El pèndol
No hi ha fang, ho sap,
però les cames, clavades,
no es poden moure.
L’univers l’envolta oprimint
i s’ofega i s’angoixa
mentre el rimmel
li dibuixa a la cara formes grotesques.
Llàgrimes negres, avui,
li fa mal la vida…
Preguntes sense resposta.
Tanmateix, absurdament,
espera pacient un millor demà.
Sap que vindrà i , ara,
l’ enyora…
Enyora els dies en què sent lleugeresa.
No té ales, ho sap,
però pot volar per sobre el fang…
El cel blau, l’acotxa,
i se sent lliure
i plora Llàgrimes de colors
mentre li somriu a la vida…
No hi ha preguntes, avui?
Millor, no cal,
no sempre hi ha respostes…
2015©joanabellaneda
