LA MANTIS . Un relat de novel.la negra. El més llarg que he escrit fins ara...

LA  MANTIS

L’aigua argilosa llisca per la seva pell bruna formant petites torrenteres que recorren les seves corbes. Després d’una meravellosa erupció  de plaer, que li ha tallat la respiració i li ha  encès les galtes, necessita retornar a la freda normalitat. Mentre es frega el cos, cantusseja inconscientment… “ Maria naná nananána ..”, una cançó de Pasión Vega que li porta vells records.

Ell segueix al llit, els seus cabells llisos dispersats anàrquicament li cobreixen gran part dels ulls però no poden amagar la blavor apagada d’una mirada absent. El seu cos nu descansa en una estranya posició sobre el llençol mullat . Al coll hi té un gran trau per on encara vessa un fil de sang; la jugular i la caròtida que portaven vida al seu pensament han estat seccionades. El cor, ja aturat, entossudit en bombejar, no havia fet més que esquitxar les parets de la cambra. Sobre el capçal del llit algú ha escrit unes lletres amb sang. Tot plegat és un malson, un quadre macabre.

………………..

És el quart crim , amb la mateixa empremta,  és evident que un assassí múltiple campa perillosament per la comarca  . Porta el cas l’inspector Vidal, de criminalística. Ara pren declaració a un dels testimonis.

- Ella era alta i ben proporcionada, amb ulls clars,  els cabells llargs i negres i portava un vestit vermell ben cenyit que li marcava... Estava boníssima , vaja ! - En Dídac, que fa el torn de nit a la pensió, amb les parpelles mig vençudes per la son , descriu així  la noia que s’ha allotjat durant nit a l’habitació 11 .

L’agent Marc, de la científica, que fa una bona estona que  examina l’escenari del crim, està introduint uns pèls negres dins una bossa que enviarà al laboratori. Mentrestant, la metgessa  forense  examina el cos de la victima; es tracta d’un home de mitjana edat, col.locat al llit com si estigués dormint. El cobrellit li embolcalla el cos deixant només al descobert el cap. Té els ulls tancats, tanmateix la seva pell cèria, freda i blanquinosa, delata la presència de la mort. Les parets, que sempre havien estat blanques, ara són plenes de nebuloses vermelles i sobre el capçal del llit la paraula “ MANTIS” regalima , com a les millors pel.lícules de terror.

………………..

 La família Ferrer viu de lloguer a una antiga casa d’estiueig situada en un barri residencial, aixecat als anys quaranta sobre un turonet, proper al nucli antic de Teià; des d’allà hi ha unes belles vistes de la mar Mediterrània i de les muntanyes litorals que abracen el poble.Un dels molts privilegis dels pobles maresmencs, mar i muntanya a tocar.

La mare, com cada matí,  desperta  la seva filla amb la seva dolça veu : “ Bon dia , vida meva. Has dormit bé avui? “ . Com li passa sovint,la petita ha mullat el llit però no rep cap retret de la seva mare. La petita Marta acaba de fer els cinc anyets, no té germans.  És una nena rosseta amb uns gran ulls negres que, estranyament,  arrosseguen  una mirada trista.“Vinga amor meu ,anem a fer una dutxadeta que fem tard !”.

Camí de l’escola, la mare condueix absorta i li venen al cap punxades en recordar l’infern que ha viscut la passada nit. Ha estat la primera vegada que el seu marit li aixeca la mà tot i que no ha arribat a pegar-la. Ara, mira afligida a la seva filla pel retrovisor, mentre una llàgrima s’amaga silenciosa per la galta , volent  silenciar la por i la vergonya.

El pare de la petita Marta fa uns mesos que es mostra apàtic i deprimit,  la  crisi que s’ha estès a tots els sectors , per culpa de la cobdícia ,  li ha tret sense pietat tot el que havia construït fins aleshores. Ara, ha tornat a una antiga afició que semblava tenir oblidada, la beguda. Els retrets de la seva dona, acusant-lo d’immadur i d’egoista, li retrunyen al cap . Quan arriba a casa i veu l’enuig de la seva dona, es descontrola i munta en còlera,  i és llavors que comencen els crits , els insults i les sacsejades . La dona ja és conscient que ell sempre ha tingut un caràcter un xic violent però mai abans havia patit per la seva integritat física.

………………..

La temperatura als pobles de la comarca més propers a muntanya és ben bé dos o tres graus més baixa que als que estan arran de mar i això sempre és d’agraïr a les xafogoses nits d’estiu maresmenques. Asseguda a la terrassa de casa seva, la Júlia assaboreix un Bourbon,  mentre  decideix on  anar avui de cacera.

S’acosta l’hora de marxar, es vesteix i s’acaba de pintar els llavis per fer-los més desitjables .“ Ets tan bonica !- li diu sempre la mare “. Amb el tou dels dits, es toca suaument el petit tatuatge que duu a l’espatlla des dels divuit anys ; la seva preciosa Mantis, un animal que sempre li ha fascinat per la jerarquia de la femella, capaç fins i tot de cruspir-se el mascle després de l’aparellament.

Ja entrada la nit, l’ambient al bar musical de moda a Mataró arriba al seu punt més àlgid . Hi ha tanta gent que es fa difícil moure’s pel local; la música i els efectes de llum et fan sentir com un personatge dins els fotogrames d’una pel.lícula muda. Tot això barrejat  amb l’alcohol porten a la massa a un estat generalitzat de catàrsi. La Júlia seu a un dels tamborets de la barra, on semblen haver aparcat en bateria les ànimes solitàries de la nit que s’hauran de conformar amb la companyia de la noia de la barra que per molts serà la nova protagonista a les properes fantasies eròtiques.

Ella ja ha localitzat l’home que li farà arribar a l’orgasme aquesta nit. Després d’un flirteig amb mirades insinuants es deixa convidar a una copa per acompanyar la conversa. Ell es diu Toni, té trenta-dos anys i està celebrant el comiat de solter d’un amic. “ És perfecte”- pensa la Júlia.

