El Pèndol de la vida

El pèndol

No hi ha fang, ho sap,

però les cames, clavades,

no es poden moure.

L’univers l’envolta oprimint

i s’ofega i s’angoixa

mentre el rimmel

li dibuixa a la cara formes grotesques.

Llàgrimes negres, avui,

li fa mal la vida…

Preguntes sense resposta.

Tanmateix, absurdament,

espera pacient un millor demà.

Sap que vindrà i , ara,

l’ enyora…

Enyora els dies en què  sent lleugeresa.

No té ales, ho sap,

però pot volar per sobre el fang…

El cel blau, l’acotxa,

i se sent lliure

i plora Llàgrimes de colors

mentre li somriu a la vida…

No hi ha preguntes, avui?

Millor, no cal,

no sempre hi ha respostes…  

                                                                                                   2015©joanabellaneda

L'atzucac

Com assaborir la vida

si l’ara no és més

que un efímer present

que ve del futur

per formar part del passat?

Com degustar el moment

si és tan fràgil, delicat,

que a cada sospir se’n va?

Com aturar aquesta contínua pèrdua?

Quin turment és aquest, Déu!

…

I és tan esgotadora aquesta lluita,

aquesta veu malaltissa ,

impossible d’ignorar,

que et martelleja les entranyes

dia rere dia, rere dia…

No, no,no… Tot és no !

I t’adones que l’enemic és dins,

el pitjor lloc possible.

El pànic t’atrapa

i crides auxili als de fora.

…

Quin atzucac, tanmateix,

no saber viure la vida

i ser un esporuguit mortal!

2015©joanabellaneda

és quan corro que hi veig clar

A cada albada

torno a ser carn i ossos.

Sovint desperto d’un somni

per viure  malsons

i, a voltes, sóc la gota

que cau lliscant

pel vidre

o la fusta, plena de corcs,

empresonada sota el vernís,

o sóc un punt i a part

al bell mig de l’infinit,

atrapat en la semàntica

de l’existència.

Tanmateix, em llevo,

em disfresso

i em dibuixo somriures

als llavis

mentre els ulls em ploren

en silenci, sabent-se buits.

-          Quantes petites farses

                     dins la Gran Farsa! -

I suporto hores i hores

fins que,

cansat de pensament,

a cada posta,

tanco els ulls de nou

per deixar de ser

carn i ossos.

I, allà, on el subconscient

no entén de disfresses,

visc altres vides…

Com aquell que s’atipa

de vins barats.

Bevem-nos a glops la vida !

Bevem-nos a glops la vida !

Sents el buit del gran silenci ,

de sobte i a traïció,

i t’adones

que cap cau – cap –

pot amagar aquest ofeg desesperat

del que es sap mortal

per un instant.

-cruel és el destí ! –

No et ploris doncs

a tu mateix,

sacseja aquest neguit del pensament

i no et ploris,

és perdre el temps

- i ho saps -

i el temps ho és tot,

al menys, fins que la nit

se’ns faci eterna.

Després,

el no-res ho serà tot

i el nostre temps

res no serà.

No et ploris doncs,

no em ploris…

I , abans la llum no ens giri l’esquena,

bevem-nos a glops la vida !

Abril/14@joan abellaneda

Sota la blava infinitud

Sota la blava infinitud m’acotxo

mentre inspiro profunda, lentament,

des del silenci…

-          No vull despertar les busques del rellotge-

I sento la pau, la del fons, la que s’apropa als misteris.

M’agradaria tant poder retenir aquest conhort a la pell

però és tan voluble cada instant !

Se’n va ,  -  com tot, com tothom -

mentre els ulls se’m tanquen

volent allargar el record…

“  i a cada poema  intento posar ordre al Pensament “

                                                                            2013©Joan abellaneda

Curiosa valentia !!

I tot plegat és un miratge

- sense oasi -

I tots ho sabem

Però l’engany, aquest,

 és un pacte sagrat

- l’autoengany -

És el mateix regal buit

Embolcallat amb bells colors

Lacrat amb llaços que enlluernen

Però la capsa és buida

Tots ho sabem

És la mateixa capsa

Que hem obert i tancat

Tantes vegades, tantes…

I sempre – incomprensiblement -

Amb un xic d’esperança.

