I ens buidem alhora...

Què prodigiosos

aquells batecs desbridats

en què compartim el gaudi

fent entrega de Tot el que som

-          Sense mesquineses  -

i ens buidem alhora

per reomplir-nos de joia mútua !

… i la Mel s’escorre per la Creu

i fa vessar el Calze…

-          Heus ací la veritable Ressurrecció!

2015©joanabellaneda

Moments d'AmOr

Néstor, “Parella nua abraçada” 1912-13 

( "Web del Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, http://www. museunacional.cat” )

Deixaren l’ofrena d’ una nova flor

a l’altar del seu amor.

Mirant-se als ulls,

es donaren les gràcies mútuament

I , després de besar-se,

s’uniren en una forta abraçada

amb tot el cos, allargant-la…

Com aquell que no vol deixar anar

tanta felicitat !

Feliç diada de Sant Jordi !

2015@joanabellaneda

de joia i silenci

Pel  camí del mar

dues mans , que es buscaven,

per fi  es  van trobar.

El so cadencial

d’una mar viva i  profunda

les gondolava…

-Silenci !

…

La joia ,tan fràgil és

que els mots l’esberlen.

Car tota espurna és irrepetible,

única i efímera.

I tanmateix, algunes perduren

per sempre .

Paradoxes de la memòria.

…

-Silenci!

Les dues mans s’aferraren

mentre les envoltava,

a poc a poc,

l’eternitat d’un instant,

un instant

DE JOIA I SILENCI.

-Shhhh…

d'Arrels...

Oblidar-te ?

Com et podria oblidar

Si en tu s’obrí  la paraula

Si tu em donares la saba

Per créixer amb humilitat

Si és per tu que sóc qui sóc.

Com et podria oblidar

Si en tu van volar els estels

Si  xopat de llibertat,

Corria amb l’empenta del vent

Entre matolls i pinedes,

Tot  amoixant  fantasies.

Com et podria oblidar

Si  acollit per les muntanyes

I la veu dolça del mar

M’omplires  els ulls de llum .

Si acotxat pel  llençol blau

M’ofrenares les estrelles

Que vetllen pels somnis d’estiu.

Obidar-Te?  Com Et podrIa oblidAr

Si en tu neix el meu  record.

Com podria oblidar la terra,

Si a la terra he de tornar…

Pd.- dedicat al meu passat i avantpassat, al meu  poble   i a les  terres que l’abracen( on viuran sempre les meves arrels ) .

“ La por a la mort es venç plantant-li cara a la vida “.   Joan Abellaneda©2013

Regalem-Nos El Temps...

Regalem-nos el temps de la pausa

i donem cabuda al més senzill,

tornem a les essències

-tan preuades, tan oblidades… -

I nus,

sense més vels que amaguin la imperfecció,

deixem que la mirada ens retrobi

i la carícia

i l’abraçada

i el petó…

Regalem-nos el temps dels somriures confidents

i tornem a l’alegria del present,

fem un dic per resisitir  el record

entrellaçant-nos en cos i paraula.

I amb els sexes deixatats

llancem avions de paper

que portin els nostres projectes

gravats a les ales,

cap el futur… Que ens esperi !

Regalem-nos el temps de la complicitat,

de la pau de les ànimes i els cors,

per poder somiar abraçats.

I  acotxats sota el cel dels estels,

tornem, somrients, a les essències del present…

Místique SEX perièncieS

Il.lustració: " El rapte de Psyche " ( 1895)

 William-Adolphe Bouguereau

....

Místique SEX perièncieS

Lliscant com un regalim

 per la seda que insinua el teu cos

resseguint amb dits pertorbats

la passió dels teus llavis

moldejant els teus contorns

més enllà dels horitzons

gaudint del teu cos

amb tu, junts i alhora ,

esperant que el sol es reivindiqui

en una nova albada

i llueixi imponent

al reflexe dels teus ulls

desvestint les ànimes

fins que esdevinguin miralls

i ens perdem  sense pors

en laberints infinits

agafats de la mà

banyant-me amb les teves abraçades

en una entrega sense límits

sense normes

bevent del teu sexe i combregant

és així, en la passió de l'amor,

que intueixo quelcom diví

que la meva fe s’eixampla

i ja no m’importa,

als teus braços, morir.

 ©joan abellaneda i fernàndez 2013

VeSsa El nèCtAr lEntamEnT, EspèS...

Vessa el néctar

Lentament,

Espès,

Del calze lluent,

Mentre  llengües

Deloroses

Entre batecs arrítmics

S’allargassen

Per caçar la seva essència.