La presa ha caigut al parany, només manca portar-lo a un lloc solitari on poder acabar la feina. Finalment el convenç per agafar un taxi, està massa begut per conduir. El cau que la Júlia té escollit per aquesta nit no és gaire lluny, per autopista arribaran en quinze minuts; es tracta d’una petita pensió situada a l’entrada d’un poblet proper.

 ····

El sol ja fa estona que ha caigut rere les siluetes difuminades de les mutanyes més llunyanes però l’escalf de la seva abraçada segueix sent insuportable. La petita Marta és al seu llitet, la porta de l’habitació és entreoberta i  sent aquells crits que venen del menjador , que massa sovint la desvetllen .

La mare plora, se senten cops d’objectes que cauen a terra, corredisses,  portes que es tanquen violentament… La Marteta s’aixeca,  sense fer soroll,  i camina espantada pel passadís, per una escletxa de la porta veu com el pare li alça la mà  a  la mare . Els crits de la mare es tornen precs però el pare no escolta i , en pocs segons, es desferma la tempesta. La petita s’eixuga les llàgrimes i quan torna a mirar veu que la mare té clavat un objecte al coll i sagna tant per la boca que se li ofeguen els crits. El pare panteixa, té les mans vermelles i la mirada tacada. No s’adona que la seva filla és darrere la porta, immòbil; els camals del pijama li regalimen.  L’horror li eixuga el plor; el rellotge, per ella, s’ha aturat per sempre .

···

En Toni ,  comença a ser una mica més conscient  del que fa, és al llit amb aquella noia de la discoteca, que gemega de plaer. Ell, amb llengua experta li llepa els pits i baixa lliscant per la pell sedosa fins arribar a l’escalf del  sexe. Ella obre les cames i nota com lentament la penetra. El plaer es va tornant gairebé incontrolable, el zenit és a tocar… És llavors que ella l’agafa pel bescoll i l’apropa al seus pits mentre amb l’altra mà li travessa tot el coll  amb el ganivet . La sang li inunda la gola i esquitxa les parets, en Toni no té temps d’entendre què ha passat, perd la vida en pocs segons i cau mort sobre el seu propi botxí. Ella,  resta immòbil ;  i  , mentre saboreja l’escalfor d’aquell líquid vermell que es va buidant sobre el seu cos,  arriba a l’orgasme…

….

Una llàgrima de Sant Llorenç cau del cel, inadvertida, quan la Júlia aparca el seu cotxe davant de casa seva.El mirall del bany li torna una mirada orgullosa , estira de  la perruca i veu com apareixen els cabells rossos de la petita Marta, després es treu les lents de contacte , que li han camuflat la mirada durant la cacera, i es refresca la cara. Seu al tocador de la seva habitació, es posa les ulleres, obre lentament el calaixet i mira amb enyorança la foto: “ …una nena de mirada trista agafada de la mà de la seva mare; de fons la façana d’una antiga mansió .“

La Júlia i la petita Marta fins ara han conviscut a la mateixa ment però comença a haver desavinences entre  l’una i l’altra;  la Júlia, que és molt més forta, és qui porta la iniciativa: ” M’és igual el que diguis, no permetré que cap home et torni a fer mal mai més, Marta ! “.  

….

 A la nit, des del turó, on hi ha les ruïnes del Castell de Burriac, es respira el misteri que la mar , difuminada, regala.  En Blai és allà, assegut entre les pedres centenàries, com feia sovint a l’adolescència . Ara està passant una mala temporada amb la dona, avui s’han discutit de nou per gelosia , i ell ha marxat de casa, ha agafat el cotxe i ha conduit fins el turó.La nit és clara i sota el bell mantell d’estels ha pogut inspirar la pau que necessitava. ” Té raó la Núria, ha de confiar en ella, la seva gelosia no té cap fonament… “. Mentre pensa això ploren, alhora, els seus ulls i el cel .

És tard quan aparca el cotxe  davant de casa, apaga els llums i el motor, però abans de pujar al pis decideix fumar-se l’última cigarreta. És llavors quan veu en la penombra aquella noia que duu un vestit cenyit , de color vermell sembla. Se la mira perquè és molt atractiva ; el que li queda gravat, però,  és el número de la matrícula del cotxe que s’acaba d’ il.luminar :  2481-CCC, la data del seu naixement. Casualitats de la vida!

……

Finalment en Blai ha fet les paus amb la seva dona i han signat fent l’amor amb passió demostrant-se així que estan disposats a lluitar l’un per l’altra,  s’estimen. Es lleva content, sent que s’ha tret un bon pes de sobre demanant perdó; es dutxa i surt a comprar uns croissants a la forneria del davant ; a la Núria, que encara dorm, li encanten.

Un cop al carrer la curiositat el porta fins la pensió on encara hi ha les restes del que ha estat de matinada un cordó policial.  Un  grupet bastant nombrós  de veïns del barri  es van passant la notícia, els uns als altres: ” Que diuen que han tret un mort de la pensió…”, “ sí, es veu que era un jove…”, “ a la noia que anava amb ell no la troben… “, “ que malament que estem, senyor… on anirem a parar… “.

En Dídac i en Blai són amics del poble de tota la vida, quan el veu en mig d’aquest galliner se li acosta , mentre amb un lleu gest d’espatlles li pregunta què ha passat. En Dídac li’n fa cinc cèntims  :  “ per mi que aquella noia del vestit vermell se l’ha carregat perquè … “.

En sentir aquestes últimes paraules al Blai li ve al cap la noia que ha vist la passada nit  pujant al cotxe amb matrícula del seu aniversari - CCC, per casualitat o no… El fet és que se’n va corrents cap a casa seva deixant al Dídac amb la meitat de la frase a la boca i amb cara de “ què passa Blai? “.

…………….

Parat, esperant que el semàfor canvii al verd, en Blai intenta recordar més detalls de la noia que va veure la nit passada,  mentre es dirigeix cap a la comissaria dels Mossos. Encara absort , posa primera de forma automàtica i li dóna cop de gas a la seva  Yamaha X-Max 125.  Malauradament, no s’adona que un turisme que s’incorpora per la N-II, un dels punts negres de la xarxa viària catalana, ha accelerat per evitar el seu semàfor, més en vermell que ambre, i envesteix la seva moto violentament.

