Amara't de cada instant
d’existència;
assaboreix-lo
però no l’idealitzis,
pateix-lo
però no el magnifiquis.
El present, la vida, segur que et
serà infidel...
Sempre acaba marxant
i , de moment,
mai no torna.
"Sabeu, amics, si tinc prous,
m’agradaria morir rient..."
Vivir el presente de la vida y no esperar que sea mejor.
ResponEliminaUn abrazo Joan
Joan, de moment, el que tenim és aquest magnífic present a les nostres mans. L’hem d’anar fent al nostre gust com el terrissaire que feineja amb el fang, fins a donar-li una bonica forma, transformant la senzilla matèria en un gran regal.
ResponEliminaAbraçades de papallones amigues de molts colors.
M'ha recordat una mica l'estoïcisme de Marc Aureli i Sèneca, una mica viu la vida sense posar-hi gaire, viu-la com et ve.
ResponEliminaI hui per hui ningú no ha tornat d'allà, per alguna cosa serà tot i què jo no llance la tovallola i pense que la vida és eterna. No t'ho puc assegurar només és intuïció, però així és, o deu ser.
Vicent
Versos para soñar, no es posible tenerlo todo. Y si muriera sonriendo sería después de haber disfrutado de los mejores placeres.
ResponEliminaVivamos el presente intensamente, para morir con una sonrisa.
ResponEliminaMuy bello poema amigo.
Un abrazo.
Quin poema, Joan, m'agrada moltíssim. No havia pensat mai en el fet que el present ens és infidel, i tens tota la raó. Però nosaltres també li som infidels perquè cada dia també vivim amb un present diferent.
ResponEliminaMorir amb un somriure significa que has viscut rient que, al cap davall, és el que compte.
ResponEliminabona primavera