qui s'anima a rebatre'm ?
j.
I
Són budells ensagonats
el que tinc entre les urpes,
xopes de desesper i
cansades de patir,
que recargolen, irades,
malsons que retornen.
I per més que m’allunyi
duc la punxa sota la pell
i el mal s’enfonsa a
cada passa.
Inútil ! Inútil aquest esforç inútil.
II
Només les llàgrimes,
carregades de temps caducs,
podran reparar el
descans trencat
en la lenta espera a
que les boires escampin,
gota a gota…
Inútils esforços ! Inútils!
III
Traiem-nos els vels i
mostrem la cara !
Tant costa reconèixer
que ningú dóna, sense voler res a canvi ?
…Inútils !
Dar sin esperar la recompensa, creo que hay mucha gente que da sin esperar nada a cambio.
ResponEliminaNo sufras, todo se arregla.
Bonito poema Joan, un abrazo
Gota a gota, la boira sempre escampa acaronant-nos un raig de sol.
ResponEliminaVes Nari por una vez no estoy de acuerdo contigo pero pos supuesto te respeto la opinión. Yo tengo una lucha interna porque veo que a menudo doy con una intención y eso me hace sentir mal !!!!!
ResponEliminaj.
Certament, a mi em satisfà ajudar a la gent, em fa sentir bé, i a part d'això, que no és poc, no espero gaire cosa més.
ResponEliminaEls esforços no són mai inútils perquè amb ells, com a mínim, i sense adonar-te, reforces l'ànima.
Una abraçada sincera!
Normalment hi ha 5 discursos en l'ésser humà i estar molt de temps en un només ens és molest, però un de molt agradable en termes generals és el de l'amo, i quan donem o busquem el reconeixement, és a dir estar en el discurs de l'analista, o el discurs de l'amo, estar com a mestre o home bo, o botxí, o per damunt de l'altre, aquest és el discurs de l'amo, els altres tres són el capitalista, l'histèric i l'universitari. Ara que pot haver-hi moltes més raons, per exemple amb una mare, un pare, un fill o un amic o esposa simmplement per amor, seria una altra raó, tot i que ha d'haver motius com tipus de persones.
ResponEliminaVicent
El donar per rebre quelcom a canvi seria buscar el discurs capitalista, i el donar per motius ideològics voler entrar en l'universitari, i el donar a contrapèl i cabrejats seria estant en el discurs histèric.
ResponElimina"no sols De pa viu l'home"...
ResponEliminanecessitem, desesperdament, l'amor dels demés...
Podem resistir més, molt més, sense aliments que sense amor, acceptació, reconeixement...
Està molt desprestigiat, això d'esperar res i reconèxer-ho: és una falàcia!! Tots, TOTS!!, necessitem ser "contemplats, escoltats, estimats, admirats. Tots necessitem sentir-nos "imprescindibles" pels demés. Altrament seria la mort, l'oblit!!!
Ens han emsenyat que NO HEM D'ESPERAR RES...I això és una aberració descomunal..
Pels meus 71 anys sé bé que, sense els demés,...NO SOM NINGÚ...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaés intrínsec del ser humà el voler ser feliç.
ResponEliminaHi ha qui centra la seva felicitat en el domini dels altres i busca el Poder.
Hi ha qui ho busca en l'amor correspost i s'hi entrega amb tot cor.
Hi qui creu que els diners li donaràn tota la felicitat.
Hi ha qui la troba en el sacrifici pel bé dels altres.
Tots busquem la felicitat. Això no és censurable; el que pot ser censurable és la manera com actuem per aconseguir-ho.
El meu pare sempre deia que quan fes el que fes no esperes res a canvi...
ResponEliminasi algun dia rebia quelcom agradable
seria tota una sorpresa.
La Fada.
No et rebato, però m'apeteix dir-te que m'encanta el teu bloc. Gràcies per vidre al meu i descobrir-me el teu. Una abraçada
ResponElimina