….

En Blai segueix a l’ UCI de  l’Hospital de Mataró, en estat de coma des del dia que va patir l’accident a la N-II. La Núria, la seva dona, no perd l’esperança tot i que els metges diuen que difícilment despertarà…

Una mica més a munt de l’Hospital, les pinedes sobreviuen tot i les torres que han anat brotant com males herbes pels turons. En una d’elles hi viu en Pep, Inspector Josep Vidal quan està de servei. Ara mateix seu al porxo de casa seva, com fa sovint quan el sol s’acomiada.

Ja fa temps que no dorm gaire bé i sovint està de mal humor. El seu cap no para de donar voltes al maleït cas de l’Assassina del vestit vermell, com el va batejar la premsa, ja fa més de mig any. Mentre perd la seva mirada més enllà dels límits del jardí,  al seu roser preferit, que dóna les roses vermelles més boniques que ha vist mai, una mantis resta estàtica, camuflada entre el verd, i observa pacientment una vespa que vola a prop. Amb un hàbil moviment desplega les fortes potes del davant i caça l’innocent insecte al vol, en pocs segons li xucla les entranyes sense pietat, sense esperar que mori.

……………….

La Júlia ja sap on  anar avui de cacera. S’acosta l’hora de marxar, es vesteix i davant el mirall i s’acaba de repassar els llavis per fer-los més desitjables .“ Ets tan bonica !- li diu sempre la mare “. Amb el tou dels dits, es toca suaument el petit tatuatge que duu a l’espatlla des dels divuit anys ; la seva preciosa Mantis…

joan abellaneda i fernández © 2012

Toca't tu, amor ... ( RELAT, PROSA POÈTICA )

Toca't tu amor...

Una suau brisa deixa el seu alè prop les cortines que es mouen  dibuixant ones en una dansa sensual, mentre la llum del vespre , un xic afeblida, entra a la cambra a través de les finestres aclucades.

Els seus cossos nus són a tocar,

res no amaguen;

sobre els llençols es desitgen

mentre inventen jocs.

És tan masculí- pensa ella mentre mira la seva nuesa i li acaricia el cap pentinant amb els dits els seus gruixuts cabells, lleugerament arrissats i negres com la nit.

Quan el va conèixer es va enamorar a primera vista de les seves faccions marcades, la seva mirada profunda i serena i els llavis amples que sovint dibuixen un somriure amable …  Ara, els seus ulls viatgen pel seu cos: el seu pit i el seu abdomen on es perfilen uns músculs  marcats, sense excedir-se, la seva cintura perfecta des d’on neixen uns glutis rodons i forts, com pocs homes tenen. Els seus peus grans i les seves cames fortes, com els seus braços que li donen tanta seguretat quan l’abracen  amb les seves mans grans i curtides. Tot ell ,es un regal.

- Toca’t tu amor, fes enlairar els estels - diu ella, mentre comença a dirigir les mans al seu propi sexe.

I ell, tot i que se sent una mica estrany perquè pensa que està traint la pròpia intimitat, endreça  el seu penis, traspassant límits, i lentament fa lliscar la pell del cap a l’arrel, vàries vegades, esperant que creixi. Els ulls tornen a mirar-se amb un somriure còmplice i es parlen:

- Més, no paris, amor, serà el nostre secrret- es diuen l’un a l’altra.  Els dits juguen amb els llavis esperant les primeres onades i un petit munt brilla  a l’albada…

Els llargs cabells rossos i suaus li cobreixen el bescoll i les espatlles brunes i rodones. És tan bonica- pensa, mentre li resegueix amb els dits els seus llavis rosats i molsuts i admira els seus grans ulls verds, d’on sempre surt una mirada brillant i  plena de vida.

Sempre li havia dit, des del primer dia s’havia enamorat dels seus pits, proporcionats al seu cos, tous i alhora enlairats, amb uns mugrons vermellosos i bonics que apunten al cel. I ara els mira, com també mira calmadament la seva panxa suau, on sovint es recolza cercant consol, les seves caderes amples, d’on neixen unes cames llargues i brillants, els seus peus perfectes. Mentre nota com li acaricia l’esquena amb les seves fines mans, pensa que tota ella és un tros de cel.

Els dos cossos nus són a tocar,

mentre s’exciten;

sobre els llençols, res no amaguen.

I augmenten els ritmes de les seves dances alhora, i s’escolten i s’esperen… Fan de tot plegat un joc deliciós que no volen acabar. De dalt a baix, de fora endins… i les mirades es tornen picardioses.

- M’agrada amor, segueix, seguim. I mentre una mà torna al seu sexe, amb l’altra es busca els mugrons i els ressegueix pessigant-los suaument mentre es mossega els llavis.

Les respiracions s’acceleren, la sang s’acumula, els sentits vibren… Els seus dits molls dibuixen el contorn del clítoris una vegada i una altra, viatgen per les escletxes i s’endinsen dins la cova mig inundada.

- No puc més amor… els ulls busquen complicitat i comprensió, i els dos assenteixen, s’acosta el moment. Les respiracions es tornen més fortes i a l’aire s’enllacen els gemecs.

Mentre el seu cos sencer es contorsiona, apreta les cuixes per sentir millor la mà atrapada que li cubreix el sexe. Dos dels seus dits són a dins, molt endins, i es belluguen lliscant entre parets molles.

Ell ho sap que els seu sexe, com un volcà ara, està a punt d’esclatar i aviat no podrà controlar-lo… De dalt a baix, de fora endins, endins… El ritme s’accelera i es torna frenètic. De dins a fora, a fora…de baix a dalt, a dalt… I de sobte tot s’esdevé: corren les aigües i baixen riuades, llamps, espurnes, xàfecs i esquitxos… I tot queda moll enmig del foc.

- Crida amor, no callis ara… Sí ! I entre respiracions entretallades escriuen orgasmes en pàgines blanques, mentre les mirades es troben de nou i es somriuen agraïdes.

Sobre els llençols, res no amaguen.

