I
Davant la porta tapiada que allunya anhelades presències
només que queden records, paràsits del temps, cortines de fum
que un sospir s’emporten, si a l’arbre la saba ja no pot saciar.
II
El pes del dolor fa tancar els ulls que aguanten el plor per no veure-ho tot,
la fúria que crema no es pot extingir, inútils esforços,
fins que es faci cendra en la tardor dels temps.
III
A cada silenci del vell panteó sagnen ferides per la incomprensió,
l’absència es presenta sense invitació en solemne homenatge.
Als llavis fruits dolços i al cor amargors, la vida segueix.
T'he descobert avui, i t'he de dir que he llegit uns quants poemes teus, desprens molta sensibilitat i les paraules flueixen melòdiques. M'agraden. Em poso al dia i et dic un què més global. Aniré passant per ca teva
ResponEliminaM'agraden els teus poemes perquè són matèria bruta, en el sentit més bo de la paraula, és a dir, que no els calen poliments ni floritures de cap mena per emfatitzar re, perquè ja ens transmeten el que sents mentre els estàs parint. De fet, em recordes una mica a mi quan provo d'escriure'n algun, encara que no són el meu fort... Vull dir que som d'aquelles persones que vomitem les sensacions a raig fet perquè sentim d'una manera intensa les emocions... bé, com gairebé tots i cadascun dels blocaires que compartim la passió per l'expressió escrita...
ResponEliminaUna abraçada! i perdona si sóc una mica brutota expressant-me.
Trobo, amb permís, que en aquest , si donen algunes rimes gratuïtes, al meu entendre...
ResponEliminaPenso que guanyaria força, potser, si provessis d'evitar-les. Evidenment, només tu tens la paraula. Perdona l'atreviment...(Sisplau, perdona'm!!)