És per manca d'amor-
dolços núvols de sucre-
que cerca sortides al
laberint
on instints malaltissos
el perden.
Per què al mirall torna
un trist Romeu sense cor ?
És per set de bondat – enlluernadors dolls-
que es prova en
l’esforç que desfà les cadenes
gravades a les columnes
que aguanten el Cel.
Per què al mirall
s’agenolla un vençut Samsó sense rínxols ?
És per por a les
mancances – tèrbols pous –
que es rabeja en les
paraules assuavides
sabent que les trairà
injustament.
Per què al mirall li
dóna l’esquena un insensat Fill Pròdig ?
I és per l’evidència de
tants anys – camins gastats-
que sap que molts propòsits
moren en inútils conats
que busquen endarrerir
veritats ja escrites.
Per què al mirall Jesús
ja no hi és a la Creu ?
Que esta Cruz nos guie y no se pierda la esperanza.
ResponEliminaFeliz sábado Joan
Quantes veritats, quants sentiments...
ResponEliminaUna dolça abraçada
l'home, és una ETERNA contradicció... Tot el seu món íntim és una ETERNA contradicció...
ResponEliminai, ell, enmig d'aquestes tenebres, es cerca desesperadament...I aquesta recerca la plasma en l'art, en l'amor..
Potser sense aquest handicap terrible, l'home, no podria crear..Ni estimar...potser...
Gràcies pel pOEma, Joan..de la lluna... de MATARÓ....
Amic Joan,
ResponEliminaja saps que a mi no m'agrada la poesia, no puc evitar-ho. Això no vol dir que no en llegeixi, però, si de vegades alguna m'agrada un poc (mai m'entusiasme).
Em sento incòmoda quan he de donar la meva opinió. Generalment si una poesia m'agrada és per que transmet alguna idea que també es podia dir en prosa.
Tens mala companya amb mi, pel que fa la valoració de les poesies i ¡agàfa't : el meu marit feia poesies i moltes les va fer per mi. Valorar-les no tenia mèrit, per que hi estava involucrada.
En fí. A més, una vegada que vaig fer una poesia amb final prosaic expressament, em vau felicitar.
Penso que ningú la va entendre o sia que plego, m'en vaig, em suicido.
amistosament: montserrat.
Jo crec que tot té el seu moment, el Crist a la creu patint i el crist que arriba amb el Pare, Déu, l'espai en que sols estem mirant-nos a l'espill i quan estimem en certs moments les nostres dones i ens sentim d'allò més humans, però tot té el seu moment i com tal va i ve constantment.
ResponEliminaUna forta abraçada
Vicent.