I els dos cossos nus, per fi es toquen…

Es fan un petó suau als llavis. Ella recolza el seu cap sobre el pit mentre li acaricia la panxa al voltant del melic viatjant fins el penis que descansa ,després de l’esforç, sobre un coixí de cabells. Ell, li acaricia els pits resseguint molt suaument el contorn dels mugrons relaxats ja, i baixa fins la seva panxa acabant just al límit del seu sexe, gairebé sense tocar-lo.

I  s’abracen esperant l’arribada del son, i satisfets, amb ulls tancats i en silenci s’estimen  més encara.

Dues ànimes nues són a tocar,

res no amaguen;

sobre els llençols es desitgen

i , mentre els cossos dormen, es somien.

Il.lustració : " Home i dona nus " de José Gutiérrez Solana

A l'escorça de l'albada

D’un temps encà  percebia que hi havia furtives mirades que insinuaven quelcom més que amistat. Ella estava enamorada feia molt de temps.  Però no, no era possible… Es coneixien de tota  la vida i mai no se li havia passat pel cap que un somni es fes realitat.

L’Anicka tenia aquells trets físics que la feien diferent i especial. Els pares eren emigrants txecs que van arribar a finals del 67 , fugint de les revoltes contra el règim comunista, poc abans de la Primavera de Praga. Llavors ella tenia  tres anyets. Però d’allò feia molt;  ara a Catalunya  s’acabava d’aprovar l’Estatut d’Autonomia i tot just s’encetava la democràcia.  Era molt tímida però les amigues de l’institut l’animaven a sortir amb el grup; especialment a l’estiu, aprofitant les Festes Majors dels pobles, quan les nits s’afeblien i podien assaborir la seva màgia.

Aquell Sant Joan acabaren la revetlla banyant-se a la platja. Al primer badall de sol, ella  es despertà al  costat d’aquell cos nu que tant desitjava; no hi havia ningú més… Sense pensar-ho, oblidant la seva timidesa, li va dibuixar els llavis amb el tou dels dits i , suaument, els va humitejar amb els seus . En obrir els ulls, la Marta no va fer cap gest de rebuig, ans al contrari li va regalar el més bell dels somriures .

S’entregaren les dues en cos i ànima ; i ,dins un núvol ensucrat, compartiren l’amor per primera vegada.

El temps havia passat; feia  anys que vivien juntes i havien adoptat dues criatures. Sovint, després de donar-se plaer i proclamar en veu alta el seu amor, l’Anicka recordava  aquell primer dia a la platja, orgullosa d’haver tingut el valor de deixar gravats els seus noms, amb aquell  primer petó,  a l’escorça de l’albada.

L'home que cantava als ocells

N.A.- Basat en una persona real del bloc del davant de casa.

 

Cada matí, a les nou del matí, amb puntualitat anglesa ( – on time! , com diuen ells ) se sent el seu cant, el mateix cant suau i alhora trencat, gairebé és un plany, mentre va netejant les gàbies que té penjades al balcó, sempre en el mateix ordre: de dalt a baix i d’esquerre a dreta; seguint la mateixa rutina: despenja una gàbia, la col.loca amb cura a la taula trotinada que hi ha sota l’ampit de la finestra, li canvia el paper de diari de la base, bufa les menjadores i les reomple amb escaiola; i,  per últim, canvia l’aigua dels abeuradors.

Els ocells no piulen, ara és l’home qui canta i ells escolten admirats com aquell pobre ser que hi ha rere les reixes plora per dins; amb el seu instint ho capten ben clar, és el lament d’un home empresonat, engarjolat per la vida, per la rutina, pel passat, per l’apatia del present.

Quan acaba la feina, l’home seu a la tumbona vella i castigada pel temps que té al costat de les gàbies, ara netes, a l’ombra dels edificis que l’engàbien . Estira les cames, s’encaixa els dits de les mans a tocar de la boca, com si estigués pregant, qui sap potser en el fons ho fa, i tanca els ulls. A l’instant, els ocells comencen el seu cant com volent alleugerir el patiment d’aquell home, un home buit , que ara abstret es transforma en ocell i somia que pot volar i , durant uns segons, se sent lliure, viu.

Per un instant, tot torna a tenir sentit, si pogués no  obriria els ulls mai més; tanmateix, els crits que venen del menjador de casa, on es barallen cada dia la seva filla i la dona, el desperten, i els seus somnis , com cada dia, s’esberlen de nou.

El final no té relat versió bloc a petició de sa lluna

  N.A.- com sé que alguns/es de vosaltres no podeu llegir el meu relat a través del mòbil-tablet, i a petició de la benvolguda " sa lluna" aquí teniu el relat... gràcies pel vostre interès !

 

El final no té relat.

N.A- Potser no tots els relats han de tenir per força “un final”...

     En Nick es despertà sobtadament, entre llençols rebregats i xops de suor. Feia nits que tenia malsons i durant el dia no se’ls podia treure del cap. El cor li bategava accelerat i gairebé encara podia veure la sang que es vessava en aquell infern de somnis. Va mirar el despertador, era aviat per ser dissabte però es va llevar, necessitava una dutxa d’aquelles llargues que li arrossegava les angoixes pell avall, fins el desguàs.
     Tenia un nus a l’estómac que li treia la gana feia dies... Es va fer un cafè ben llarg, després va seure a la taula de la cuina i amb el braç lliure va apartar la brossa que s’hi acumulava fent espai per poder deixar la tassa de cafè, massa calenta encara. Entre un glop i altre el cap no li parava de rumiar, sabia que havia d’acabar amb aquell neguit que sentia des que la Jane li va dir que se n’anava a viure amb en Peter.
     Recordava quan els tres anaven junts a l’institut, amb la resta de la colla. En Peter era el seu millor amic, un estudiant brillant. En Nick en canvi no destacava gaire, com gairebé en tot a la vida; això sí, quan es tractava de lligar amb les noies tenia un punt d’espontaneïtat i de simpatia que les atreia.
     Acabat l’institut cadascú va escollir el seu propi camí en els estudis però van continuar sortint junts els caps de setmana. Al cap d’uns anys en Peter s’havia convertit en informàtic i ocupava un lloc important dins l’empresa Google, a Silicon Valley. La Jane, com el seu pare, va acabar la carrera de Medicina i treballava al Medical Center de Mission Bay. Ell, en canvi, necessitava més acció i finalment va estudiar a l’Acadèmia de Policia, especialitzant-se en explosius.
     Una vegada integrats al món professional de manera estable i amb uns bons sous, la Jane i en Nick decidiren anar a viure junts a un apartament situat al barri de Nob Hill. Van conviure durant cinc anys, s’estimaven i intentaven aprofitar al màxim els pocs moments que passaven junts... Els dos s’adonaven que els horaris i les guàrdies que tenien no ajudaven gaire a mantenir una relació gaire “normal” de parella.
     Feia un any que les coses no anaven bé. La Jane estava poc comunicativa, no tenia ganes de sortir, la relació es refredava mica en mica... Fins que arribà aquell maleït dia en què la Jane li digué que es volia separar, que allò no anava enlloc i que se n’anava a casa d’en Peter. Això últim, especialment, va fer que li caigués l’ànima als peus, el cor li va esclatar en mil bocins i va quedar profundament ferit en l’amor propi. Se sentia traït, enganyat i defraudat per dues de les persones més importants de la seva vida.

