DESPERTA AMIC: VERSIÓ CANTADA DEL POEMA

Lletra: Joan Abellaneda

Música: Carles Ferran

Arranjaments i instrumentació: Carles Ferran i Dan Aniés

I

Desperta amic,
desperta i obre els ulls.
Així veuràs que no estàs sol,
que som un poble, i ens hem d’unir
per a lluitar pels nostres drets.
Què no t’adones ?
Aquesta història no està escrita !

Desperta amic,
desperta el poble.
Què no t’adones que la història et necessita ?
Som les persones que la fem, som les persones !


II

Desperta amic,
desperta i alça el puny.
Així veuràs que no estàs sol,
que som un poble, i ens hem d’unir
per a lluitar pels nostres fills.
Que ara ens toca a nosaltres
començar un nou relat, ens ha tocat !

Desperta amic,
desperta el poble.
Què no t’adones que la història et necessita ?
Som les persones que la fem, som les persones !



III

Desperta amic,
desperta i crida al vent.
Així veuràs que no estàs sol,
que som un poble, i ens hem d’unir
per a lluitar contra el poder.
Que les regles s’han trencat,
ja no val aquest taulell.
Que els diners els ha encegat
i les peces cal canviar !

Desperta amic,
desperta el poble.
Què no t’adones que la història et necessita ?
Som les persones que la fem, som les persones !

Místique SEX perièncieS

Il.lustració: " El rapte de Psyche " ( 1895)

 William-Adolphe Bouguereau

....

Místique SEX perièncieS

Lliscant com un regalim

 per la seda que insinua el teu cos

resseguint amb dits pertorbats

la passió dels teus llavis

moldejant els teus contorns

més enllà dels horitzons

gaudint del teu cos

amb tu, junts i alhora ,

esperant que el sol es reivindiqui

en una nova albada

i llueixi imponent

al reflexe dels teus ulls

desvestint les ànimes

fins que esdevinguin miralls

i ens perdem  sense pors

en laberints infinits

agafats de la mà

banyant-me amb les teves abraçades

en una entrega sense límits

sense normes

bevent del teu sexe i combregant

és així, en la passió de l'amor,

que intueixo quelcom diví

que la meva fe s’eixampla

i ja no m’importa,

als teus braços, morir.

 ©joan abellaneda i fernàndez 2013

No és un vulgar crit…

"Escriure no és més que buscar a les palpentes el món real."

Maria Aurèlia Capmany

Il.lustració: El crit d'Edvard Munch. L'obra data del 1893

No és un vulgar crit…

I

No és aquest un crit vulgar,

és un esgarip primigeni,

és un plany sec, inevitable,

que ve del més enllà

del més endins, infinit i etern.

És un crit embolcallat d’espines

que s’obre pas sense mesura,

sense detura ja,

esgarrant-me les entranyes

fins que el perboco amb ràbia

volent trencar la foscor de la nit.

-          No puc seguir caminant a les palpentes,

vaig descalç i el terra és ple de vidres trencats… -

II

No és aquest un crit vulgar,

és un plant que renega del silenci buit

-          del teu i del meu, fins i tot dels seus-

És un crit que vol desfer la seda dels capolls

perquè ,abans de morir, les papallones volin.

-El temps és massa estricte amb nosaltres… -

III

No és aquest un vulgar crit,

és un corrent alliberador

que no vol entendre d’angoixes

ni de penes ni compassions,

ni de queixes condicionals…

IV

-          Qui sap ? Potser algun dia

les meves llàgrimes vermelles

tornaran a ser cristal.lines…

Obvietats sovint obviades II

• Al final , potser no és la mort que ve,

és la vida que se'n va...

• No és el mateix acabar bé que començar bé...

• No és un axioma que allò que comença malament

hagi d'acabar pitjor...

Fins i tot, us diria que no tot el que mal comença acaba.