Video breu recomanat pel bon amic JOAN G. PONS

Val la pena i els que coneixeu el Joan veureu que mostra l'essència de la seva filosofia de viure

 Gràcies joan

Espasmes de foc

Ressegueixo ,amb ulls tancats

i els  dits humits de desig,

l’abisme del teu cos bru

sabent que cauré en temptació.

Inspiro ben fort l’essència d’aquest moment

que embolcallo a la memòria amb el teu perfum

mentre sento el batec del teu ser travessant-me la pell.

Estiro la joia en espasmes de foc,

faig entrega del meu cos,

humil servent d’Hathor,

i en tu reneixo.

O perdré la dignitat

 

 

Et pressenteixo  en  la penombra

de parpelles tancades

i sento que em xucles la sang.

Vampiresa de baf pudent,

com gaudeixes debilitant !

Omnipresent , arreu tanques somriures ,

fons il.lusions merescudes

i esberles la felicitat.

Lladre ets del més sagrat !

Invisible en el silenci

abraces la hipocresia

prometent el Paradís.

Serp de verí mortal,

no m’allonguis l’agonia

o perdré la dignitat.

en xavier recomana...

OBRINT PAS:  " La  flama "

 

 

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d´un poble
unit, alegre i combatiu"
Vicent Andrés Estellés

Amb l’espurna de la història
i avançant a pas valent,
hem encès dins la memòria
la flama d’un sentiment.

Viure sempre corrent,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.
Viure mantenint viva
la flama a través dels temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

Amb columnes de paraules
i travessant la llarga nit,
hem fet de valls, mars i muntanyes,
vells escenaris d’un nou crit.

Viure sempre corrent,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.
Viure mantenint viva
la flama a través dels temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

 

 

 

 

 

 

 

tanca els ulls i escolta...

no pretenc... ( poema viu. Versió 2.0... )

I.

És en nit nues, com avui,

que m’atreu la claror

d’aquest univers esquitxat.

I em veig al balcó, hipnotitzat,

mussitant amb orgull, sense veu,

que ja he deixat de plorar.

I preparo la ballesta amb convicció,

doncs sé que els meus desitjos

esdevindran sagetes certeres.

II.

Sàpigues que no pretenc llunes ni estels

si em regales el reflexe daurat

que neix dels teus ulls confidents i gojosos.

Ni cobejo la perfecció irreal d’un amor de paper

ja que el veritable, aquell que cal gomboldar i fer créixer,

es mostra estimant  l’imperfet.

I no pretenc el tot de res

perquè és la mancança la que em mou.

III.

Sí, és a tu que et pretenc i no sóc príncep blau.

Caminem  nus  per la badia del teu cos

I fem de l’albada un edèn,

de cada carícia una senda

i d’un “ t’estimo” un calfred.

lliscant al cel

Allà on comença la carena de l’albada;

un raig primicer de sol,

la nit dissipa…

I lliscant pel blau del cel;

enfondint les passes del demà,

arrossega el dia , incansable,

aliè als fulls que moren

en la tardor perenne del temps.

… Espurnes daurades cauen al mar…

Cansat  ,en un badall que tanca els ulls,

l’horitzó s’empassa la immensa blavor

mentre grinyolen tramoies

al vell firmament.

La nit densa fa caure les parpelles de la raó

i els somnis s’esmunyen per les escletxes

en cerca de llibertat.

…Sobre el magne espill del mar

 llumets de plata fan pampallugues…

POEMA TRILÍNGÜE ( UN REGAL DE TRES PERSONES AMIGUES )

AUDIO EN FRANCÈS ( llegit per Joan B. )

POEMA EN FRANCÈS

SUR LA POINTE DES PIEDS

Sur la subtile défaite d'une étoile filante
J'ai cousu un ancien souhait,
Et à sa chute, avant la fin,
D'une main tendre, je l'ai saisie au vol...
Je l'ai cachée dans un baguier
Que de souhaits perdus,
Estompés près des sentiers,
Cachés dans un clignotement,
Que je n'ose plus haleter...
Mais celui-ci existera,
Car j'irai le chercher
Puisque je sais que les souhaits
Ne bougent pas d'eux-mêmes
Je suis las de souffrir
De marcher sur la pointe des pieds
Sur un fil de vie;
Et, en l'absence de mes pas,
Je soupçonne le silence de mon avenir.