     Un últim glop de cafè, pres inconscientment, el va retornar al present. Feia dies que li voltava pel cap una idea i va prendre per fi una decisió... Aquella ofensa no quedaria així.
     Es va posar dret, va baixar amb determinació al soterrani, on tenia el seu petit racó de pràctiques, va remenar per totes les capses i calaixos fins a recopilar tot el que necessitava. En poc menys d’una hora havia muntat aquell artefacte explosiu, aniria perfecte.
     Va pujar al menjador i va fer una trucada a l’empresa de paqueteria exprés. Mentre esperava l’arribada del repartidor va posar l’artefacte dins una capsa, la va embalar i precintar amb molta cura i va enganxar unes etiquetes fetes a l’ordinador.
     Van picar al timbre de la porta, en obrir es trobà un noi alt i fornit, vestit amb uniforme i amb cara d’anar molt atrafegat. El Nick li va pagar totes les despeses del servei i a part li va donar una propina de cinquanta dollars mentre li deia que anés amb molta cura amb el paquet perquè a dins hi havia unes peces de ceràmica molt delicades i que era imprescindible que l’entrega es fes aquella mateixa tarda. El noi va assentir, agraït per tan generosa propina i va agafar la capsa com si fos un tresor dels faraons. En Nick va quedar tranquil, sabia que el noi seguiria les instruccions que li havia donat.
     Ara calia passar a la segona part del seu pla, així que va anar al dormitori, es va vestir amb roba elegant, va ficar quatre coses a una maleta de mà i va sortir als carrers de San Francisco. Era un dia gris, molt gris.

     En Nick es dirigí al banc per retirar els pocs diners que li quedaven. Després, caminant capcot, es va endinsar cap el centre de la ciutat en direcció a l’Hotel Nikko; un dels hotels més luxosos i alts de la ciutat, gairebé gratava el cel.
     En arribar, va anar a Recepció i va demanar l’habitació més alta i més cara que tinguessin. Seguidament pujà amb l’ascensor fins l’última planta. Va entrar a l’habitació, ni tan sols se la va mirar, va anar directe al dormitori, es va despullar i es va cobrir amb una tovallola de bany; amb compte que no el veiés ningú pel passadís, va anar a cercar la porta de serveis que el deixés accedir al terrat de l’edifici.
     Va caminar fins la cornisa, allí va inspirar ben fort, va deixar la tovallola a terra i hi pujà. Ho tenia tot ben calculat. Primer cridaria ben fort: “Sóc lliure!!” i després es deixaria englotir pel buit.
     Però obrí els ulls i veié que el cel, ennuvolat fins aleshores, s’esquerdava deixant passar potents raigs de sol que l’enlluernaren. Baixà de la cornisa un xic desconcertat per aquell inoportú imprevist que li havia desmuntat els càlculs tan fredament estudiats.

     En sentir el timbre, la Jane va mirar per l’espiell i veié un noi de l’empresa FMS amb un paquet a les mans. Obrí la porta i el noi li va entregar el paquet dient-li que anés amb compte perquè el contingut era molt fràgil; després de signar el justificant de recepció, tancà la porta i portà la capsa fins el menjador. En Peter estava a la taula treballant amb l’ordinador.
     –Què és aquest paquet, Jane? –preguntà amb curiositat.
     –És un obsequi del banc, cada any ens envien algun detallet. El pots obrir si us plau, vaig un moment a veure com està el menjar del forn. Vigila, que m’han dit que era molt fràgil!
     En Peter agafà unes tisores i resseguí per sota el contorn de la tapa de la capsa. La Jane tornava de la cuina quan el Peter l’obria... Desconcertat, va sentir un “clic” i va veure un estrany artefacte amb un temporitzador que marcava un compte enrere: ..8,7,6,5... Instintivament, en Peter va cridar “A terra Jane!” i es va llançar a sobre d’ella; van caure els dos darrere el sofà, en Peter la va abraçar fortament per darrere per protegir-la...

     El Nick va repensar-se la situació. Tornaria a pujar al relleix, amb compte, es posaria d’esquena al sol, tornaria a cridar a la llibertat assolida i es deixaria caure. Inspirà ben fort i decidit, però en obrir els ulls va veure davant seu l’immens oceà blau, i un parell d’ocells planant amb l’aire, i després batent les ales.Plens de vida i llibertat.
     Novament baixà, però aquest cop es va tornar a tapar amb la tovallola i va tornar a l'habitació. Plorava en entrar-hi, però en un racó dels ulls, una espurna d’esperança s’albirava. Després d’uns minuts d’incertesa,  es va alçar del llit amb determinació. Mentre es vestia li va sonar el mòbil, era en Peter cridant com un boig " malparit, no ha tingut cap gràcia aquesta broma del paquet " ; la Jane ,amb cara d'astorament, tenia la capsa a la mà. Poc abans, quan el compte enrere havia arribat a zero, va explotar un petit detonador deixant anar a l'aire confetti de coloraines.

