·
El
que es veu…
A la penombra immers, arraulit,
agafant-se amb força els turmells.
Enfonsat el cap, dins seu,
com el nen que es tapa els ulls
per no ser vist.
·
El
que ha dit…
- No trobo dins la fosca
medicina per l’angoixa
i m’atrapa el pànic
a una capriciosa existència
encallada en l’atemporal eternitat
d’una buidor infinita.
I la consciència, despietada,
m’esquinça l’ànima.
·
El
que pensa…
Ombra sóc de la meva ombra
i en mi la llum s’apaga.
A la foscor em perdo, amb crit ofegat,
enyorant un raig límpid de resurrecció
que dibuixi nous horitzons.
Sóc esperit en la dansa del ble,
fum negre dels inferns
que fou condemnat, pels segles dels segles,
a viure enllà de l’eclipsi.
A l’ombra de les ombres resto doncs,
res del no-res sóc.
·
…
I la nit s’escola en silenci per la porta del darrere
i tapant-li els ulls , en un joc macabre,
li fa perbocar les pors
i surt de la tomba.
