NA.- Sovint, en voler
arrencar les plantes bruscament, les arrels queden a terra.
I
Sí, sento la veu que parla
aquesta llengua
que em declama els
pensaments
-companys inseparables
som i junts morirem -
I sé que una llengua no
es pot extirpar
amb arguments dictats amb paraules forasteres.
Ens volen silenciar la
llengua i no s’adonen
que no es pot fer
callar un raonament
que , per més malícia
que faci,
sempre xerra en català.
II
I sento la veu que
parla aquesta llengua
en l’esclat emotiu
d’una nova naixença
quan els llavis de la
mare s’acosten amb tendresa
xiuxiuejant notes suaus
que acotxen el somni de la innocència
que retorna, com un reflexe,
en l’instant més transcendent.
Ens volen silenciar la
llengua i no s’adonen
que no es poden
refredar les emocions
que neixen dels més
íntims records.
III
Sento la veu que parla
aquesta llengua
al despertar de la flor
que obre la primavera
cercant el seu destí en
mig d’un jardí preciós
mentre li plou el
pol.len daurat en un llambrec
entre carícies de
brises i besos de pètals.
Ens volen silenciar la
llengua i no s’adonen
que no es poden
esborrar les sensacions tatuades a la
pell
a cada descoberta de la
vida.
IV
Sí, sento les arrels
que m’alliguen a unes terres fèrtils
on creixen vides plenes
de present.
Sí, les sento i m’emociona
la ventura de convenir-hi,
mentre visqui el meu
record,
al sentiment d’un poble
que és tan august
que batega més enllà de
la carn.
Sí, i mil vegades sí
diré, doncs si no ho sentís
no tindria sang, ni
arrels ni dignitat.
Preciós poema, Joan, que tenguis una molt feliç diada!
ResponEliminaAmunt les atxes Joan!!
ResponEliminaEndavant sempre, fins a véncer!!
ResponEliminaVisca la Terra Lliure!!!!
Ai, Joan meu, i de tots aquells que t'estimem pels teus poemes, per la noblesa i transparència dels teus sentiment, pel teu amor a la llengua i el teu patriotisme..., t'he de dir que m'has emocionat amb aquest poema.
ResponEliminaBenvingut siguis dins del meu cor!
Una abraçada
Joan un bon poema. Clar i català! Per sort els decrets llei i le interlocutòries no hi poden res al cor de les persones.
ResponEliminaDes del far amb barretina.
onatge
aquest foc..., no s'apaga ni amb tots els "sunamis"
ResponEliminaBon com de falç!!!
volia dir: bon cop de falç!!!
ResponEliminaSí, ho sentim, amb tu, tots, amb les teves paraules encoratjadores, valentes i emotives.
ResponEliminaPreciós Joan!
Sóc la Núria Niubó de RC
Has expresat en poesia, el veritable mode d'expresió com diu la psicoanàlisi, has expresat el que diu aquesta sobre la llengua materna, és simplement irrenunciable, un poble no pot renunciar a la seua llengua si no és a base de canons, és el nostre dret, i et diré per a sincerar-me, tot i que defense sempre el valencià-català, la nostra llengua, que aquesta no és que configura l'amor en mí, és a dir la materna, sinó que és la de mon pare però tan important com l'anterior doncs amb aquesta es completa una de les tres parts del meu nus borromeu que conforma la meua estabilitat, i no hi puc renunciar per tant, i és la part del meu Thanatos, jo necessite violentar l'altre amb la meua llengua, tots violentem d'una o altra manera, uns fent-se del Barça, del Madrid o del València, uns altres, els més bèsties amb els canons i les pistoles, uns altres llegint i parlant i altres amb la cultura etc. Jo ho faig amb la llengua de mon pare, i per tant és per a mi irrenunciable (el valenicià normalment té la llengua de sa mare o de son pare com la que conforma el seu Thanatos, per a violentar, mentre que el català la té com a Eros, per a crear, és la diferència entre valencians i catalans amb respecte a la llengua, però les dues positures irrenunciables, tot i que vosaltres la defeneu amb més intensitat doncs és la llengua de la vida per a vosaltres) i la defendria amb odi si fora la meua llengua materna, la que conforma el meu Eros, l'altra part també irrenunciable de la nostra realitat.
ResponEliminaTenim el dret a ser com som fora intoleràncies i dictats.
Una abraçada
Vicent.
Hola Joan, de nuevo por tu espacio.
ResponEliminaLa lengua, las raíces, nuestra lengua la que nos ha enseñado nuestra madre, que bonito poema que nos has dejado hoy.
Abrazos y de nuevo buen encuentro.
nice!
ResponEliminaAmb tota la meva humilitat, jo que em sento totalment analfabeta en el món de la poesia, dir-te que m'emociones i m'encanta! Enhorabona i visca Catalunya! Un petó
ResponElimina