Amb un somriure als llavis  agafà el mòbil i marcà el número de la Kate, una bona companya de feina, separada feia poc, amb la qual tenia molt bona relació. Qui sap, potser aquells ocells...

Una trempera fora de control

Tinc disset anys, tres germanes i un inusual problema que he hagut de soportar en silenci per culpa del meu malaltís caràcter introvertit. Descartant ja d’entrada explicar-ho a uns pares que mai s’han preocupat massa per mi, la veritat; i essent un problema massa delicat per poder tractar amb les meves germanes, només em quedava l’alternativa de desfogar-me amb un bon amic, llàstima que no en tingui cap. 

Us explico doncs i així  em descarrego una mica. Al principi eren episodis curts i passatgers; la primera vegada va ser en plena classe de mates quan, de sobte, va desaparèixer el sostre i van caure a plom,i alhora, les quatre parets de l’aula. Mentre el meus ulls creixien, adquirint el tamany de dues taronges, el meu astorament augmentava en veure que on abans hi havia una pissarra ara es veia una immensa mar blava en calma; i la professora, que ara estava en topless es posava protecció solar acariciant, provocativament, els mugrons dels seus pits perfectes. Després de tancar els ulls fortament alhora que sacsejava el cap, tot va tornar a la normalitat i vaig deixar anar una aspiració sorollosa per airejar la xafogor que m’havia posseït.

A partir d’aquell dia em van passar experiències molt similars (  només canviava el paisatge de fons) a l’ascensor amb la veïna imponent del 2n 2ª, amb la mare del meu millor amic , amb la mosso d’esquadra mentre em posava una multa, amb la infermera que em va treure sang… i una tan llarga llista, que més val que pari. El més preocupant però no era l’escena en sí mateixa, sinó la dolorosa erecció que em provocava, i dic dolorosa perquè podia durar més d’una hora,  a part dels problemes que tenia per poder dissimular-la , fins que vaig descobrir que la fera només s’amansava a base d’exercici manual.

No sé si us he dit que la meva angoixa era creixent,  mai millor dit,  i és que el tema es complicava més cada dia que passava, es pot dir que gairebé vivia en una trempera contínua i no us podeu ni imaginar la quantitat de malentesos i embolics que em provocava. Us n ‘explico un dels més sonats… Estava jo a la llitera quan la metgessa d’urgències em va demanar que em despullés per fer una exploració de la zona afectada, tot apuntava a un atac d’apendicitis aguda… No sóc creient, però vaig donar les gràcies a Déu quan la doctora va demanar a la meva mare que esperés fora al precís moment que jo començava a notar que el meu membre creixia en veure els pits de la doctora tremolant davant meu com dues porcions enormes de gelea  amb una cirereta al capdamunt i per acabar-ho d’adobar entraven per la porta dues infermeres. En fi, em vaig haver de rendir al destí, sabent que no podia fer res per evitar la meva erecció davant la mirada de les tres dones que hi havia amb mi i que evidenciaven una admiració poc dissimulada, i no és per bravejar però sempre he tingut fama de tenir una bona tranca. El fet és que l’escena era la que era i jo instintivament vaig intentar deixar anar una disculpa però la metgessa va reaccionar abans que jo i em va demanar que m’estirés i,  amb una ganyota de sorna als llavis, em va tapar les parts amb un petit llençol blanc, pensant que així quedaria tot solucionat. Però, ja sabeu, novament una habitació tancada es va transformar en un paisatge paradisíac on les infermeres s’acaronaven els pits l’una a l’altra i la doctora es descordava la bata blanca amb lascívia… Amb tot allò la meva verga va tenir un rampell i d’una sacsejada es va desprendre del llençolet que la cobria quedant a l’aire lliure, de nou, i movent-se com un pèndol d’aquests que fan servir els músics per seguir el compàs. La sacsejada em va tornar al món real i la doctora, que estava palpant la zona de l’apèndix, no va tenir més remei que aguantar-me-la com si estigués agafant el fre de mà del cotxe. No recordo res més ja que vaig perdre el coneixement entre els nervis i l’inaguantable dolor del meu intestí afegit al del meu penis , lluent i vermell, que estava a punt d’esclatar.

Em vaig despertar a l’habitació , l’endemà al matí, després d’haver estat operat d’urgències. Sembla ser que la “ llegenda” de la meva erecció havia corregut com la pólvora arribant a totes les plantes de l’Hospital de Mataró, per això el trànsit al passadís era inusual, les infermeres passaven com si fos una jura de bandera mirant cap al meu llit i caminant a pas ferm conduint un carret, per la qual cosa va haver més d’un accident; fins i tot una infermera va atropellar un pobre avi que caminava arrossegant el seu barrot ple de bosses de medicaments penjant.

No us puc amagar la vergonya que vaig passar, res comparada però amb la que patia de la meva mare a cada visita que teníem; tot i que el metge li hagués explicat que no era culpa meva, que era una reacció involuntària, poc corrent, això sí,  producte del descontrol hormonal propi de l’adolescència i que se’m passaria aviat, especialment gràcies a la medicació.

Bé, de to això que us he explicat ja fa uns mesos i ara començo a tenir controlat el tema, encara que només sigui per esgotament. Gràcies a la fama que vaig adquirir des de la meva estada a l’hospital ara ja no he de fer tants exercicis manuals ja que tinc l’agenda prou plena entre les amigues de l’institut i, perquè no dir-ho, algunes de les seves mares.

El fet és que la medicació no acaba de fer el seu efecte, sobre tot des de que vaig decidir deixar de prendre-la…

L'ÚLTIMA VINYETA

“L’odi és una resposta errònia a l’ofensa , doncs s’amplifica en el temps i fa mal.”

El cos inert de l’Iñaki  dibuixava al terra de l’estança una grotesca postura. Tenia al coll una incisió tan  profunda que es podia dir que l’havien degollat. L’assassí estava dempeus, amb el ganivet a la mà regalimant encara;  una suor freda li baixava per la templa.