-          No amic, mira-la bé, és plena !

Sí, plena de bonics propòsits,

de belles paraules,

Vols de papallones intocables…

I és que tots ho sabem:

és pitjor acceptar la insignificança,

Laberint d’autodestrucció

- Suïcidi intel.lectual -

Tot plegat és un miratge

I ho sabem

Alhora que acceptem l’engany

Per sobreviure

- curiosa valentia…

Per què plou, si el cel és clar ?

I

Plou, sobre bassals plou

i ja no és aigua, que és sang

i ja no es fonen  les angoixes.

Plou, i jo tinc l’ànima xopa

d’enyorances, xopa

de pors i mancances,

de malsons, xopa…

II

Plou, sobre bassals plou

i ja no és aigua, que és sang

I ja no aclareix el dolor.

Per què plou, si el cel és clar?

I jo tinc tinc l’ànima xopa

i el cos, sense pell, em cou

i ja no tinc escut

ni trobo refugi en aquest desert…

III

Plou, sobre bassals plou

i els rius baixen plens,

es desborden els pantans

i s’inunda tot de pena.

Per què plou si el cel és clar?

I jo m’ofego

o m’adormo, tant s’hi val.

Potser demà, si desperto, surt el sol ...

Fa tant que no el sento sobre la pell

que ja ni  recordo el seu escalf .

I és que una vida són tres dies de sol

i , si no m’he descomptat,

quatre ja m’han passat…

FenT eQuiLibRis______

______FenT eQuiLibRis__________

Tinc por…

M’he despertat de nou,

Com cada dia,

Fent equilibris sobre la línia fràgil

Que separa els meus dos móns.

Tinc por, sí, i em sento marejat…

No sóc equilibrista

I em declaro covard.

M’espanta el present i el futur,

Fins i tot el passat,

Absurd , oi ?

I m’espanta l’aquí I el més enllà

I aquest futur tan cert

Que a tots ens espera…

Tinc por…

M’he despertat de nou,

Com cada matí,

Fent equilibris entre el Bé i el Mal .

No sóc equilibrista i he caigut tantes vegades!

I tanmateix no sóc capaç de parar

I a cada reinici em sé més i més dèbil

I més poruc i més covard

Tinc por…

I m’he despertat de nou ,

Com cada dia, fent equilibris…

No us parlo ja d'esperances...

I

No us parlo ja d’esperances

que tan dèbils neixen

amb la certesa de saber-se fingides.

Tan falses,

com una nit sense estrelles ni lluna

ni silencis…

II

A voltes, desperto del meu somni diari

i ho veig tot tan clar

que l’angoixa em pren el cor

i me l’arrenca.

III

Sé del cert que visc de l’engany

però, què hi puc fer si sóc poruc,

si sóc mortal,

si sóc,sabent que no hi seré… ?

IV

I en veritat us dic que tot és mentida;

així que no patiu, o sí, tant se val…

VISITA ALS INICIS 2 : " A L'OMBRA DE LES OMBRES "

·                     El que es veu…

A la penombra immers, arraulit,

agafant-se amb força els turmells.

Enfonsat el cap, dins seu,

com el nen que es tapa els ulls

per no ser vist.

·                     El que ha dit…

- No trobo dins la fosca

medicina per l’angoixa

i m’atrapa el pànic

a una capriciosa existència

encallada en l’atemporal eternitat

d’una buidor infinita.

I la consciència, despietada,

m’esquinça l’ànima.

·                     El que pensa…

Ombra sóc de la meva ombra

i en mi la llum s’apaga.

A la foscor em perdo, amb crit ofegat,

enyorant un raig límpid de resurrecció

que dibuixi nous horitzons.

Sóc esperit en la dansa del ble,

fum negre dels inferns

que fou condemnat, pels segles dels segles,

a viure enllà de  l’eclipsi.

A l’ombra de les ombres resto doncs,

res  del no-res sóc.

·                     …

I la nit s’escola en silenci per la porta del darrere

i tapant-li els ulls , en un joc macabre,

li fa perbocar les pors

i surt de la tomba.

En silenci...

Ploro, en silenci…

Empresonat per l’abraçada,

ploro, a la teva esquena.

Com puc dir-te,

sabent que m’estimes tant,

que ets tu qui desperta els meus mals ?