El món

S’ha aturat

Per nosaltres sols

Només

Tu i jo

I els nostres desitjos.

I aliens a les mirades,

( Ja fa temps que vam córrer

Les cortines,

Perquè l’amor no s’amaga )

Ens acaronem per dins

I ens buidem alhora

I ens diem

Que ens estimem

Amb la Mirada

-Abraçant-nos-

Amb els llavis

-resseguint-nos-

Amb la pell

-recargolant-nos-

Perquè l’amor

Es beu

S’assaboreix

Es llepa i es menja

S’acaricia

S’abraça i se sent

Es regala i es cuida

Es recorda

Es gaudeix

Es perd i es retroba.

Perquè l’amor no es fa

Ni es destrueix,

Es transforma

( Eternament ).

RimàNTiqueS

I

Carícies emmirallades

que volen donar-se amor;

ulls que reflexen tendresa

i albades que neixen al cor.

II

Dos volcans incandescents

que esclaten i es fonen al cel ;

serà ofrena per les Reines

de les abelles, la mel ?

III

Llavis banyats en dolcesa

que ansiegen ser mossegats;

petons escrits a foc viu,

 mai  podran ser esborrats !

IV

Dues vides que s’entrellacen

i pas a pas fan camí ;

esquenes rectes, franques mirades

que deixen  enrere el destí.

rOMantiCisMe MèTRic

1.

És enmig de la tempesta,

quan jec  xopat d’enyorances,

que m’eixugues el dolor

amb l’escalf de l’abraçada.

2.

És regalant-me la mà

quan em fas alçar la passa,

i a la llum del nou estel

neixen somriures d’albada.

3.

És en mirar-nos de prop,

quan no amaguem la mirada,

que al teu reflexe infinit

trobo la pau dins la calma.

4.

És en l’entrega d’amor,

quan junts bufem a les brases,

que la flama de la vida

crida, i a les pors espanta.

5.

És als ulls dels nostres fills,

quan veig l’espurna oblidada,

que sé del cert que el futur

beurà de la nostra saba

                         

                                                           ... i és llavors que somric a la vida, i a la mort també.

N.A.- Aquest poema és un intent de posar-me a la pell dels vells poetes romàntics, els quals a més d'expressar els seus sentiments de forma magistral, treballaven amb la dificultat perfeccionista de les normes mètriques... Tot plegat ha estat molt enriquidor, personalment. Desitjo que us agradi.  :-)

BÉCQUER EN CATALÀ.

 

Il.lustració: Enamorados

Lozano Sidro - (Adolfo Lozano Sidro)

Aquest és un poema dividit en cinc estrofes cadascuna formades per quatre versos (OCTOSÍL.LABS) ASSONANTS  ELS VERSOS PARELLS I SOLTS ELS SENARS. En els recursos retòrics, hi ha abundància de metàfores i personificacions. 

Al fer la traducció he intentat respectar al màxim la mètrica de l'autor, espero que us agradi. Especialment a la Marta, companya de feina, professora de literatura castellana a la meva escola, que va ser qui em va suggerir la lectura d'aquest poema del gran Bécquer.

Títol : " Dos i un "

Dues  llengües de foc roig

que, al mateix tronc enllaçades,

s’acosten, i en la besada

formen una sola flama;

dues notes  que al llaüt

alhora la mà arrenca,

i a l’espai es descobreixen

i harmonioses s’estrenyen;

 

dues ones que ensems vénen

a morir sobre una platja

i que en trencar es coronen

amb un plomissall de plata;

 

dos esquinçalls de vapor

que de l’estany sobresurten

i en avenir-se allà al cel

combinen un límpid  núvol;

 

dos camins que alhora brollen,

dos petons que a l’ensems creben,

dos ressons que s’emboliquen,

això són els nostres éssers.

Traducció: © joan abellaneda 2012

Del poema original :

Títol: Rima XXIV “ Dos y uno “

Dos rojas lenguas de fuego

que, a un mismo tronco enlazadas,

se aproximan, y al besarse

forman una sola llama;

 dos notas que del laúd

a un tiempo la mano arranca,

y en el espacio se encuentran

y armoniosas se abrazan;

dos olas que vienen juntas

a morir sobre una playa

y que al romper se coronan

con un penacho de plata;

 dos jirones de vapor

que del lago se levantan

y al juntarse allá en el cielo

forman una nube blanca;

 dos ideas que al par brotan,

dos besos que a un tiempo estallan,

dos ecos que se confunden,

eso son nuestras dos almas.

