Ploro, en silenci…
Empresonat per l’abraçada,
ploro, a la teva esquena.
Com puc dir-te,
sabent que m’estimes tant,
que ets tu qui desperta els meus mals ?
Ploro, en silenci…
Ofegat per la força del sallent ,
ploro, dins teu.
Com puc dir-te,
sabent com t’he desitjat,
que ja no em calen les teves aigües ?
Ploro, en silenci…
Sense llàgrimes,
ploro les meves misèries.
Com puc dir-te,
sabent que t’estimo tant,
que he de marxar si vull viure ?
En silenci, ploro i et deixo per no fer-te
mal.
M'has fet venir esgarrifances i pell de gallina...
ResponEliminaIntensament sentit, aquest poema!
Plorar en silenci , per no fer mal a
ResponEliminaalgú...ho trobo molt considerat!
Molt trist, nen...
ResponEliminaÉs molt trist el poema, però d'una gran bellesa. Commou.
ResponEliminaQuant d'amor i desamor concentrat en aquests versos, m'has recordat que de vegades no n'hi ha prou amb haver estimat per ser al costat d'algú. Preciós!
ResponEliminaIntens, trist, emotiu...bellíssim!
ResponEliminaUns bessets.
Potser aquest poema refexa una crisi definitiva del desig o una simple crisi, sempre pensem que serà la darrera i ens podem arribar a sorprendre de saber a bou passat com hem pogut traspassar-la, la crisi.
ResponEliminaUna abraçada valenciana de
Vicent
gràcies carme, si un poema et desperta un calfred és que ha pogut fer la seva " feina" bé !! :-)
ResponEliminasí M Roser, és consideració y amor en estat pur... gràcies per comentar !!
cert montse, és un poema trist i alhora ple d'amor... :-)
gràcies glòria, ets molt amable en el teu comentari, fins aviat !!!
cert sílvia, l'amor és tan difícil i tan fàcil alhora
gràcies sa lluna, ets més que amable amb tots els adjectius que em dediques ! una abraçadeta :-)
cert vicent, sovint a les parelles l'amor i el desamor es barregen es confonen i és ben difícil torejar el bou !! :-)
fins aviat a tots i totes !! :-))