocar, inabastables…

Aquest pobre cor que pateix

perquè és viu,

cor de poeta.