Ploro, en silenci…

Ofegat per la força  del sallent ,

ploro, dins teu.

Com puc dir-te,

sabent com t’he desitjat,

que ja no em calen les teves aigües ?

Ploro, en silenci…

Sense llàgrimes,

ploro les meves misèries.

Com puc dir-te,

sabent que t’estimo tant,

que he de marxar si vull viure ?

En silenci, ploro i et deixo per no fer-te mal.

Plors de sang

Segueixo buscant rere els arbres

il.lusions perdudes, segueixo…

Hi ha tantes petjades al camí, tantes…

Tants camins, tants…

I jo no em reconec entre les ombres

i em perdo, em perdo…

Encalço rastres erronis ;

erràtic, errant, em perdo

i a la vora dels precipicis

caic exhaust

entre plors de sang;  i crido…

Hi ha tants crits a l’aire,

tants ressons,

que no em reconec la veu

i m’enyoro, m’enyoro tant…

Em tapo les orelles près pel pànic

mentre tanco els ulls

amb el desig de sentir i veure clar,

però sóc cec i sord i mut…

Ets tu qui em fa alçar

i és per això que em busco als teus  ulls

allà, al fons de les mirades,

on segurament va néixer l’espurna primicera de l’existència.

La Fúria dels Déus o Les Boires del silenci

 

 

La Fúria dels Déus o Les Boires del silenci

I

Foc cec despietat, que t’empasses la vida a grans mossades,sense pair

-          maleïda gula- deixant un rastre de vòmits ressecs- basques ! Agonia.

II

La Fúria dels Déus- Poder dels poderosos.

Algú t’ha invocat

menystenint la mort

i has tornat a escampar la destrucció,

cendres i pols… i no som pas això !

I ara, els colors s’han desfet,

 els camins són cicatrius enmig del silenci

i ens has robat l’ànima del bosc,

lluny te l’has endut- potser ha fugit-

lluny… massa lluny.

III

Les Boires del silenci

s’escampen sobre el cementiri

-          esquelets de fusta i sorra negra –.

Boires que s’enrinxen a l’ànima,

com les llàgrimes que ens llisquen

cavant solcs a la cara

quan, des del turó,

no podem reconèixer el nostre bressol.

IV

 Algú ha menystingut la mort, la nostra …

Acceptem-ho !

I

Tan sols som patrimoni d’un sospir lliurat a l’infinit ;

i hem après ja, que no hi ha tija sense  arrels

ni fruit sense calze.

Acceptem doncs, que som aire

i som aigua i som sòl ,

que som del tot

o no som res.

II

Acceptem que no vivim pas a la natura ;

som natura i , de la planta, som saba.

Que no vivim pas a l’univers,

som univers i , de la vida, som cabal ;

i som , de la mort, el que queda.

Acceptem-ho !

III

Tan sols som part d’una absurda meravella

i no ens queda més que riure i plorar.

Acceptem-ho, de la gran pregunta,

som el punt.

 

“ No esperis gaire d’una falsa promesa “  © joan abellaneda 2012

MALEIDA !

I

Segueixo colpejant , - ai desesper !,  portes de marbre

amb  els ulls emboirats i els punys adolorits;

mentre l’ànima , en carn viva, se’m dessagna

i , en silenci, em tortura amb el dolor.

Maleida por ,

angoixa maleida,

maleida !

I la cova és un engany,

és un parany.

Enyoro tant el color de les flors

i aquella brisa suau, marinada, dels capvespres,

aquella que em feia estremir…

Enyoro tant l’emoció de la incertesa,

la il.lusió d’allò inesperat, tan esperat alhora.

Enyoro tant la descoberta de la mirada fonda,

del somriure regalat d’una cara sense nom.

Maleida indecisió,

covardia maleida,

maleida!

I miro al cel, es fa tard

i encara no sé si tinc forces per sortir.

Enyoro tant el risc de l’amor,

els banys compartits en aigües gelades,

els cims a tocar dels somnis…

Enyoro tant els llavis dolços,

les carícies amb dits tremolosos.

Maleida debilitat,

compassió maleida,

maleida!

II

Si ja no em queden llàgrimes,

no serà millor sortir?