Els  ulls de l’Aitor eren tristos i seguien sense poder plorar des del dia que el va cridar la policia per identificar els cadàvers. Havia intentat refer la seva vida;  ho havia de fer pel Mikel, el seu fillet,  que tan sols tenia sis anys quan va esclatar aquell cotxe-bomba al mig del carrer; emportant-se tantes coses…

Havien estat uns anys molt difícils per a tots dos. El petit havia anat canviant el seu caràcter obert i alegre i va tenir molts problemes a l’escola. Després a l’adolescència es va tancar del tot; a vegades, es passava dies sencers sense sortir de la seva habitació dibuixant, de forma gairebé obsessiva, còmics plens de violència.

Avui era el dia en que l’Aitor es trobava amb l’Iñaki, que havia aconseguit el tercer grau després de passar vint anys a la presó. Participaven en un programa de reinserció que fomentava trobades entre familiars de les víctimes i assassins penedits. En Mikel no entenia com el seu pare era capaç d’anar a aquella trobada amb el malparit que havia esborrat del món la mare i la petita Olaitz.

Un cop de porta el va despertar del seu pensament, el pare marxava a la trobada i el volia seguir. Va agafar la motxilla i va marxar corrents, tant que no es va adonar que el seu pare li havia deixat, sobre la tauleta del rebedor, una nota demanant-li perdó .

…

Després de l’enterrament del pare, el Mikel recollia les seves coses per anar-se’n a viure amb els avis; sobre el seu escriptori hi havia encara l’esboç del seu últim còmic, a una de les vinyetes havia dibuixat al terra d’una estança el cadàver d’un home amb un tall profund al coll , el que no havia imaginat era l’última vinyeta….

FOLLA ?

Seria ben fàcil utilitzar aquest títol com a asquer i després fer un simple joc de paraules per dir que el meu relat tracta d’una dona folla d’amor. Podria ser també una incitació a fer l’acte sexual, “ vinga cardeu sense parar, sigui gratis o no , recomforta el cos i l’esperit “; o simplement com a entrada a un nou poema eròtic, però avui us decebré, o potser no, doncs no és un poema sinó un relat on la protagonista…



- Carda’m !- li cridava mentre respirava entretalladament després de tanta lluita acumulada. Estava desitjant arribar a l’orgasme final; a quatre grapes sobre el llit amb el cul enlairat, el seu cos dibuixava unes corves femenines perfectes. Dels seus llavis, cames avall, regalimaven lascívies i vicis insatisfets .

Ell estava esgotat, no havia estat mai amb una dona igual. En Mike, ja li havia dit que era una experiència increïble fer-s’ho amb una nimfòmana(*), però allò superava les seves expectatives. Era una salvatgia; aquella dona s’entregava al sexe en ànima i cos, insaciable…Al Lluís, a més, li començava a preocupar que ella no arribés a l’orgasme després de tantes penetracions.

-Vinga cabronàs, carda’m, no paris ! Mentre recargolava els llençols amb les mans per aguantar aquell dolor, la Louise va simular arribar a l’orgasme, volia donar-li una altra oportunitat al bastaix que la muntava. De moment, es rabejava en aquell dolor , barreja de plaer i desencís, al qual no podia renunciar ni un sol dia.

…………….

*N.A.- Què és una nimfòmana?


El terme ninfomania, a primers de segle, s'aplicava a les dones que o bé es masturbaven o sentien més desitjos que els seus marits. En l'actualitat s'utilitza per designar les dones que senten desitjos compulsius de tenir relacions sexuals o de masturbar sense sentir-se satisfetes, és sinònim de sexe-addicció en dones. El terme que s'aplica als homes és satiriasi.

RELAT ERÒTIC

PUEDE HERIR SENSIBILIDADES, ESPERO QUE NINGÚ ES MOLESTI...!!!

EXCITA'M !

És tan preciosa! – pensa. Mai  havia somiat poder gaudir d’un cos tan perfecte. Només d’imaginar el que passarà fa que el seu sexe es comenci a lubrificar.

Ella es treu la camisa blanca, que insinua virginitat, descordant-se els botons un a un, lentament; mentre els pits, encaixats dins els sostenidors, es comencen a oferir. Ell, comença a notar com se li accelera la respiració i el seu membre desperta i s’estireganya dibuixant el seu relleu sota els pantalons.

La femella segueix, aliena a les reaccions del mascle. La camisa ja és a terra, els sostenidors negres amb transparències amb prou feines tapen els mugrons d’uns pits joves i tibats. Mentre es comença a descordar els pantalons es llepa el dit mirant amb cara de desig.

Ell, ja fa estona que s’ha tret els pantalons, el seu membre comença  a regalimar dins els calçotets mentre ell l’acaricia, com volent calmar-lo doncs està a punt d’esclatar. Ella és allà, davant seu, s’ha tombat al llit i amb la mà es busca el pubis sota les calces mentre estira el cos i alhora inspira un tímid gemec.

Amb el penis a la mà, ell , es comença a masturbar lentament, allargant el moment. El líquid transparent que li llisca pels dits és l’indici que s’apropa el final.

Ella segueix al llit amb els pits ja alliberats, només duu les calces. Es toca els mugrons erectes amb una mà mentre amb l’altra segueix excitant-se sota unes calces ja mullades.

El mascle , que ja no pot més, accelera els moviments de la seva mà fins que sent com la passió que li neix de dins busca la sortida regalant-li un gran plaer. Amb els dits tapona la pell i respira llargament mentre es buida, satisfet.

Mai hauria somiat que gaudiria d’un cos tan perfecte. Ella segueix excitant-se, aliena a les reaccions del mascle… És allà, davant seu, a la pantalla de l'ordinador.

solitud

Avui en Pep i la Mei són sols a casa. A la cuina se senten els clàssics sorolls metàl.lics dels estris, coberts i cassoles que xoquen entre ells en ser llençats a la pica. El soroll inaguantable de l’extractor de fums que s’amplifica en obrir la porta, ja fa massa estona que embruta el silenci…

Al menjador se senten veus que conversen sobre diferents temes d’actualitat, a vegades s’esveren i algú hi posa pau.

