MALEIDA !

I

Segueixo colpejant , - ai desesper !,  portes de marbre

amb  els ulls emboirats i els punys adolorits;

mentre l’ànima , en carn viva, se’m dessagna

i , en silenci, em tortura amb el dolor.

Maleida por ,

angoixa maleida,

maleida !

I la cova és un engany,

és un parany.

Enyoro tant el color de les flors

i aquella brisa suau, marinada, dels capvespres,

aquella que em feia estremir…

Enyoro tant l’emoció de la incertesa,

la il.lusió d’allò inesperat, tan esperat alhora.

Enyoro tant la descoberta de la mirada fonda,

del somriure regalat d’una cara sense nom.

Maleida indecisió,

covardia maleida,

maleida!

I miro al cel, es fa tard

i encara no sé si tinc forces per sortir.

Enyoro tant el risc de l’amor,

els banys compartits en aigües gelades,

els cims a tocar dels somnis…

Enyoro tant els llavis dolços,

les carícies amb dits tremolosos.

Maleida debilitat,

compassió maleida,

maleida!

II

Si ja no em queden llàgrimes,

no serà millor sortir?

Sí, sortiré. Despullat sortiré

i tornaré a passar fred.

Sí, m’arriscaré. A pèl m’arriscaré

i guanyaré de nou i dubtaré i perdré;

qui sap, potser fins i tot, tornaré a riure.

III

I el dia que deixi morir el meu cos

només demano que no em faci queixa el pensament.

“ La decepció no ha de néixer pas de l’errada,

sinó de la falta d’intenció”  joandemataro

Esperances de colors

Del desencís…

Amb peus desgastats camina aplanant viaranys

entre abocadors de vidres que fereixen enllà del dolor

                                   - miralls de miratges esberlats-

A la determinació.

La voluntat del viure amb mirada clara, dignament,

no permet detura i s’empassa la sang per refer-se

mentre el plor de la ràbia guareix les nafres de la dignitat.

De la renaixença a…

Saluda la llum per l’esquerda del cel en brotar un nou dia

travessant la frescor de la verge rosada que llepa les crostes

i en la màgia de la vida esclaten esperances de colors

                                       - arcs de Sant Martí en mons diminuts-

La il.lusió s’obre pas, floreix i es reencarna eternament

camí de la felicitat desitjada…

Somnis des de la finestra

                                                                                                                        

                                                                                                                         Com imaginar és de franc,

em demano una finestra !

Em demano la finestra del més llunyà dels estels

per poder contemplar, recolzat al seu ampit, fora del temps

la presó on vaig néixer  sense adonar-me’n, i sentir-me alliberat

doncs no renuncio a lavida, car encara lluito per ser comprès.

Em demano   la finestra del darrere de la Lluna

per somiar un nou Paradís que sacsegi els meus designis

i així gosi destapar els baguls plens de rampoines

amarades d’aire rancis que només que arrenquen basques.

Em demano la finestra dels teus ulls, per tancar-los

i  descobrir des de dins a qui estimo en realitat,

sense tels i sense pors ; sense jutges que no poden ser jutjats.

I sí, em demano, la finestra del teu cor

per obrir-la de bat a bat i esperar fins que noves brises

escampin  la gaudiosa música que el mou

i així, sense demanar permís,

                                                                      atrevida,  ens alegri la vida.

De l’aire és la vida, que s’obre pas en un esclat innocent que res no vol més que la felicitat nascuda en el si del compartir.

 

I.

És de l’aire la ploma que acarona les subtils brises

acompanyant el vol reial de l’au

que plana pel temps alentint l’espai

mentre escull la presa que serà esquinçada en vida.

És de l’aire la gota de pluja que el neteja

amb una transparència que arrenca admiració

mentre xopa les petites ànimes

bandejades d’un Paradís on regna la severitat.

I és de l’aire cada raig de llum que el fa invisible

destapant els estels de les nits solitàries

que encongeixen els cors mancats d’esperances

mentre els enamorats s’entreguen a les palpentes.

II.

           De l’aire és  cada sageta que el travessa en frec punyent

que cerca el cor de l’existència inútil

de la carn de canó nascuda per morir

ofegada en bassals de sang.

I de l’aire és l’alè que surt del cor

emboirant un mirall que no sap mentir

per disfressar un engany que a ningú no enreda

tot i que dóna conhort.

III.

És de l’aire cada explosió de veu que cerca un aplec

on el plant sigui escoltat amb franca mirada

des del silenci de les gotes de sal

que alliberen els sentiments en xocar amb el desencís.

I és de l’aire la mirada que obre la porta al món

a cada ser atrapat en les carns d’un cos

que s’entesta en esberlar en l’ànsia del temps

tota una vida viscuda en la incomprensió.

IV.

De l’aire som tu i jo quan l’abraçada ens uneix

i la mateixa brisa embolcalla el nostre goig

que vola eteri en un miratge incomplet

car la voluntat, que hem fet nostra, creu en llegendes.

V.

És de l’aire aquest poema que vol ser lliure

com l’angelet que ara mateix bufo

perquè faci giravoltes en la brisa capriciosa de l’existència

i trobi el seu destí.

DE VACANCES

ESTIC DE VACANCES A ALACANT
GRÀCIES PER VISITAR EL MEU  BLOG

A PARTIR DEL DIA QUINZE HI TORNO AMB NOUS POEMES I RELATS

US TROBO A FALTAR

PERDONEU SI NO US CONTESTO ELS COMENTARIS PERÒ LA FAMÍLIA EM RECLAMA
HO FARÉ QUAN TORNI NO HO DUBTEU

  UN PETONÀS BEN GRAN

JOAN

POEMA TRILÍNGÜE ( UN REGAL DE TRES PERSONES AMIGUES )

AUDIO EN FRANCÈS ( llegit per Joan B. )

POEMA EN FRANCÈS

SUR LA POINTE DES PIEDS

Sur la subtile défaite d'une étoile filante
J'ai cousu un ancien souhait,
Et à sa chute, avant la fin,
D'une main tendre, je l'ai saisie au vol...
Je l'ai cachée dans un baguier
Que de souhaits perdus,
Estompés près des sentiers,
Cachés dans un clignotement,
Que je n'ose plus haleter...
Mais celui-ci existera,
Car j'irai le chercher
Puisque je sais que les souhaits
Ne bougent pas d'eux-mêmes
Je suis las de souffrir
De marcher sur la pointe des pieds
Sur un fil de vie;
Et, en l'absence de mes pas,
Je soupçonne le silence de mon avenir.

AUDIO EN RUS ( Llegit per Liudmila )

POEMA EN RUS

На цыпочках

В тончайшем растворении падающей звезды

Я сплел давнейшее желанье

И пока падала она, не коснувшись еще земли

Рукой протянутой ее полет поймал я...

Теперь она упрятана в сокровищнице мной.

Столько желаний утерянных было,

Рассеяных вместе со стезями,

Что в один миг упрятались,

И не рискну уж сделать один вздох...

Но нынешнее осуществиться,

Так как за ним пойду я сам.

Сейчас я знаю, что желанья

Не двигаются сами по себе.

Я так устал страдать,

Что лишь на цыпочках хожу

По нити жизни;

И в отсутствии моих шагов

Предчувствую моего будущего молчание.