Sí, sortiré. Despullat sortiré

i tornaré a passar fred.

Sí, m’arriscaré. A pèl m’arriscaré

i guanyaré de nou i dubtaré i perdré;

qui sap, potser fins i tot, tornaré a riure.

III

I el dia que deixi morir el meu cos

només demano que no em faci queixa el pensament.

“ La decepció no ha de néixer pas de l’errada,

sinó de la falta d’intenció”  joandemataro

Per què t’entestes en agafar-me la mà ?

N.A.- ( Sobre la imatge) I no és pas la mà de Déu...

La fosca de la nit m’encega;

petita és la meva ombra,

dins el buit infinit

que s’empassa les vanitats

i els orgulls, també.

Les llampades dels estels,

avui no són pas per mi

si només deixen reflex

a les pells de les aigües calmes,

on els calfreds desperten

-          crits d’esperança-

Gotes humils de rosada

cauen al fang dels pantans,

allà on perdo les forces.

L’amargor a la llengua em fastigueja...

Per què t’entestes en agafar-me la mà ?

NA.- Aquest poema ve d’un sentiment pregon que sempre hi és present, i el puc explicar per això... perquè tu  t’entestes en agafar-me la mà.

Tan sols és un malson

Envoltat d’urpes, et sents vulnerable;

ho sents perquè ho ets i ho saps.

T’espantes i t’amagues rere l’esquena

per disfressar la mirada.

                                                            -Amb llapis de llavis dibuixes somriures-

I així deixes passar el temps,

malbaratant-lo,

desitjant tornar al refugi de la soledat.

Envoltat d’ullals, et sents vulnerable;

et sents perquè ho ets I et saps.

T’espantes i t’enfiles als núvols

per posar distància

i somiar un món on poder viure.

Potser només ets part d’un somni

i quan creus somiar és quan vius del cert.

Tal vegada la vida tan sols és un malson…

Potser aquesta vida no és tan important...

Per què plores tant

si tota una vida

és, tan sols, un moment ?

...

Per què no gaudir,

veient que al final

ens paguen igual ?

Per què plorem tant...

Tan dur és acceptar

que des de Jesús

ningú no ha tornat ?

Per què? Per què ploren tant

si tota una vida

no és més que un instant ?

No vull plorar tant...

Potser aquesta vida

no és tan important !

El sentit de la meva vida

Se’m marceix el cor en soledat.
És en el silenci que veu clar,

 perquè res  l’intoxica ni l’enganya

i se sap malaltís i es recorda buit…

No pot amagar-me el seu patiment.

Se m’esquerda l’ànima en soledat

perquè és en la sinceritat que vol existir,

però no troba aigües on emmirallar-se

i perd la identitat i deixa d’estimar-se…

No pot amagar-me la seva buidor.

Se’m ressequen les alegries i les esperances;

com fulles de tardor cauen

i per més que ploro les llàgrimes es perden

dins la incomprensió d’un món

que no acccepta la debilitat.

Se’m crema el temps i vola fet cendres;

dubto, ja ,que abans de marxar

li trobi el sentit a la meva vida.

No puc amagar-vos el meu desencís,

ja que tampoc li trobo sentit a la mort.

                                                                   Si us plau, us prego,

 no em deixeu sol amb mi mateix…

Un problema de DenSITatS

I

He buidat, amb ànsia, el bagul del passat

tot cercant moments feliços, ignorats ara;

volent alliberar olors i melodies amigues

que em feren costat, donant-me conhort.

He resseguit, sense tocar, les espurnes de colors

que encara brillen al paisatge que ara m’envolta.

Després , però, agosarat de mena,

m’he capbussat dins les fosques aigües de l’ànima,

allà on el fons és ple de fatics.

I , a la fi, m’he lliurat , esperançat us confesso,

a la justícia de la balança

però aquesta, s’ha decantat…

II

Són les alegries, plomes lleugeres

que planen entre les brises

i suren a les aigües,

fins que els corrents, calladament,

se les emporten, i s’obliden ?

I són els turments, blocs de marbre fred

que cauen sobtadament,

com allaus, colgant  per dins les ànimes,

i s’ancoren a les seves profunditats

per mai marxar ?

III

Si és així, i no és injusta la balança,

la meva esperança

té un problema de densitats…