I.
És de l’aire la ploma que acarona les subtils brises
acompanyant el vol reial de l’au
que plana pel temps alentint l’espai
mentre escull la presa que serà esquinçada en vida.
És de l’aire la gota de pluja que el neteja
amb una transparència que arrenca admiració
mentre xopa les petites ànimes
bandejades d’un Paradís on regna la severitat.
I és de l’aire cada raig de llum que el fa invisible
destapant els estels de les nits solitàries
que encongeixen els cors mancats d’esperances
mentre els enamorats s’entreguen a les palpentes.
II.
De l’aire és cada sageta que el travessa en frec punyent
que cerca el cor de l’existència inútil
de la carn de canó nascuda per morir
ofegada en bassals de sang.
I de l’aire és l’alè que surt del cor
emboirant un mirall que no sap mentir
per disfressar un engany que a ningú no enreda
tot i que dóna conhort.
III.
És de l’aire cada explosió de veu que cerca un aplec
on el plant sigui escoltat amb franca mirada
des del silenci de les gotes de sal
que alliberen els sentiments en xocar amb el desencís.
I és de l’aire la mirada que obre la porta al món
a cada ser atrapat en les carns d’un cos
que s’entesta en esberlar en l’ànsia del temps
tota una vida viscuda en la incomprensió.
IV.
De l’aire som tu i jo quan l’abraçada ens uneix
i la mateixa brisa embolcalla el nostre goig
que vola eteri en un miratge incomplet
car la voluntat, que hem fet nostra, creu en llegendes.
V.
És de l’aire aquest poema que vol ser lliure
com l’angelet que ara mateix bufo
perquè faci giravoltes en la brisa capriciosa de l’existència
i trobi el seu destí.