I
La meva pell, t’ofreno,
perquè amb ella et vesteixis
i sentis com jo t’estimo.
-
Calor
i plaer; dolor i calfreds…
II
Els meus ulls, et planto;
miralls plens de tu, despullats,
sense temences, sincers
i vegis com jo t’admiro.
-
Espurnes
esquitxen la fosca,
colors
enllà de la nit…
III
La meva sang, duc a taula,
el batec del meu present,
si em regales ta il.lusió
i l’encaixes als meus llavis
amb la dolcesa dels teus.
Alè…
Bajo tu piel se esconde recogiendo el calor que le das para protegerla de los peligros.
ResponEliminaUn bonito verso, feliz domingo
M'ha agradat especialment el començament... molt!
ResponEliminaun bonic poema Joan!!!
ResponEliminauna abraçada!
A mi m'agrada molt la segona estrofa, i tot el poema.
ResponEliminaVeure's en l'altre
ResponEliminasentir-se en l'altre
estimar dins l´altre.
Jo en tu
mentre tu...
ets sents jo.
Preciòs poema!
Aferradetes.
Tot el poema és d'una gran bellesa.
ResponEliminaEstàs molt inspirat, Joan.
Felicitats!
Moltes gràcies Mari, Carme, Enric, Helena, Sa lluna i Glòria per la vostra visita, lectura i comentari... em recomforteu
ResponEliminauna abraçada !!
joan :-)
L'ànima... Que bonic.
ResponEliminaQue bo això de vestir-se amb la pell de l'altre per sentir el mateix. Ho diem molt, posa't a la seva pell, i ho sentim rares vegades. Aquest poema té moltíssima força, Joan. Una abraçada!!!
ResponEliminaUn poema curt, però profund; senzill, però ple d'amor; un poema tendre i generós... Gràcies, Joan!
ResponEliminaEls petons són com una espurna en la foscor, una espurna de llum en un mar incommensurable de fredor i foscor.
ResponEliminaMolt bo
Vicent
gràcies antonio per la visita !! ara vaig cap el teu bloc... :-)
ResponEliminagràcies sílvia, has captat de ple el meu poema :-)
gràcies a tu maria teresa, un petonet !!
sí vicent, són una font d'entrega i de rebuda, de compromís...són una abraçada
gràcies de nou a tothom !!!
fins aviat
joan