I
Són budells ensagonats
el que tinc entre les urpes,
xopes de patir i
cansades de desesper,
que recargolen, irades,
malsons que retornen.
I per més que m’allunyi
duc la punxa sota la pell
i el mal s’enfonsa a
cada passa.
I vull tancar els ulls...
II
Només les llàgrimes,
carregades de temps caducs,
podran reparar el
descans trencat
en la lenta espera a
que les boires escampin,
gota a gota…
I, mentre , vull tancar els
ulls.
NO PATIU AQUEST POEMA NO PARLA DE MI. ÉS FICTICI.
ResponEliminaJ.
Aunque no sea real, es bonito, que las lagrimas lleven a la alegría.
ResponEliminaAbrazos y feliz día
El dolor d'existir sempre el duem a dins, tot i què no siga autobiogràfic representa molt bé l'ànima humana sempre tan patidora, tot i què de vegades també fruidora.
ResponEliminaI el temps, ho esborra tot, sempre cal pensar que si hui veiem el món desde baix, potser demà el veurem des de la part més alta, només cal esperar.
M'ha encantat el poema, com gairebé tots els que fas, la veritat és que podries publicar de manera seriosa si no ho has fet ja, en la pàgina de Bubock et publiquen els llibres i els hi pots vendre també. Jo m'ho estic pensant en fer un meu, tot i què la poesia meua no és tan bona com la teua, però podria fer-los d'un altra manera. No sé, la veritat és que la teua escriptura té el punt just de bellesa i de complicació, ets un poeta que inventa llenguatge, que crea llenguatge com els bons poetes, amb símils i metàfores que a la fi són enteses per qui vol o pot escoltar-les. Molt bo.
Una abraçada
Vicent
I m'ha agradat la nova configuració del teu bloc, molt interessants amb fotos plenes de bellesa, sensualitat, horror, quotidianeïtat, misteri, etc.
ResponEliminaUf, duret, Joan, duret
ResponElimina