Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades populars
-
A cada albada torno a ser carn i ossos. Sovint desperto d’un somni per viure malsons i, a voltes, sóc la gota que cau ll... -
MAR(es) M (e) UNTANYA Ressò de la mar -la mar- que duu tants records -records- d’escuma i de joia, de plors i de sal ... -
Segueixo buscant rere els arbres il.lusions perdudes, segueixo… Hi ha tantes petjades al camí, tantes… Tants camins, tants… I jo no em... -
desig. Somio la maduixa dels teus llavis que a la boca se’m desfà. I somiant, de plaer, moro. Somio l’aroma de la tev... -
El pèndol No hi ha fang, ho sap, però les cames, clavades, no es poden moure. L’univers l’envolta oprimint i s’ofega i s...
SALUTACIÓ
Les aferradetes de " Sa lluna"
lomqe
així no es fan les coses senyor Wertgonya !!
plantilla
....
la veritat és que has trobat una manera de riure'ns una mica d'una situació que esglaia, gairebé el 25 % del professorat agafa crisis nervioses i l'alumnat va a l'escola com qui va a la presó, sense ganes i amb molta mala llet.
ResponEliminaI és que la situació era que en la nostra època, parle dels anys 70, 80 i 90 el professorat podia esbatussar els alumnes, tenia tot el poder però després d'un curt període de transició arribem al cas contrari, la figura de l'autoritat s'ha perdut, què era el millor? abans eixien molts bojos i alguns alumnes preparats, hui entren molts bojos i ix molt pocs alumnes preparats, però el que no té l'alumnat és encaix per les frustracions, no tenen límits.
Què és pitjor? jo preferiria no haver eixit tan preparat i una mica menys traumatitzat, cosa impossible?
Bé, et deixe Joan, m'ha agradat i me n'he rigut una mica, és l'únic que ens queda, què hi farem?
Vicent
Molts somriures matiners! M'ha fet molt riure, cosa que costa de trobar últimament...
ResponElimina