I em preguntes si t'estimo ?

I

M’ENAMORES

Perquè els meus ulls et busquen

i es fascinen amb la dansa de la flama,

quan, per fi, et troben.

Perquè ets la màgica foguera

on vull cremar les passions.

Perquè els teus llavis, que tant anhelo gustar,

són maduixa amb xocolata, són desig, són llimonada.

Són entrada i laberint

on  vull perdre el meu alè.

Perquè els meus somnis, que amb tu somio compartir,

et despullen i em sacsegen cada nit.

Perquè en ells t’encadeno al meu altar;

et llepo la pell de seda,

amb la meva llengua en flames

i et robo el sexe,

els orgasmes i el perfum.

II

T’ESTIMO

Perquè ets…

La Rosa, roja de saba,

ofrena de sang del Vell  Drac .

Estrella que al Sol enlluerna.

Calze  de l’últim sopar.

Cova on nien els gemecs.

Lluna dels meus dies

i Sol de les meves nits.

I em preguntes si t’estimo?

Si estimar,

és saber que no ets pas meva,

perquè tu no ets de ningú,

sí, t’estimo.

Si estimar,

 és saber que et mereixes més amor;

t’estimo, sí .

Espasmes de foc

Ressegueixo ,amb ulls tancats

i els  dits humits de desig,

l’abisme del teu cos bru

sabent que cauré en temptació.

Inspiro ben fort l’essència d’aquest moment

que embolcallo a la memòria amb el teu perfum

mentre sento el batec del teu ser travessant-me la pell.

Estiro la joia en espasmes de foc,

faig entrega del meu cos,

humil servent d’Hathor,

i en tu reneixo.

no pretenc... ( poema viu. Versió 2.0... )

I.

És en nit nues, com avui,

que m’atreu la claror

d’aquest univers esquitxat.

I em veig al balcó, hipnotitzat,

mussitant amb orgull, sense veu,

que ja he deixat de plorar.

I preparo la ballesta amb convicció,

doncs sé que els meus desitjos

esdevindran sagetes certeres.

II.

Sàpigues que no pretenc llunes ni estels

si em regales el reflexe daurat

que neix dels teus ulls confidents i gojosos.

Ni cobejo la perfecció irreal d’un amor de paper

ja que el veritable, aquell que cal gomboldar i fer créixer,

es mostra estimant  l’imperfet.

I no pretenc el tot de res

perquè és la mancança la que em mou.

III.

Sí, és a tu que et pretenc i no sóc príncep blau.

Caminem  nus  per la badia del teu cos

I fem de l’albada un edèn,

de cada carícia una senda

i d’un “ t’estimo” un calfred.

Ombres a l'ombra

I.                       I.    El que es veu…

A la penombra immers, arraulit,

agafant-se amb força els turmells.

Enfonsat el cap, dins seu,

com el nen que es tapa els ulls

per no ser vist.

II.                       II. El que ha dit…

- No trobo dins la fosca

medicina per l’angoixa

i m’atrapa el pànic

a una capriciosa existència

encallada en l’atemporal eternitat

d’una buidor infinita.

I la consciència, despietada,

m’esquinça l’ànima.

III.                      III. El que pensa…

Ombra sóc de la meva ombra

i en mi la llum s’apaga.

A la foscor em perdo, amb crit ofegat,

enyorant un raig límpid de resurrecció

que dibuixi nous horitzons.

Sóc esperit en la dansa del ble,

fum negre dels inferns

que fou condemnat, pels segles dels segles,

a viure enllà de  l’eclipsi.

A l’ombra de les ombres resto doncs,

res  del no-res sóc.

IV.                    IV.      …

I la nit s’escola en silenci per la porta del darrere

i tapant-li els ulls , en un joc macabre,

li fa perbocar les pors

i surt de la tomba.

Egoistament

EGOISTAMENT

Colliré les essències pures

dels colors madurs

de les fulles de tardor.

Plegaré de les flors

ses auròles perfumades,

que escampen aromes

amb el subtil llambrec

d’una tendra carícia

que anhela impregnar

d’elixirs els humans sentiments…

Vetllaré els calzes de mel

que ensucren els camps

i estenen la vida

d’immortals llavors…

Guardaré per sempre

cada gest teu,

cada càlida mirada,

cada amoreta que em da caliu…

I de tot plegat faré bàlsam de mots.

I forjaré el més bell poema,

ple de colors i de vida,

ple d’amor i d’escalfor,

ple de tu…

Egoistament, només per mi.

El Gran Sallent

EL GRAN SALLENT

El so moll d’un gran sallent

xapotejant al terra inundat

composava notes d’enèrgica melodia.

Una bella cançó

travessava els boscos,vivament,

muntant sobre les fresques brises,

sortejant hàbilment cada arbrell

que en sentir el frec fugisser

s’estremia fent tremolar ses fulles

entre danses sensuals.

A la descoberta, una parella d’enamorats…

Enamorats d’un de l’altre,

de la vida i la natura,

dels camins d’anar i tornar…

Enamorats dels colors i els moviments,

caminant entre somriures i mirades;

confidents, silenciosament,

deixaven impregnar els seus sentits

de tanta joia acumulada.

Sense adonar-se,

s’obrí als seus ulls

la porta a un nou paradís,

on l’aigua queia regalada

de les més altes cingleres…

Espectacle majestuós.

Es despullaren entre deshinibides rialles  

i abraçats ,estretament amb la natura,

sols en aquell món que feren seu

s’estimaren dins el sallent

com mai abans ho havien fet,

amb salvatgia…

El violinista ( Dedicat al meu germà Cinto,un amant de la música)

En el màgic espai d’un instant

de volguda solitud,

cerca l’enyorat silenci

on sent la veu de l’aurèola

que invocava cortesia

per guarir velles ferides.

En un munt de l’escullera

seuen ben arrapats

violinista i violí.

La lluna plena els enfoca,

les estrelles ja bateguen

I comença a voleiar

una dolça melodia.

Xiuxiuejos de secrets

que mai seran revelats.

El cor florejant al mar,

plàcidament ensonyat…

El violí amoixa el silenci

enmig de tanta quietud.