AUDIO EN RUS ( Llegit per Liudmila )

POEMA EN RUS

На цыпочках

В тончайшем растворении падающей звезды

Я сплел давнейшее желанье

И пока падала она, не коснувшись еще земли

Рукой протянутой ее полет поймал я...

Теперь она упрятана в сокровищнице мной.

Столько желаний утерянных было,

Рассеяных вместе со стезями,

Что в один миг упрятались,

И не рискну уж сделать один вздох...

Но нынешнее осуществиться,

Так как за ним пойду я сам.

Сейчас я знаю, что желанья

Не двигаются сами по себе.

Я так устал страдать,

Что лишь на цыпочках хожу

По нити жизни;

И в отсутствии моих шагов

Предчувствую моего будущего молчание.

AUDIO EN ANGLÈS ( Veu de Ventafocs )

POEMA EN ANGLÈS

ON TIPTOE

In the subtle dissolution of a shooting star,
I made a wish

and while it was falling down, before it disappeared ;
with the widespread hand, I caught it…
I have hidden her within a jewel.

There are so many desires 

that are misplaced, with hazy trails,
that in the twinkling of an eye they hide,
that I just do not dare to gasp,

But this one will be real,
as I am searching for it,
Now that I already know the desires
they do not move alone.

I am so tired of suffering
that I am walking on tiptoe
through a thread of life;
and, in the absence of my steps,
I absorb the silence of my future.

MÚSICA

Ombres a l'ombra

I.                       I.    El que es veu…

A la penombra immers, arraulit,

agafant-se amb força els turmells.

Enfonsat el cap, dins seu,

com el nen que es tapa els ulls

per no ser vist.

II.                       II. El que ha dit…

- No trobo dins la fosca

medicina per l’angoixa

i m’atrapa el pànic

a una capriciosa existència

encallada en l’atemporal eternitat

d’una buidor infinita.

I la consciència, despietada,

m’esquinça l’ànima.

III.                      III. El que pensa…

Ombra sóc de la meva ombra

i en mi la llum s’apaga.

A la foscor em perdo, amb crit ofegat,

enyorant un raig límpid de resurrecció

que dibuixi nous horitzons.

Sóc esperit en la dansa del ble,

fum negre dels inferns

que fou condemnat, pels segles dels segles,

a viure enllà de  l’eclipsi.

A l’ombra de les ombres resto doncs,

res  del no-res sóc.

IV.                    IV.      …

I la nit s’escola en silenci per la porta del darrere

i tapant-li els ulls , en un joc macabre,

li fa perbocar les pors

i surt de la tomba.

MÚSIQUES DE SEMPRE I PER SEMPRE

Teranyines de por

L’aranya de la por

teixeix teranyines en la fosca

amb la vènia del silenci…

I lluito per alliberar-me

d’aquesta xarxa que m’enreda l’esperit,

doncs és dins meu que la sento…

Absurda és la por a  la mort

si és per l’absència,

doncs és d’ella que venim

i a l'absència retornem.

Absurda por

si és pel silenci,

doncs ell és el nostre far

en aquest oceà brogent.

Absurda por

si és per la pròpia mort,

doncs és ella

la que sovint, massa sovint,

ens empeny a viure.

solitud

Avui en Pep i la Mei són sols a casa. A la cuina se senten els clàssics sorolls metàl.lics dels estris, coberts i cassoles que xoquen entre ells en ser llençats a la pica. El soroll inaguantable de l’extractor de fums que s’amplifica en obrir la porta, ja fa massa estona que embruta el silenci…

Al menjador se senten veus que conversen sobre diferents temes d’actualitat, a vegades s’esveren i algú hi posa pau.

