És jove...

ÉS  JOVE...

És jove,

mira endavant i no albira el final.

Un llarg camí se li obre, verge, al pas ;

ple d’il.lusions, recordeu?

És jove,

té forces i projectes.

Però la pluja el mulla

i el fred li fa tremolar;

i en alçar la mirada

s’adona que no té sostre.

És jove,

vol viure i compartir

i vol obrir nous camins, recordeu?

Les eines però són rovellades,

trencades i desdaurades.

Gira el cap enrere i  en veure’ns

capcots, buits i vençuts ;

només que  sent vergonya.

És jove, no té sostre ni eines

però té ideals i forces

i és feliç, vol ser-ho, recordeu?

I lluitarà per amagar les vergonyes

d’una generació egoista,

perduda en el seu confort.

Planeta Terra, a dia 1 de gener del 2031.

 

Sobtada albada de l'estiu

SOBTADA ALBADA DE L'ESTIU

El sol fon els llençols de boira

d’una mar adormida i,

sobtadament,

li escalfa la closca

en l’abrusant albada de l’estiu.

S’estireganya , la mar

i remena immaterials brises,

escombrant les silents viles litorals

rentant ses aurèoles

                             - abraçades fines i eternes-

color de sal,

perfumades de blau intens.

Desperten els pobles

amb el so de la veu calma de la mar

que pica a les portes, trapella,

avingudes  amunt…

Mentre la ploma lleugera

d’una vella gavina

cau , fent tombarelles, lentament

del firmament…

La mar solitària, ara vol companyia.

La platja, fins ara oblidada,

es guarneix de coloraines.

El sol, que tot ho domina,

resplendent somriu.

Viure cent anys ( basat en un tema de Sabina)

VIURE CENT ANYS

Ell camina segur i orgullós

pel camí ample i pla de la superficialitat.

Hi ha dreceres que li porten

sons frescos de cascades llunyanes i rierols,

cants d’ocellets, veus d’animalons de bosc,

olors humides envoltades de màgia de boires baixes…

Però ell passa, passa de llarg.

A l’horitzó hi veu belles muntanyes

on apunten uns cims emblanquinats

on les ventades alcen esperits de nuvolades,

on viuen encara animals lliures

on els caminaires deixen les seves petges

i senten el domini del munt als seus cors.

Però ell no hi pujarà, no.

Ell camina pel camí ample i pla

segur i orgullós de la seva monotonía.

No li calen sorpreses, ni les vol.

Fa temps que no somia,

però tant li fa…

Ell vol viure cent anys.

No s’adona, pobre,

que fa temps, molt de temps,

que és mort.