Autor: © G.A. Bécquer 1871

 

VISITA ALS INICIS 1 " Cec d'amor, et llegeixo els llavis "

COMENÇA AVUI UNA SÈRIE DE POEMES I/O RELATS  INÈDITS AL BLOC,  QUE JA VAIG PUBLICAR FA TEMPS EN ALTRES ESPAIS  I QUE RELLEGEIXO I , EN ALGUNS CASOS , REESCRIC...

I

Cec d’amor, et llegeixo els llavis

 amb el tou d’un dits envinats

 per emocions que temia oblidades.

Suaument, els llegeixo

i els arrenco el llambrec

per endur-me’l al meu món.

II
Cec d’amor, sento el teu respir tremolós
quan obres la porta per recollir el meu desig;
i , junts, unim forces per deixar-nos vèncer,
en saber-nos desarmats en mans de l’irracional.

III
Cecs d’amor ens llegim per dins,

en veu alta…
 I, des de la tendresa, el respecte i la gratitud,

 fem, del nostre jóc d’amor,
(sota una pluja d’estels)

 castell de focs…

vULL gaUdIR dEL Teu eScLAt

I

Inspiro - amb ulls oberts - 

aromes de pell verge,

abans d’assaborir la polpa.

Desitjo tant sentir-te als llavis

gaudint del teu esclat dins la meva boca !

II

Em perdo en tu

mentre et pentino amb els dits,

-          DeLIcaDaMenT -  , esperant el teu assentiment…

Recorro els teus braços , les mans teves,

el teu bescoll i les espatlles,

alhora que brises fresques

entren als nostres cossos- EnTReN…

III

Fem Lliscar les robes,

que siguin ofrenades a l’altar dels sexes !

Parlem ara amb boques afamades,

descobrim-nos entre muntanyes i valls,

dins els rius que baixen cabalosos.

Gaudim-nos ara, sense pell,

i empassem-nos la felicitat.

-          A la fi , som predadors de la mateixa presa, aMoR... -

ReMoR de SeNtiMeNtS

I

Sento a la llunyania

la remor de les onades

que trenquen a l’escullera…

Sento com es transforma en lament ;

lament cadenciós,

amb veu pregona,

que voleia fins el meu silenci…

Voleia i em llepa el pensament, el cor i els budells;

em pessiga, em mossega i em colpeja

volent abraçar-me fortament per dins.

II

Sento a la forària

la remor de sentiments

que em xiuxiueja el teu nom, delicadament,

mentre em desperta el record d’aquells estius de somni ;

de mans entrellaçades, de carícies,

d’espurnes als ulls…

Els mateixos ulls  que encara reflexen la petja del teu vaixell ,

on ara es condensa el meu enyor

 i et plora,

plora per mi; per nosaltres, plora.

III

Es per això que em despullo,

corro cap a la cala

per llençar-me als teus braços .

Com un adolescent enjogassat

no miro si esquitxo ni si hi ha onades,

no m’importa si l’aigua és freda

ni tan sols si hi ha horitzó.

I nedo per trobar-te,

nedo, nedo…

M’estimo més morir ofegat

que ser nàufrag fora el mar.

cALfrEDs D' aMOr

Il.lustració: "Desnudo Pareja" de Jorge Grifaldo Toledo

Agonitzen, a les palpentes agonitzen

entre guspires

i un calfred pregon els recorre l’esquena

- de dalt a baix, de fora a dins -

com un sallent d’aigua fresca

enmig de la natura.

A les pells , aspres pel frec,

despunten tots els porus, excitats despunten

i els mugrons erectes es deleixen pel tacte

mentre els sexes salivegen de fam.

Mentrestant, les llengües humitegen els llavis

-manca l’aire-

és un ofec lent i plaïble, lent…volgut.

Les respiracions perden el compàs

i les mans avancen, amb ulls tancats,

entre grutes i abismes

                                                  - emoció i aventura-

                                    per camins coneguts i canviants alhora.

Si us plau, devora’m ja !

-          les boques s’imploren amb un xiuxiueig.

I els cossos es rendeixen l’un a l’altre

per dins i per fora,

per davant i per darrere,

de costat…

I finalment, agafats de la mà,

es llancen al buit…

T’estimo tant !

-          es proclamen els ulls abans de morir-

i, per un instant que es fa infinit,

moren d’amor i plaer… PLAER i AMOR.

Hi haurà Resurrecció !