La Mei surt de la cuina atrafegada i es dirigeix al menjador, en veure la ganyota que dibuixa en Pep a la seva cara, s’adona que  s’ha descuidat de tancar l’extractor, hi torna i l’apaga. Es fa un silenci d’aquells que s’agraeix. Torna al menjador i seu a taula al costat d’en Pep que està amb la mirada clavada al televisor, fan les notícies… En Pep es passaria el dia mirant les notícies. Ara mateix parlen dels nous avenços en investigació relacionats amb la medicina genètica, “ encara queda molt camí per avançar”- diu un investigador amb cara d’orgull, “ però hem fet una descoberta que pot revolucionar el món de la medicina del futur!! “.

En Pep i la Mei són sols a casa. Ella ja fa temps que se sent molt sola, enyora les animades converses que mantenia amb el seu marit. Eren una parella tan compenetrada ! Fa uns  mesos que ell comença a perdre la memòria i cada dia parla menys. Ja fa uns anys que li van diagnosticar l’Alzheimer i sembla que la malatia el comença a atrapar. La Mei se’l mira entendrida; mentre ell segueix mirant el televisor, la seva cara, a part de confusió, no mostra el més mínim rastre d’alegria ni de pena…

VIDEO I MÚSICA CLÀSSICA . PER MIRAR-HO AMB TEMPS LA PRIMERA PART I PER POSAR COM A MÚSICA DE FONS AL LLEGIR EL BLOG ...

És un vídeo genial, per la simpatia del director d'orquestra, pel missatge que porta i per la música...

Sèrie Relats Indecents ( ***). " Infidelitat Platònica "

Caminen per la mateixa vorera en sentits oposats. Són lluny l’un de l’altra però la mirada els apropa.

Ell, amb els ulls com taronges, fa ganyotes per enfocar millor . Pel carrer baixa una dona bellíssima, realçada sobre unes sabates de taló. Els seus cabells llisos voleien sensuals, les seves cames allargades i brunes brillen al sol i la samarreta de tirants de seda insinua uns pits lliures que es mouen al ritme del seu pas segur. S’imagina el tacte d’aquelles meravelles gelatinoses que vibren com si petits sismes les sacsegessin delicadament. La llengua li surt de la boca, com una fera i saliveja llefiscosa volent llepar i modelar alhora aquells relleus que es dibuixen a la samarreta… 

Ella, ja fa estona que és conscient que la mira, però  amaga els seus ulls rere les ulleres de sol. Tanmateix s’adona que el noi està molt ben proporcionat, té unes espatlles grans ,de gimnàs, una cara morena i unes mandíbules marcades amb un clotet a la barbeta que el fa molt interessant. També veu com el noi va cenyit en uns pantalons texans que mostren clarament que està molt ben dotat. S’imagina aquell membre entre les seves mans, erecte i a punt d’explotar… I comença a salivejar també…

Ell, se sent una mica avergonyit, doncs no ha pogut controlar aquell moviment reflexe i primitiu que ha nascut de l’espinada, irracional i que li ha fet augmentar el volum de l’entrecuix…

Ella, en passar pel costat li fa un somriure picardiós i segueix caminant a pas ferm carrer avall, l’esperen al seu cau…

Els dos, instintivament, encenen alhora una cigarreta i,  una mica avergonyits i penedits per la seva infidelitat, segueixen les seves vides. Segurament, mai més es tornaran a veure…

L'home del S. XXI. " L'home decadent "

El mou un caminar cansat
pels carrers ombrívols
d’un trist poble endormiscat,
ell és l’home decadent.

El seu pas malatís s’acompassa
amb l’albada d’un nou badall
que es dibuixa als seus llavis,
lentament…
I camina a la penombra
d’un sol eclipsat
per la seva pròpia ombra.

Fa dels somriures ganyotes
i segueix, amb els ulls clucs,
escombrant llàgrimes,
rabejant-se en el dolor
i amb la boca amargant
per tants greuges imaginats
que li han desgarrat el fel.

L’home decadent camina malvivint
deixant al seu pas un rastre desolat.
Només que l’acompanya la solitud
fent-li dol , en processó ploranera,
fins que esdevé esperit de foc.

Ell va ser l’home decadent.
Descansi en pau.

 

 

 

 P.D.-  " Escriurà això la història de l'ésser humà o encara hi som a temps de canviar-ho ? "....