La Mei surt de la cuina atrafegada i es dirigeix al menjador, en veure la ganyota que dibuixa en Pep a la seva cara, s’adona que  s’ha descuidat de tancar l’extractor, hi torna i l’apaga. Es fa un silenci d’aquells que s’agraeix. Torna al menjador i seu a taula al costat d’en Pep que està amb la mirada clavada al televisor, fan les notícies… En Pep es passaria el dia mirant les notícies. Ara mateix parlen dels nous avenços en investigació relacionats amb la medicina genètica, “ encara queda molt camí per avançar”- diu un investigador amb cara d’orgull, “ però hem fet una descoberta que pot revolucionar el món de la medicina del futur!! “.

En Pep i la Mei són sols a casa. Ella ja fa temps que se sent molt sola, enyora les animades converses que mantenia amb el seu marit. Eren una parella tan compenetrada ! Fa uns  mesos que ell comença a perdre la memòria i cada dia parla menys. Ja fa uns anys que li van diagnosticar l’Alzheimer i sembla que la malatia el comença a atrapar. La Mei se’l mira entendrida; mentre ell segueix mirant el televisor, la seva cara, a part de confusió, no mostra el més mínim rastre d’alegria ni de pena…

Sèrie Relats Indecents ( ***). " Infidelitat Platònica "

Caminen per la mateixa vorera en sentits oposats. Són lluny l’un de l’altra però la mirada els apropa.

Ell, amb els ulls com taronges, fa ganyotes per enfocar millor . Pel carrer baixa una dona bellíssima, realçada sobre unes sabates de taló. Els seus cabells llisos voleien sensuals, les seves cames allargades i brunes brillen al sol i la samarreta de tirants de seda insinua uns pits lliures que es mouen al ritme del seu pas segur. S’imagina el tacte d’aquelles meravelles gelatinoses que vibren com si petits sismes les sacsegessin delicadament. La llengua li surt de la boca, com una fera i saliveja llefiscosa volent llepar i modelar alhora aquells relleus que es dibuixen a la samarreta… 

Ella, ja fa estona que és conscient que la mira, però  amaga els seus ulls rere les ulleres de sol. Tanmateix s’adona que el noi està molt ben proporcionat, té unes espatlles grans ,de gimnàs, una cara morena i unes mandíbules marcades amb un clotet a la barbeta que el fa molt interessant. També veu com el noi va cenyit en uns pantalons texans que mostren clarament que està molt ben dotat. S’imagina aquell membre entre les seves mans, erecte i a punt d’explotar… I comença a salivejar també…

Ell, se sent una mica avergonyit, doncs no ha pogut controlar aquell moviment reflexe i primitiu que ha nascut de l’espinada, irracional i que li ha fet augmentar el volum de l’entrecuix…

Ella, en passar pel costat li fa un somriure picardiós i segueix caminant a pas ferm carrer avall, l’esperen al seu cau…

Els dos, instintivament, encenen alhora una cigarreta i,  una mica avergonyits i penedits per la seva infidelitat, segueixen les seves vides. Segurament, mai més es tornaran a veure…

Cal arriscar a la vida...

Relat que va participar al Minirepte nº 4 " El primer amor " al web RELASENCATALA...

D’un temps encà percebia que hi havia petites mirades que insinuaven quelcom més que amistat. Però no, no era possible… Es coneixien de tota  la vida i mai no se li havia passat pel cap que algun dia…

Tot just tenien quinze anys, sortien sovint de festa amb la colla  i a l’estiu, quan les nits ja no es somiaven, vivien més i més la seva màgia.

I arribà el dia, va ser una nit de Sant Joan, que van decidir acabar la revetlla a la platja, es banyaren   i els seus cossos quedaren adormits sobre el tou sorrall fins que al primer badall de l’albada l’Elisabet es despertà i veié al seu costat aquell cos nu que tant desitjava, no hi havia ningú més de la colla… Sense pensar-ho més li va dibuixar els llavis amb la punta de la llengua, humitejant-los dolçament. En obrir els ulls, la Marta no va fer cap gest de retirada, ans al contrari es va entregar de ple. S’entregaren l’una a l’altra, els pits es fregaven entre ells amb els mugrons erectes, els sexes cada vegada més humits es cercaven ; i així dins un núvol màgic s’estimaren , maldestrement, per primera vegada.

Acabaven de donar-se plaer l’una a l’altra, feia ja setze anys que vivien juntes, eren parella de fet i havien adoptat dues criatures. L’Elisabet sovint, quan acabaven de mostrar-se el seu amor, recordava aquell primer dia a la platja, satisfeta d’haver tingut el valor de fer aquell primer petó.

Predicar amb l'exemple

Predicar amb l'exemple

El pare i la mare cada dissabte anaven a veure el partit de futbol quan jugava el seu fill, en Marc.

Ja de petit va destacar en el joc per la seva habilitat amb la pilota, per la seva rapidesa i per tenir una gran coordinació de moviments. Els entrenadors se’l rifaven i les expectatives creixien al seu voltant.

Feia set anys que el Marc jugava a futbol, havia passat per diferents equips i clubs i seguia destacant, però hi havia alguna cosa que no rutllava. El noi es posava molt nerviós el dia del partit, feia entrades una mica fortes per la seva edat i fins i tot,  últimament, havia insultat algun àrbitre, especialment si era dona.

A la banda, mentre la mare es fonia en la vergonya, el pare  cridava com si estigués possés: “ Què no ho veieu que s’ha llençat a terra aquest coi de nano! Au àrbitra, ves a fer la feina a casa teva que no tens ni idea de futbol!! Vinga fill matxuqueu-los, mecagoenlamarequelsvaparí ¡!!!!

En Marc ja feia anys que no disfrutava jugant a futbol, però no deia que ho volia deixar perquè li feia por el seu pare…

NA.- Aquest és un petit retrat de la societat que m’ha tocat viure com a pare. Quina llàstima, oi? Sobre tot pels nostres fills i filles. Ara ja no poden jugar per fer esport i passar-ho bé i fer amics… Ara han de competir, fins i tot amb els propis companys.

ARA US CONVIDO A VEURE UN VIDEO QUE CORRE PEL YOUTUBE, SI NO L'HEU VIST VAL LA PENA TOT I QUE NECESSITEU DEU MINUTETS... JO US EL RECOMANO ÉS MOLT ENRIQUIDOR.