NA.- Sovint, en voler
arrencar les plantes bruscament, les arrels queden a terra.
I
Sí, sento la veu que parla
aquesta llengua
que em declama els
pensaments
-companys inseparables
som i junts morirem -
I sé que una llengua no
es pot extirpar
amb arguments dictats amb paraules forasteres.
Ens volen silenciar la
llengua i no s’adonen
que no es pot fer
callar un raonament
que , per més malícia
que faci,
sempre xerra en català.
II
I sento la veu que
parla aquesta llengua
en l’esclat emotiu
d’una nova naixença
quan els llavis de la
mare s’acosten amb tendresa
xiuxiuejant notes suaus
que acotxen el somni de la innocència
que retorna, com un reflexe,
en l’instant més transcendent.
Ens volen silenciar la
llengua i no s’adonen
que no es poden
refredar les emocions
que neixen dels més
íntims records.
III
Sento la veu que parla
aquesta llengua
al despertar de la flor
que obre la primavera
cercant el seu destí en
mig d’un jardí preciós
mentre li plou el
pol.len daurat en un llambrec
entre carícies de
brises i besos de pètals.
Ens volen silenciar la
llengua i no s’adonen
que no es poden
esborrar les sensacions tatuades a la
pell
a cada descoberta de la
vida.
IV
Sí, sento les arrels
que m’alliguen a unes terres fèrtils
on creixen vides plenes
de present.
Sí, les sento i m’emociona
la ventura de convenir-hi,
mentre visqui el meu
record,
al sentiment d’un poble
que és tan august
que batega més enllà de
la carn.
Sí, i mil vegades sí
diré, doncs si no ho sentís
no tindria sang, ni
arrels ni dignitat.
